No hi ha dubte de la situació d’emergència que ha creat la manca de precipitacions que es pateix i la necessitat d’adoptar mesures extraordinàries per compartir els recursos hídrics de Catalunyade forma solidària, fent front a les necessitats immediates però, sobretot, adoptant mesures que n’assegurin el  subministrament a llarg termini.

Malgrat que el govern de la Generalitat hi treballa, planificant la construcció d’una xarxa de plantes dessaladores i aplicant un programa de reutilització que aporti aigua per a usos que no sigui de boca i alliberi recursos per aquest ús, la situació d’emergència ha sorgit abans que aquests projectes s’hagin fet efectius.

Una de les actuacions previstes per aportar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, amenaçada de serioses restriccions, és el trasllat mitjançant vaixells, des del port de Tarragona fins al de Barcelona d’aigua procedent d’aquestes contrades. Aquesta iniciativa ha estat acceptada per l’Ajuntament de Tarragona en primer lloc, després pel de Reus i per Aguas Industriales de Tarragona, SA, que és la emppresa que subminsitra aigua a les indústries químiques, a excepció de la refineria de REPSOL.

La decisió aixeca recels entre la població del territori afectat perquè, en un passat recent, les poblacions més properes a la costa del Camp de Tarragona van veure esgotats els recursos hídrics procedents de la captació d’aigües subterrànies per la brutal sobreexplotació a què es va sotmetre a causa de la implantació d’una potent indústria sense haver avaluat prèviament els recursos naturals disponibles i haver planificat la seva administració.

La situació només es pogué resoldre amb la construcció d’una canalització per transvasar aigua procedent del riu Ebre i constituint el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT). L’objectiu era en primer lloc subministrar l’aigua necessària, sobretot per al consum de boca però també per a les indústries que són partícips del consorci, i en una segona instància intentar que els aquífers locals recuperessin la qualitat de l’aigua fins fer-la  apta pel consum humà. 

Malgrat que l’aquífer s’ha recuperat parcialment, la situació és lluny de ser bona, i  els habitats del Camp segueixen essent dependents de l’aigua que es rep de l’Ebre i la demanda no para de créixer.

Condicions per a l’ús dels aquífers

La captació d’aigua de la zona del Camp de Tarragona amb destinació a alleugerir la situació  de zones amb carències pels efectes de la sequera s’ha de regir per allò que estableix el segon Pla d’Ordenació d’Extraccions de determinats sectors dels aqüífers del Baix Francolí i el Bloc de Gaià (en endavant POE),  publicat al DOGC núm 4572 de 2/11/2006. Estableix tres polígons d’explotació, amb criteris geològics i qualitatius, que són:

P1- Nord –Oest Ventalls, 152 Km² els municipis dels Garidells, El Morell i Vilallonga del Camp, estan completament inclosos en ell, i parcialment els de Cambrils, El Catllar, Constantí, els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, Renau, Reus, Riudoms, Salou, La Secuita, La Selva del Camp, Tarragona i Vila-Seca.

S’aixeca la declaració de sobreexplotació que tenia en el Pla anterior i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 14,89 Hm³/any i s’autoritza l’increment màxim fins 19,30 Hm³/any.

P2- Nord-Est Miocè, 118 Km² en el qual estan compresos parcialment els municipis d’Altafulla, El Catllar, Constantí, Creixell, La Nou de Gaià, Els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, La Pobla de Montornès, Renau, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salomó, La Secuita, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vespella del Gaià. També  s’aixeca la declaració de sobreexplotació i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 4,75 Hm³/any i n’autoritza l’increment fins 6,84 Hm³/any com a màxim.

P3- Franja costanera, 81 Km², és una franja costanera que inclou parcialment els municipis d’Altafulla, Cambrils, El Catllar, Creixell, Reus, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salou, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vila-Seca. S’extreuen 0,93 Hm³/any (VAG) i no s’autoritza cap increment perquè manté la qualificació de sobreexplotació.

En conjunt, no es pot dir que la conjuntura sigui gaire satisfactòria respecte de la disponibilitat de l’aigua en aquest sistema. Si a més es té present que Cornudella de Montsant i Capçanes al Priorat, Llorenç del Penedès al Baix Penedès, Alforja, l’Argentera i Riudecols al Baix Camp, totes elles poblacions de l’entorn proper, han de rebre aigua en cisternes perquè no en tenen, la situació es presenta més complicada.

L’Agència  Catalana de l’Aigua es proposa extreure 4,4 Hm³ d’aigua per enviar a altres indrets on la sequera posa en perill l’abastament. Aquesta és justament la quantitat en què s’ha incrementat el Volum Admissible de Gestió (volum màxim que se’n pot extreure sense comprometre l’equilibri del balanç hídric) en el Polígon de Gestió 1  Nord-Oest Ventalls, que és d’on es diu que s’obtindrà l’aigua.

El POE contempla també un Pla Zonal per la implantació del cabal de manteniment en el riu Gaià que hauria de garantir-ne la circulació d’aigua en aquest riu,  cosa que no és així. Igualment es compromet a estudiar la  viabilitat tècnica i econòmica de recarregar els aquífers amb recursos procedents de la Xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona, cosa que durant l’extracció d’aigua amb destinació a altres indrets fa impossible.

Algunes preguntes

És sorprenent que en una situació greu es pensi a recórrer en primer lloc a l’aigua d’una zona que té els aquífers sobreexplotats, o especialment protegits en el millor dels casos. Potser perquè la disponibilitat d’instal·lacions logístiques que permetin el transport immediat de l’aigua ha pesat més que accedir a recursos hídrics suficients. El port de Tarragona ja es va usar per traslladar aigua del CAT a Mallorca en el vaixell “Alcantara”, rebatejat com “El Càntir” entre el personal portuari.

Per altra part, caldria revisar les previsions de volums admissibles del POE per adaptar-les al màxim a la realitat, ja que la mitjana d’aportacions d’aquest anys de sequera probablement és inferior al volum que s'esperava, que s’haurà calculat amb una sèrie llarga d’anys, ara s'hauria de fer sobre els tres de dèficit.

El municipi de Tarragona està completament inclòs dins l’àmbit territorial que regula el POE, per tant en depèn per accedir a l’aigua dels seus pous, si no vol dependre absolutament de la transvasada pel CAT. En una situació greu com la  present, les decisions d’un ajuntament han de ser prudents a l’hora de cedir un recurs escàs, la solidaritat no està renyida amb la cautela. En aquest cas es diria que s’ha acceptat acríticament la proposta de l’empresa mixta que s’encarrega de la distribució d’aigua a Tarragona, EMATSA, que no es pot oblidar que està participada en un 49% per AGBAR,  que actua com a soci  tecnològic, cosa que no és dolenta sempre que el govern garanteixi que la distribució es fa d’acord amb el que ha de ser un servei públic i no amb la lògica empresarial de venda d’un producte del qual s’ha de proveir com sigui.

No  és el cas de Reus, el seu municipi només està inclòs parcialment en el POE, es pot proveir de recursos situat fora del seu àmbit de regulació, el que li permet actuar en un àmbit diferent, encara que els  municipis del seu entorn que tenen dificultats amb el proveïment d’aigua  i el baix nivell que presenta el pantà de Riudecanyes, reserva històrica de l’aigua de boca d’aquesta ciutat, tampoc dibuixa un panorama gaire optimista.

Les decisions d’aquests dos ajuntaments repercuteixen sobre la disponibilitat dels recursos dels aquífers, de forma inapel·lable si s’esgoten els volums permesos, perquè el còmput d’extracció és global, el nombre de pous en funcionament no implica tenir més aigua, només que gastem més de pressa de l'existent.

Com a mínim, els altres ajuntaments i als titulars d’aprofitaments se’ls ha de donar l’oportunitat de poder dir alguna cosa per participar en la gestió del recurs.

La nova cultura de l’aigua

La Nova Cultura de l’Aigua es basa en administrar els recursos propis, no en l’apropiació d’aigua  d’altres conques amb criteris economicistes o continuar amb la mentalitat de concentrar recursos en un territori  a costa de destinar una altre al paper de proveïdor de matèries primeres i logística.

Les accions solidàries en situació d’emergència s’han de basar en el convenciment ciutadà en la  seva justícia i  l’equitat de l’esforç, cal una decidida acció pública de transparència i la posta en funcionament de canals participatius. No es pot decidir  disposar d’aigua d’un territori  de recursos precaris, gairebé inexistents, que li suposarà ajornar indefinidament el restabliment dels aquífers a unes bones condicions i la recuperació dels cabdals de manteniment dels seus rius, tan del Gaià com del Francolí.

Les mesures de control que fins ara s’han publicitat són insuficients, es limiten a l’extracció i embarcament de l’aigua. S’ha d’exercir un control públic sobre la distribució fins al punt de consum final, per garantir que es destina a usos de boca exclusivament. Control que s’ha d’ampliar a la qualitat de l’aigua que resta en l'aquífer, verificant que no es produeix salinitizació ni contaminació per agents biològics o una concentració de nitrats dissolts que n’impedeixin el seu consum.

La solidaritat no es pot sotmetre a referèndum, com pretén demagògicament la filoconvergent Coordinadora d'Entitats del Camp de Tarragona, que utilitza l’emergència de forma oportunista i no recorda la inacció de CiU per atendre la necessitat d'aigua, però sí que ha d’estar sota el control democràtic de la ciutadania, que ha de saber en tot moment quina és la destinació dels recursos que s’extreuen i què passarà si la situació extrema es perllonga.