El MNAT no es transfereix?

No fa gaire ens arribava la notícia que el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) es transferiria a la Generalitat, fet que acabaria amb l’actual situació de doble dependència de la institució, la titularitat de la qual és estatal i la gestió està transferida a la Generalitat. Però de sobte el conseller Tresserras diu que el ministre ha comunicat que aquesta transferència  no es durà a terme, restant el MNAT com l’únic museu de Catalunya que depèn del Ministerio de Cultura.

La decisió del ministre de cultura, César Antonio Molina, esta presa segons un jacobinisme centralista que no respecta lleis ni reconeix els governs autònoms com part de l’entramat institucional de l’Estat. Sembla que la seva gestió estigui destinada a recuperar el centralisme administratiu més ranci, que havia deixat endarrera la seva antecessora, Carmen Calvo, la ministra que va començar a complir la llei retornant els papers de la Generalitat que estaven dipositats a l’Arxiu de Salamanca. Inexplicablement en algú que es diu socialista, el senyor Molina ha suspès el retorn de la resta de papers als seus legítims propietaris, assumint la infàmia de mantenir un espoli documental fet sota la força de les armes amb la finalitat d’aplicar una cruel repressió que va suposar la mort i presó per a milers de persones.

L’arbitrària resolució de retenir per al Ministerio la titularitat del MNAT perjudica Tarragona, actuacions d’aquesta mena impedeixen d’unificar el conjunt patrimonial, arquitectònic i arqueològic de Tarragona sota una única autoritat. La dispersió de competències i titularitats perjudica la gestió i l’oferta conjunta del nostre llegat. El nostre Ajuntament i la Generalitat ha de demanar enèrgicament aquesta transferència i immediatament constituir un organisme autònom, o qualsevol altra figura adient, que s’ocupi de la seva direcció i administració.

Els espais museístics

He d’advertir que personalment sóc partidari de destinar la Tabacalera a Museu Arqueològic, per diverses raons. En primer lloc perquè està situat sobre un jaciment arqueològic que d’aquesta manera es preserva sense haver d'hipotecar l’urbanisme de la ciutat. En segon lloc perquè el conjunt de la Tabacalera té espai suficient per desenvolupar un projecte museístic de qualitat, per emmagatzemar les peces no exposades permanentment i per acollir les instal·lacions auxiliars que li calen a qualsevol museu actual. Finalment, perquè l’edifici té un interès intrínsec com exponent d’un tipus d’arquitectura industrial de vocació ciutadana i decorativa alhora que satisfà les necessitats per a les quals fou construit, la fabricació de cigarretes. Amb la Tabacalera es guanya per la ciutat un espai de jardins i un museu en la doble vessant arqueològica de l’antiguitat i la industrial.

Per altra part, em preocupa què passarà amb l'edifici de la plaça del Rei si finalment el MNAT ocupés el complex d'edificis de la Tabacalera. És d’esperar que el magnífic edifici on hi ha actualment el museu seguís destinat a una funció vinculada amb el patrimoni, com a centre d’interpretació de la Part Alta de la ciutat, que és un conjunt complex que requereix d’ajuts per entendre la monumental obra d’enginyeria dels romans sobre la qual van bastir els espais del poder provincial de Tàrraco. Una obra tan ferma que es manté en peu al cap de vora dos mil anys de la seva execució i que durant molt tems ha estat l’únic reducte urbà de Tarragona.

I, posats a demanar, m'agradaria, si és possible, de cedir un ampli espai d'aquell edifici on pugui instal·lar la seva seu la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (si als seus membres els interessés, es clar),  en reconeixement de la seva tasca en defensa del nostre patrimoni.

El Fòrum de la Diagnosi de l’Agenda 21 de Tarragona, concebut com un acte de participació ciutadana en el procés d’elaboració d’aquesta agenda té el mèrit de començar els processos participatius que l’Ajuntament de Tarragona manifesta que aplicarà, però alhora va palesar que encara queda un llarg camí per recórrer a l’hora de donar participació activa a la ciutadania.

La sessió es va desenvolupar en un ambient excessivament tutelat, més proper a una escola bressol, amb targetes de coloraines per fer votacions a ma alçada, en un acte conduït per una tècnica en participació ciutadana que va començar adoptant un aire excessivament paternalista, dedicant més atenció a refutar les opinions dels qui expressaven discrepàncies amb allò que es presentava que no pas atendre les exposicions que es feien , que per altra part van ser d’alt nivell. Val a dir que l’esmentada tècnica va anar moderant-se així que avançava la sessió.

Va ser un desencert demanar l’aprovació sobre un document que voluntàriament s’havia ocultat als assistents, contradient allò que es deia a la convocatòria respecte que tota la documentació estaria a l’abast a la web de l’Agenda 21. Els documents presentats consistien en uns anàlisi DAFO on s’havien unificat oportunitats i fortaleses per un costat, i amenaces i febleses per l’altre, segons es va dir per simplificar-lo, però l’efecte assolit va ser el contrari, era més confús.

En conjunt, la diagnosi té defectes a corregir, que es van manifestar en un notable rebuig a les propostes presentades. En la forma es detecta massa precipitació en la seva redacció que li resta rigor, tal com van indicar diverses intervencions, i és excessivament autocomplaent, conté afirmacions que van sorprendre la majoria de l’assistència, tal com dir que les xarxes d’assistència sanitària i social estan suficientment descentralitzades per atendre les necessitats, l’alt grau d’identificació de la població  amb la ciutat (i totes les persones que “van a Tarragona” des de determinats barris?) que hi ha abundància d’instal·lacions culturals, esportives i no recordo què més, que hi ha una molt bona xarxa de transport. En general els redactors han volgut fer content l’equip de govern municipal, incloent promeses electorals com si fossin ja realitat.

En l’aspecte conceptual la diagnosi fa massa èmfasi en els aspectes ambientalistes, assumint els pitjors tòpics sobre les polítiques ecològiques. S’oblida que el Programa 21, una eina del qual n’és l’Agenda 21 local, té com a finalitat la lluita contra la pobresa amb un model de creixement econòmic que no malmeti el medi ambient, i aquesta preocupació es veu poc en la diagnosi. Tan poc, que en cap moment parla dels  nivells de pobresa que hi ha a Tarragona.

Ara cal saber què es farà del treball d’ahir, com modificarà, per millorar-la, la proposta de diagnòstic que es va presentar per sorpresa.

Per altra part, les persones que vam participar-hi volíem fer en un fòrum polític, on l’interlocutor havia de ser l’alcalde o la regidora responsable de l’àrea. El paper dels tècnics és aplicar les conclusions que accepti i li transmeti qui té la responsabilitat política.

La bona notícia és que, després d’anys i panys que l’Agenda 21 era només una partida  en el pressupost municipal tarragoní, la dotació de la qual desapareixia en qualsevol expedient modificatiu de crèdit, ara s’hi treballa.

Només cal que els nostres polítics es desprenguin dels recels que tenen respecte de la  participació ciutadana i l’entenguin com una eina de millora de les decisions que han d’adoptar.

Si no es volen malbaratar les esperances de canvi dipositades en la nova corporació municipal,  han de millorar també, i entre altres coses, el  funcionament de l’administració municipal, que li cal una revisió a fons dels seus procediments d’actuació a fi d’utilitzar al màxim les possibilitats de les tecnologies informàtiques, principalment per oferir un bon servei a la ciutadania, i de retruc, un millor  funcionament intern més àgil i operatiu.

Ho  dic perquè fa uns dies, em van lliurar una carta de l’Ajuntament que l’havia enviat a una adreça on fa una mica més de deu anys que no hi resideixo. Quan em vaig canviar de domicili vaig tramitar la corresponent modificació del padró municipal, donant-me de baixa en el domicili anterior i d’alta en el nou. Aquests tràmit ha de tenir efecte en tota la administració municipal, qualsevol notificació que se m’enviï per part de l’Ajuntament ho ha de fer al domicili en el qual consta que tinc la meva residència. Doncs no és així.

La carta en qüestió contenia la liquidació anual dels impostos municipals, és a dir, no era un tràmit protocol·lari, ni una tramesa de publicitat d’algun espectacle o cosa semblant, on, malgrat que no estigui justificat l’error, no té la transcendència que pot tenir  si es tracta d’un  acte administratiu.

Doncs resulta que algú, o alguna màquina per desídia d’algú, encara té enregistrat un domicili amb el que no tinc res a veure des de fa un bon grapat d’anys. Per a més gravetat, el tràmit de domiciliació bancària i fraccionament del pagament dels impostos municipals el  vaig fer anys després de viure al  nou domicili,  el que fa més incomprensible que figuri  el domicili anterior.

Evidentment, ara em toca presentar una sol·licitud informant de l’errada comesa per l’administració local i demanar que ho esmenin. Una molèstia més.

Es pot dir que una queixa d’aquesta mena en el futur s’hauria d’elevar al síndic de greuges, quan es nomeni. A mi em fa l’efecte que si coses tan petites i fàcils de resoldre han d’anar per aquesta via, aviat tindrem col·lapsada la sindicatura. Perquè no dec ser l’únic a qui  li passa una cosa així, i  si ho fos, encara  em preocuparia més.

Quan de menut el meu pare m’explicava com era l’escola on va aprendre de lletra, a mi em semblava imaginària. Els ensenyaven en català, els  parlaven de democràcia i respecte i d’una cosa que es deia Constitució, havien fet fora un rei i tenien una República que havia portat l’autonomia per Catalunya, una cosa que li deien Generalitat. Ara, el meu pare ja no sap si és dimecres o diumenge, ni recorda l’edat que té, que són un munt d’anys, però encara té a la memòria coses d'aquella escola, que ja no sap explicar.

En viure a tocar del Parc de Nadal de Tarragona, he vist aquests dies els pares i mares, avis, oncles i tietes que acompanyen els infants a passar-hi  una estona, i no sé per quina raó he recordat un conte que el meu pare m’havia explicat, junt amb les coses de la seva escola,  aquella tan diferent de la que em va tocar a mi, de “Cara al Sol” i “Gritos  de rigor: ¡España, Una, España Grande, España Libre! ¡Arribaspaña, Vivafranco!”

La rondalla està protagonitzada per les lletres de l’alfabet català i és tota una lliço de democràcia popular.

Diu així:

Un dia, les lletres de l’alfabet català es van reunir i  van decidir proclamar la República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes. En conseqüència, van indicar a la lletra ñ que s’havia de treure el barret, signe inequívoc de la burgesia, del tot improcedent en una societat obrera. L’autoritzaven a fer com la j i la i, que duien boina. Fidel a la seva alta naixença, la ñ es va negar a abandonar el seu capell, el seu orgull no li permetia. 

Aleshores la resta de les lletres la van expulsar de la seva revolucionària república i va abandonar per sempre més l’alfabet català. De la seva feina se’n va encarregar la n, que va contractar la y, que estava a l’atur.

Espero que us hagi agradat, no tot ha de ser seriositat al bloc.

Vaig acabar l’any amb una agradable conversa de vermut amb uns amics, destacats sindicalistes de CCOO, que em van mostrar uns SMS que havien rebut que hi deia: “CCOO és un sindicat d’esquerres, per això jo estic a CCOO” i l’habitual “Passa-ho”.Té a veure amb l’entrevista que va publicar el dia 28 de desembre el diari “El País” a Maria Jesús Paredes, la secretaria general de la Federació Estatal de Banca de CCOO, que ara plega, després de viure, fa temps, envoltatda per la polèmica sobre les seves propietats patrimonials i la bona relació amb la patronal bancària. En aquesta entrevista, Paredes afirmava que CCOO no és un sindicat d’esquerres, sinó només un sindicat, i que ella desconeixia quina cosa era un sindicat de classe. També afirmava que “antes el sindicalismo era cuestión de testosterona; ahora hay que buscar buenos profesionales”.

Em reconforta veure que a CCOO encara hi ha gent que vol, i es sent, a un sindicat d’esquerres, però lamento que la reacció hagi estat tan tèbia i només en clau interna. Encara és hora que s’hagi produït una reacció pública contrària per part d’altres dirigents, el que em porta a la reflexió que potser qui està en el cert és la senyora Paredes (no goso dir-li companya, no sigui que em digués que a veure què són aquestes confiances), perquè aquesta senyora ha estat 23 anys, que es diu aviat, dirigint la federació de Banca, sense saber què és un sindicat de classe, i això estava (no sé si encara ho diu) als Estatuts del seu sindicat.

No discuteixo el dret de qualsevol organització a evolucionar i canviar els seus plantejaments, però cal avisar, que tothom que hi està apuntat en tingui coneixement  dels canvis, perquè resulta que jo vull estar a un sindicat de classe i d’esquerres i si CCOO no ho és perquè hi ha una majoria que així ho vol, em caldrà fer un pensament. Cal que els impulsors dels SMS, que es veu que són de la meva opinió, facin alguna cosa més que enviar-se missatges d’autoafirmació i passin a l’acció. Perquè un canvi d’aquesta mena cal que, com a mínim sigui objecte de debat. S’ha d’aclarir quin contingut té ara mateix el concepte de classe, sense perdre l’essència d’una definició que vol defensar el bé del conjunt d’assalariats evitant que apareguin interessos enfrontats en el seu sí; o si abans hi havia un sindicalisme hormonal, el de la testosterona (en el que jo no he cregut mai), o un sindicalisme fet d’honestedat, solidaritat, transparència i decisió en la defensa dels representats, que consiero encara vàlid; tampoc crec que sigui cosa de deixar-lo en mans de bons professionals sinó de persones elegides democràticament que en majoria han de tornar a la feina que feien al cap de cert temps d’activisme sindical. Tampoc em crec la asèpsia ideològica de doña Maria Jesús, si CCOO no és d’esquerres és de dretes, en major o menor mesura, o és una cosa o n’és l’altra.

I aquí si que cal que fem una reflexió la gent d’esquerres que no ens podem quedar conformats amb aquest grau de desideologització de la societat que en definitiva ens imposa valors de la dreta conservadora. No pot ser que a l’esquerra dels socialistes hi hagi un desert, o unes forces polítiques massa minses per impulsar un debat necessari que identifiqui les claus dels problemes actuals i cerqui alternatives elaborant un model polític engrescador i alternatiu.