Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de nèixer, està sorprés,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de còrrer
i li'n queda el rostre plé
com les estàtues de Roma.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Una noia li ofereix
un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descubreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'enten
perquè és mestre d'una escola.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.
És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.
