L'intolerància dels teistes

Publicat per llbalart | 31 Gen, 2009


 

Uns anuncis, posats a dues línies d’autobusos urbans a cadascuna de tres ciutats, Madrid, Màlaga i Barcelona, que diuen: “Probablement déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” han assolit una repercussió extraordinària, que, probablement la situa com una de les millors campanyes de la història de la publicitat. L’exhibició pública d’una frase atea ha posat en acció tots els mecanismes d’autodefensa de la jerarquia religiosa i dels creients més fanatitzats,  cosa comprensible en els primers, perquè s’hi juguen el seu mitjà de subsistència.

El mèrit és de qui la va dissenyar, sens dubte, però també de la intransigència d’aquelles persones que creuen en l’existència de la divinitat, els i les teístes, intolerants amb la mera expressió del dubte sobre l’existència del principi diví, no cal dir  amb la negació radical de déu. Fan ostentació de l’ocupació de l’espai públic amb manifestacions religioses, que ningú els hi  discuteix, però neguen aquest dret als qui no compartim les seves opinions. La màxima expressió d’aquesta desigualtat de tracte ha estat en boca de  monsenyor Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i cardenal de San Lorenzo in Damaso,  que ha manifestat que l’expressió pública de l’ateisme va contra la seva llibertat. I a l’inrevés no?

Aquest debat no m’ha amoïnat mai, sóc dels que viuen una vida tranquil·la i feliç sense déus, la seva hipotètica existència no m’amoïna gens ni mica. És una hipòtesi no verificable i per això no val la pena plantejar-me-la, ni em sembla necessari fer proselitisme d’aquesta convicció.  

Estem en un món on les expressions religioses cada cop tenen una major expressió pública, el que comporta l’increment de la inseguretat i enfrontaments arreu del món en nom d’un argument que s’autoconsidera suprem i absolut.

És hora de dir públicament que no cal tenir una religió per fer un món més just i solidari, que les fogueres inquisitorials o les fatues condemnant a mort als blasfems, no han de tenir cabuda en una societat democràtica, lliure i feliç, i que cadascú cregui en allò que millor li sembli amb total llibertat i sense imposicions. I els qui no ens amoïna si hi ha déu o no, si és blanc o negre, home o dona, si és un o en són quinze, ésser intangible o principi vivificant, podem tenir l’alegria i el dret a dir-ho.