El bloc de Lluís Balart Boïgues

Diumenge, a dos quats de tres de la tarda, va morir el meu pare, als vuintanta-nou anys.

Hi ha una frase per descriure'l, és del poeta Antonio Machado: era "en el buen sentido de la palabra, bueno".

En Josep Maria va néixer a Tarragona, al carrer de Natzaret, el 24 de juliol de 1919. Era fill de Pau Balart Bardeny, de la Fatarella, a la Terra Alta; i Patrocini Juncosa Ossó, de Poboleda, al Priorat. Quan tenia dotze any es va morir la mare i, junt amb el pare i la germana, va anar a viure amb la seva tia Assumpta, la germana menor de Patrocini, a un mas de la carretera de Barcelona que estava davant per davant de la casa de la família Vallvé, amb els nens de la qual Josep Maria compartia jocs. Curiosament, quan molts anys després es va començar a popularitzar el tennis, ell ja en coneixia el reglament, cosa gens usual a l’època, i és que això li venia d’aquelles llargues estones de lleure amb els veïns benestants.

Durant la Guerra Civil es va haver d’incorporar a l'Exèrcit Popular, en ser mobilitzada la lleva de 1940. Enquadrat en el 548 Batalló, va combatre en el front del Segre i a la Batalla de l'Ebre, on el 8 d’octubre de 1938 va caure presoner a Camposines. El van internar a una presó a Pamplona, sembla que un seminari, on va romandre fins el 6 de desembre, quan el van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on recordava que havia passat molt fred. El dia 5 de gener de 1939 sortia en direcció a Granada, on el van assignar al Batallón de Trabajadores número 5, fins el 25 de maig de 1940.

Quan va tornar a Tarragona el van allistar novament a l’exèrcit, en una companyia d’artilleria de muntanya que portava les peces sobre mules. Allí va aprendre a muntar a cavall, cosa que tampoc no és gaire usual. Posteriorment va estar destinat a Mataró i a Bétera. Un cop llicenciat va provar diversos oficis, fins que va començar a treballar a la Junta d'Obres del Port, on continuaria fins jubilar-se l'any 1983 com encarregat de la brigada d’obres.

L’any 1954 es casava amb Lluïsa Boïgues, amb qui va tenir un fill, el Lluís i una filla, la Montserrat.

En Josep Maria va desenvolupar una intensa activitat sindical. Sota la dictadura, com enllaç sindical i jurat d’empresa al sindicat vertical, encara que amb una actitud i uns objectius molt diferents dels que proclamava aquella trista organització. En aquella època anava amb freqüència a Madrid per obtenir millores laborals per als treballadors portuaris. Durant la transició va adquirir un dels bons que CCOO va posar en circulació a tall de carnet, i així va ser un dels organitzadors d’aquest sindicat a la Junta del Port, col·laborant i alhora competint amb un jove Josep Anton Burgasé, que liderava la UGT. En jubilar-se, va traslladar la seva activitat a la Unió de Jubilats del Port, entitat que va presidir durant un bon grapat d’anys. Al capdavant de la Unió de Jubilats va esdevenir un referent imprescindible per a la tramitació de les pensions complementàries, producte de l’extinció del Montepio d'Empleats i Obrers dels Ports. Aleshores era un veritable especialista en la seva reglamentació. Cada jubilació o cada pensió de viduïtat d’algun company o companya significava una telefonada que el feia agafar la cartera per acompanyar la persona interessada a fer els tràmits, i aquesta era una activitat que duia a terme amb complaença i altruisme.

En Josep Maria era un home metòdic, reservat i introvertit que no exterioritzava gaire els seus sentiments. Tampoc no parlava del passat -no era un avi que expliqués batalletes- no en parlava mai de la guerra, ni del captiveri a què el van sotmetre.

Tenia gustos senzills, i en la seva vida privada era d’una austeritat eremítica, tot el contrari del que se’n diu un bon vivant. No gaudia dels plaers de la taula: menjava i bevia per viure. Tenia aversió a viatjar (mai no va tenir vehicle propi malgrat tenir carnet de conduir). Li agradava la lectura, n’era un apassionat i prenia notes abundants només per al seu ús, probablement per modèstia en pensar que no tindrien cap interès per a d’altra gent.

Li agradava estar amb els seus, en intimitat, sense gaire aglomeració, i si tenia una passió eren els seus néts.

Aquesta era la persona que ens ha dit adéu, i que nosaltres recordem, agraïts d’haver-lo conegut i tractat.