Antecedents

A Tarragona, que és el meu poble, hem celebrat la Festa Major en honor de Santa Tecla, una devoció que originalment s’adreçava a una beata Thecla virgine, egipcíaca, de la qual hi ha referències en un text religiós del segle III dc on es descriu la implantació de les comunitats cristianes a la Península i una làpida sepulcral amb la mateixa inscripció que ha estat trobada en unes excavacions arqueològiques fa pocs anys.

Al segle XII es va establir novament una seu arquebisbal a Tarragona, o si es vol es va restaurar l’antiga, per donar-li forma jurídica a l’expansió territorial de comtat de Barcelona. Perduda la memòria de la beata local, d’entre les santes amb el nom de Tecla reconegudes per l’església catòlica, es va decidir fer patrona a Tecla d’Iconium (ciutat coneguda en l’actualitat com Konya, a Turquia), una deixebla de Sant Pau, de vida atzarosa i heterodoxa. Una expedició del segle XIV a l’orient va fornir la nostra terra de relíquies de la santa. Un braç es va dipositar a Tarragona però es va perdre a la guerra del francès, amb el seu reliquiari, a causa del pillatge de les tropes de Napoleó. Afortunadament, l’altre braç estava al monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser traslladat a Tarragona per permetre als fidels seguir venerant una relíquia i a principis del segle XX es va trobar, emparedada en una casa de la part alta, una arqueta amb ossos de braç humà, que es va deduir que corresponien al braç desaparegut.  

La festa actual

A partir d’aquests orígens religiosos, la festa de Santa Tecla s’ha convertit en el decurs dels anys en un esdeveniment cívic, sobretot a partir de la recuperació de la democràcia. En l’impuls inicial  hi va tenir molt a veure l’Alfred Fort, que aquest any ha estat el pregoner de la festa, i en la seva consolidació i bon funcionament la gestió de Jordi Bertran i l’equip de tècnics municipals que ha format. Tenim tota una setmana  d’actes diversos que acontenten els gustos  més variats, és a dir  una fórmula d’èxit garantit que dóna pocs maldecaps i moltes alegries als polítics municipals.

D’actes i festes n’hi ha hagut per tots els gustos, però el que encara persisteix és la brutícia que generen. Tarragona pateix una manca endèmica d’excusats públics, que no s’arregla amb les cabines provisionals que s’instal·len aquests dies en què el consum de begudes s’incrementa. El nombre insuficient fa que les miccions i altres deixalles corporals embrutin racons i carrerons. Els serveis de bar, que aquests dies fan l’agost, any rera any donen la beguda en uns gots de plàstic amb publicitat que els subministren les maques de begudes, que queden per terra per la manca de punts de recollida, sencers o trencats, el que és pitjor. Ni  s’obliga als establiments a posar recipients de recollida de rebuig en nombre suficient, ni el servei de neteja pública reforça prou els contenidors de recollida selectiva que facin servei a l’increment d’activitat en els espais públics. Recordo que ICV-LP va presentar en l’anterior mandat una moció que demanava que s’establís un sistema de gots reutilitzables que van rebutjar CiU-PP, però va obtenir el vot favorable de PSC i ERC. A veure si fan memòria i es nota.

Està molt bé que la  festa es faci a tots els indrets de la ciutat, és una bona iniciativa municipal que enceta una nova dinàmica, la de trobar un marc adient per cada acte, de manera que el programa d'cates incorpori elements actuals, encara que siguin efímers. Només cal millorar un servei de transport públic que faci agradables els desplaçaments en una ciutat on les distàncies entre cada barri fan absolutament necessari el vehicle per moure`s.

I  com a cosa molt positiva, la major presència ciutadana, a veure si d’una vegada la societat civil deixa en segon terme la festa oficial, que hauria de ser subsidiària i complementària de la iniciativa popular. No me'n puc estar d'esmentar l’enginy de la penya Cercabirra; la participació popular a la baixada de l’àliga amb la relíquia de l’ampolla de licor Chartreuse i el seu bestiari popular enriquit per un estol de taurons, veritable bèstia espantable local; l’inconegut Saler, que ha ocupat balcons amb unes originals estovalles i una bona iniciativa,la festa alternativa de les Barraques - aquí sí s’utilitzen gots reciclables - que demostren que es pot ser antisistema i altermundialistes i saber-se divertir, si algú ho dubtava. 

Tots aquests elements dónen capacitat de renovació a una festa que la gent ha fet pròpia i que cal que s‘organitzi des de la pròpia societat

Es diria que tractar els monarques com a divinitat era cosa del passat.

Als faraons de l’antic Egipte, se’ls considerava descendents d’un deu i se’l tractava com a tal. Amb Alexandre de Macedònia va començar la tradició de divinització del rei en les monarquies hel·lenístiques, d’on va continuar Roma, manifestant-se prematurament a Tàrraco, on es va dedicar un temple a Octavi August, malgrat que formalment ostentés un poder republicà d’origen democràtic.

Ara resulta que el rei  constitucional d’Espanya, i per extensió la seva família, gaudeix d’un tracte que l’aproxima a aquesta divinització. Si una revista d’humor caricaturitza l’hereu reial, un jutge la segresta amb la finalitat de censurar-la, actuant d’ofici. Qualsevol altra ciutadà hauria d’haver posat una demanda per ofenses al seu honor, cosa que m’hauria semblat legítim que fessin els retratats si consideraven ofensiva la sàtira gràfica.

Ara resulta que cremar una fotografia del rei i esposa es considera delicte i estem expectants per si es deté els autors d’un fet que, com a molt, es pot considerar una malifeta poc cívica, punible amb el pagament dels danys en els béns de domini públic, si se’n van produir.

Curiosament, una acció de contingut fetitxista, com el que ha succeït a la plaça del Vi de Girona, de cremar una imatge perquè se li atribueix un efecte de catarsi o es creu que aquest acte és màgic ( no  ho sé i tan se me’n fa), resulta que provoca una reacció que probablement és superior a la prevista pels incendiaris, a causa d’unes lleis o unes autoritats dedicades a fer màgics i de l’Orient un reis que haurien d’estar més atents a comptar amb el consens ciutadà que de restar a l’Olimp dels déus. El palau de la Zarzuela i el de Marivent són terrenals.

Que la màxima magistratura de l’Estat no sigui electiva és una anomalia que hi ha molta gent que no volem. Que a més aquests privilegiats tinguin un tracte de semidéus, o déus del tot, fa palesa aquesta mancança del nostre sistema democràtic, la justícia encara no és igual per a tota la ciutadania. 

Vull viure en una societat on cadascú pugui cremar el que vulgui, un ninot o una falla, quan li vingui de gust, sigui o no sant Joan, o sant Josep. Això si, sense que ningú prengui mal.

Confesso que no entenc què volen fer els qui governen la ciutat de Tarragona respecte del Pla d’Ordenament Urbanístic Municipal. Han dit que el duran novament a aprovació inicial. No val l’aprovació inicial anterior? Jo crec que no, es va fer de pressa i corrents, amb una important manca d’informació, sobre documents inacabats, sense haver fet els tràmits que indica la llei i el que és més important, sense haver fet un procés participatiu que impliqués la ciutadania de forma que tothom hagués tingut oportunitat d’informar-se i donar la seva opinió, conèixer la dels demés i finalment arribar a un model de ciutat producte d’un ampli consens ciutadà.

Però per dur un projecte reformat - i ens diuen que molt - novament a aprovació inicial, no s’hauria de revocar l’aprovació anterior? L’únic argument que he escoltat per no fer-ho és que no es farà allò que demanaven el GEPEC i ICV-EUiA. Tinc molt de respecte per la capacitat d’influir del GEPEC, però aquest condicionament de la política municipal a allò que diu  la nostra coalició la considero desproporcionada.

LA NECCESITAT D’HABITATGE

Hi ha un altre argument més sòlid: la necessitat de crear sòl per fer promocions d’habitatge protegit. Tampoc  em convenç, perquè es condiciona la política social d’habitatge a la creació de nou sòl per construir i a l’aplicació de les reserves mínimes de sòl que imposa la llei. Així no es resol el dèficit de pisos que hi ha a Tarragona, com a altres llocs, d’un cost accessible a les economies de joves i persones que disposes dels ingressos que proporcionen els salaris que es paguen. El mercat immobiliari té símptomes d’esgotament, entre d’altres raons perquè els preus han superat la capacitat mitjana d’endeutament per pagar-los. Què farem amb aquest 70% de sòl pel mercat lliure que s’ha de generar per obtenir el 30% restant per habitatge protegit?

La conjuntura econòmica és favorable a unes polítiques fortes d’habitatge de promoció pública que donin satisfacció a la demanda d’aquest tipus de vivenda  i mantingui l’activitat en el sector de la construcció, la paralització del qual pot repercutir en una crisi que s’estengui a altres sectors. Per definir l’abast que ha de tenir aquesta política cal avaluar quin és el volum de la demanda i això encara no s’ha fet.

Per altra part, una nova urbanització exigeix preveure nous serveis i dotar les mancances existents, cosa que no resol  del tot el POUM que es va presentar i que entenc que ha de ser un tret essencial de d’una política de progrés.

EL FERROCARRIL

Al model urbà que es proposa per la ciutat s’hi afegeix una altra novetat, continguda en l’avantprojecte de Pla Territorial del Camp de Tarragona, que consisteix en situar l’estació del ferrocarril a la Plaça Imperial Tarraco. Bé, no  gaire novetat, perquè aquesta proposta no és altra cosa que la recuperació de la que va fer l’enginyer de la Junta d’Obres del Port Saturnino Bellido l’any 1882, com es pot llegir si es consulta la pàgina 91 del  llibre d’Elena de Ortueta Tarragona, el camí cap a la  modernitat. Urbanisme i arquitectura. L’apartat titulat “El litigi entre les companyies de Ferrocarrils i els interessos municipals” és d’imprescindible lectura, ara que s’aborda un problema que ja preocupava els regidors de fa cent vint-i-cinc anys.

A mi, la proposta em sembla atractiva perquè situa l’accés al ferrocarril en el mig de la trama urbana, prop de l’estació d’autobusos, de les facultats universitàries, de l’Hospìtal Joan XXIII; aquest emplaçament facilitarà l’ús d’un transport públic més sostenible des del punt de vista de les emissions i per afavorir el  menor ús del transport privat per carretera. Per altra part preveu estacions ferroviàries en altres indrets de la ciutat, facilitant la mobilitat urbana i dotant el conjunt ciutadà d’infrastructures.

Però alhora em crea molts interrogants. Cal saber com afectarà l’urbanisme el nou recorregut de la via, per quins punts es soterrarà, quines expropiacions són necessàries,  com es resol la circulació per  la Plaça Imperial Tarraco, que no pot patir un transit col·lapsat per la concentració d’importants edificis de l’administració pública que es poden reforçar amb un nou edifici administratiu municipal. A prop s’ubicarà un important centre comercial, “El Corte Inglés”, que pot complicar la situació. Una estació de ferrocarril ha de tenir enllaç amb altres transports públics, hi ha d’haver parades de la xarxa d’autobusos urbans i ha de permetre una bona circulació dels taxis, Caldrà que enllaci ferroviàriament amb l‘estació de l’AVE del Camp de Tarragona i amb el futur Tramvia del Camp, el Tramcamp, que si  no el preveu ha de ser una reivindicació institucional i ciutadana. Vull saber també què passarà amb els terrenys públics que ocupen les vies actuals, com es preservarà la costa des del Gaià i Tamarit fins la platja del Miracle, famosa pels seus taurons, i què es farà a l’esplanada ferroviària del carrer del Mar, alhora que s’ha de garantir que les vies arribin al port, i si n’hi ha d’ample europeu, millor.

I EL POUM QUÈ?

Si les raons socials i les queixes ciutadanes no  fossin suficients, aquesta recent proposta pel transport ferroviari, per sí matiexa implica que el POUM ha de tenir importantíssimes modificacions, que no es limiten a atendre les al·legacions presentades (per cert, amb quin criteri?) ni  completar els documents inacabats o inexistents que n’havien de formar part. Plantejo el dubte si aquesta mancança fa nul·la de ple dret la primera aprovació.

La nova ubicació de l’estació e ferrocarril  és un canvi prou important perquè sotmeti  a alteracions tot el Pla, per estudiar a fons l’avantprojecte i si s’hi opta integrar-lo en la ciutat sense inconvenients.

També resta pendent de definir el model ciutadà,  per quin s’opta i quins han estat rebutjats i per quines causes. La pressa no és bona amiga de fer les coses bé i ens hi juguem massa per permetren’s errades.