"Al 2008 Catalunya podrà suportar qualsevol sequera"!!!

27 Gener, 2008 10:29
Publicat per csala, Medi Ambient i Habitatge

Sorprèn la notícia de l'estiu del 2005, (que ús adjunto en aquest link  Milà va dir....pdf ), on l’aleshores conseller de Medi Ambient de la Generalitat, afirmava, tot cofoi, que a Catalunya, al 2008, podríem suportar qualsevol sequera.

La política del retrovisor, aquella de la que encara estira el tripartit per parlar dels errors -reals o ficticis- dels 23 anys de Govern de CiU comença a tenir, com és el cas, el seu efecte boomerang. S'esgota el crèdit de mirar enredera. I és que quan hi ha un canvi de Govern, el que pren possessió és dedica durant un temps a tapar totes les seves vergonyes dient que les mancances existents són culpa dels Governs anteriors, mentre es van executant unes inversions i obres programades per aquells mateixos Governs, ara desbancats, i que intenten adjudicar-se com a mèrit propi els nouvinguts.

Però aquesta com veieu és una tàctica que té data de caducitat. I així és va posar de manifest aquesta darrera setmana quan va debatre's al Parlament una moció sobre la política de l'aigua. En el debat, és va posar de relleu el fracàs de la política de la nova cultura de l'aigua, i la falta de credibilitat i eficàcia del Govern actual. Així, de les 10 obres presentades pel Govern el 20 d'octubre de 2005 dins de l'anomenat Pla de sequera, i tot i que la darrera d’elles havia d'estar inaugurada el desembre del 2007, no se n’ha finalitzat, ni tan sols una d’aquestes obres.

I ara, per poder portar aigua d'Almeria (ja té nassos) o del Roine, per connectar els vaixells des del port de Barcelona fins a la xarxa, ens gastarem 10 milions d’euros –1.600 milions de pessetes-. I per fer el mateix a Almeria el Govern central s'ha gastat també 10 milions d’euros més. Total 3.200 milions de pessetes, 20 milions d'euros, per aplicar una solució conjuntural a un problema estructural. I no serveix, ni tranquil·litza que des de la Generalitat és digui, que tots aquests milions d'euros els paga l'Administració, com si pel fet de ser diners públics no sortissin també de tots els contribuents.

És cert que transvasar aigua del Roine suposava una obra d’almenys set anys, però fins a la data se n'han perdut cinc per falta de decisió. Sembla que les restriccions haurien d’haver començat, però evidentment hi ha una campanya electoral, i això quedarà per després, com tantes altres coses. Resulta evident que la nova cultura de l’aigua, fins a la data, ha fracassat.

Forma part de la nova cultura de l’aigua el projecte de “Las Vegas” aragoneses enmig dels Monegros?.

Forma part de la nova cultura de l’aigua el transvasament, per mar, amb vaixell des d’Almeria, d’aigua per a l’àrea Metropolitana de Barcelona?.

On són els que atiaven el foc?????, el problema de l'aigua és estructural, no cojuntural, i no s'ha de perdre el Nord, i al Nord, el que hi ha és el Roine.

En Ramon Espadaler va ser contundent: “cada vaixell que vindrà d’Almeria a portar aigua a Barcelona portarà també un certificat de defunció d’aquesta nova cultura de l’aigua del tripartit que ens ha portat en aquest atzucac”.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

¿De dónde vengo o de dónde soy?

24 Gener, 2008 16:24
Publicat per csala, General

Llegeixo la preocupació que li provoca al Sr. Xavier Sabaté els orígens del candidat que Convergència i Unió ha proposat per encapçalar la llista de les properes eleccions generals per la circumscripció de Tarragona. Com diu el refrany això és "veure la palla en l’ull aliè i no veure la biga en el propi".

 

Deixeu-me començar però per esmentar que la configuració final de la llista que ha preparat CiU per a la convocatòria del 9 de març és el més clar exemple que en política, 24 hores, és llarg termini. Per unes circumstàncies de caràcter personal i familiar, tot i que han estat fetes públiques, el cap de llista, enlloc de ser la Dolors Batalla, ho és en Jordi Jané, i aquesta ha estat una circumstància aprofitada inicialment per l’adversari polític per atacar els orígens i la residència del nou candidat.

 

Se’ns anuncia una sèrie de qüestions que "criminalitzen" al candidat, que si al seu currículum posa que des del 1987 resideix a Barcelona, o el dubte que sorgeix sobre si podrà fer-se la foto o no votant a l’Arboç el dia 9 de març, qüestió i possibilitat que nega en Xavier Sabaté, i aquí poder, poder, poder, s’ha deixat portar per la sectària passió del contrincant polític, ja ho veurem.

 

L'episodi em recorda el que va protagonitzar el pare d’un bon company i amic, en Pelegrí Pelegrí, que interrogava amb molta picardia i intel·ligència al presentador d’un programa de televisió, allò de ¿de dónde vengo o de dónde soy?.Doncs venir, venir, efectivament, en Jané ve de Barcelona, ser, ser, és de l’Arboç on hi passa molts dels caps de setmana, i dic molts, perquè és habitual trobar-lo també a l’Hospitalet de l’Infant.

 

Però no vull explicar la vida d’en Jordi Jané, però si el perquè deia al començament de l’article, allò de la palla a l’ull de l’altra i la biga en el propi... els mateixos que critiquen el nomenament d’en Jordi Jané, s’han interrogat per la residència habitual, sent ministra o no de la Carme Chacón, repasseu, repasseu, les entrevistes de quan va ser nomenada ministra, ser, ser, serà d’Esplugues de Llobregat, venir, venir, ella ve de Madrid, encara que com en Víctor Morlan poder s’intal·la unes quantes setmanes a Catalunya. En definitiva, la Sra. Chacón, es el fidel reflex d'allò "de dónde vengo... voy".

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

12 Gener, 2008 17:59
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Bon any!

Les festes de Nadal ja han passat. Hem deixat enrere l’any 2007 i aquesta setmana exhaurim una legislatura marcada pel sagnant atemptat d l’11 de març de 2004. Dilluns, si Déu vol, el president de govern, José Luis Rodríguez Zapatero, dissoldrà les Corts i es convocaran eleccions per al 9 de març, amb una campanya electoral que començarà la nit del 21 de febrer.

Aquests darrers dies, al Congrés de Diputats s’han viscut els últims batecs del pols polític d’aquests quatre anys. Hem tingut diputació permanent (òrgan que substitueix el plenari quan no hi ha període de sessions) per tractar les relacions entre l’Estat i l’Església, arran de la presència i del discurs d’alguns cardenals i bisbes en un acte en pro de la família. La petició d’Izquierda Unida debatuda a la diputació permanent va provocar al mateix temps que la vicepresidenta del govern hagués de comparèixer ahir dijous per parlar-ne. També ahir va haver de comparèixer el ministre Solbes per parlar de la situació econòmica.

Un cop més, però, qui no ha comparegut davant el Congrés ha estat la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. A la diputació permanent es va reclamar la seva presència, la de la vicepresidenta Fernández de la Vega per l’esmentat tema de l’Església, i la del vicepresident Solbes per la situació econòmica. En el cas de la ministra de Foment, la seva compareixença es demanava per parlar novament del servei de rodalies un cop comprovat que torna a portar problemes, i força, als usuaris.

Curiosament, mentre el PSOE i el govern central van acceptar la compareixença dels dos vicepresidents, es va rebutjar la de la ministra de Foment. Aquesta singularitat, a més, s’agreuja si es té en compte que, per exemple, els arguments socialistes per avalar la compareixença de la vicepresidenta del govern van ser que, per coherència amb el seu "talante" i per la seva responsabilitat demostrada al llarg de la legislatura, ella acudia voluntàriament a la comissió constitucional. "A contrario sensu", si una vegada més la ministra Alvarez no hi ha comparegut vol dir - i ja ho sabíem- que ella sí que defuig les seves responsabilitats, malgrat que sigui coherent amb el que ha fet els darrers temps: no donar la cara i amagar-se darrere Rodríguez Zapatero.

Tanmateix, aprofitant que era l’última setmana de legislatura, hem fet balanç del que han estat els quatre anys del govern de Rodríguez Zapatero. Crec sincerament que hi ha hagut dos períodes ben diferenciats de legislatura. Els primers anys, fins a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, el famós "talante" de ZP va estigmatitzar l’acció de govern. Es va obrir una etapa d’esperança, de diàleg que impactava encara més si es contrastava amb l’última legislatura d’Aznar. En canvi, la paraula que millor defineix la segona etapa, pràcticament els dos darrers anys de legislatura, és la de "supervivència". El govern ha anat aprovant els seus projectes - quan ho ha pogut fer-, avui amb uns i demà amb uns altres, i arribant-hi amb la llengua fora. Els millors exemples són l’aprovació dels pressupostos i el rebuig de la dimissió de la ministra de Foment, pels pèls i amb els vots d’un parell de diputats trànsfugues.

Per això, tot i que institucionalment calia dissoldre ja les Corts, el millor que podia passar és que la legislatura s’acabés. No donava més de si. No hi havia més marge. S’esdevé que, a més, i contra el que es podia pensar tan sols fa unes setmanes, la situació econòmica ha pres protagonisme. Al carrer comença a preocupar la situació econòmica i per donar seguretat davant la incertesa de la butxaca no serveix el "talante", i menys la "supervivència", ni tan sols el "buenismo" que alguns consideren que acompanyen Rodríguez Zapatero (jo no estaria tan d’acord amb la idoneïtat del terme). És molt possible que d’aquí al 9 de març no hi hagi conseqüències visibles i irreparables del que el vicepresident Solbes defineix com una sana desacceleració econòmica. Alguna crec que en tindrà. De fet, si algú pensa més enllà dels quadres macroeconòmics i situa la persona com a centre de la política econòmica, avui existeixen indiscutibles repercussions en l’economia familiar i empresarial. Una inflació desbocada provoca pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris familiars i pèrdua de competitivitat de les nostres empreses en el mercat de l’euro (aquí cal afegir-hi els problemes d’exportació de les empreses del nostre país en l’àrea del dòlar). La frenada del sector de la construcció comença a tenir també el seu impacte en l’àmbit de l’ocupació. Tot això sense obviar les conseqüències de la pujada dels tipus d’interès que afecta les famílies que tenen una hipoteca en la compra del seu habitatge.

Incideixi o no aquesta realitat en el resultat de les urnes del 9 de març, la gestió de la situació econòmica sí que haurà d’estar realment present en l’acció de govern dels propers quatre anys. És aquí on es reforcen encara més els actius de CiU. Nosaltres som la millor garantia per afrontar i per superar una recessió del creixement econòmic. Ho hem estat sempre i ara ho continuarem essent. No hi ha agent econòmic i social dins i fora de l’Estat que no sàpiga i que no valori com a necessàries i positives les propostes econòmiques i fiscals de Convergència i Unió, fetes des de la responsabilitat, l’experiència i el coneixement del que significa realment l’economia productiva.

El mateix fet que ara estiguem tan allunyats del catastrofisme del PP com del triomfalisme del PSOE envers aquesta situació econòmica revaloritza els nostres actius. Hi ha hagut i hi ha massa frivolitat en les actituds del PP i del PSOE com perquè no quedi prou clar que CiU, des de la capacitat de decidir que tindrà, és l’únic referent de seguretat. La confrontació i el partidisme que el PP i el PSOE promouen per damunt dels interessos de la societat no serveixen per afrontar els reptes dels propers anys.

Així doncs, si fins ara teníem molts arguments per sentir-nos esperonats de cara a la propera contesa electoral, ara en tenim un més. M’hauria agradat més no tenir-lo. M’hauria agradat més que el govern hagués fet cas de les reformes estructurals que CiU li ha anat proposant. M’hauria agradat més que el govern hagués afrontat un debat tan seriós i de tanta transcendència com el del sector energètic. M’hauria agradat més que Rodríguez Zapatero m’hagués fet cas quan li he proposat mesures per compensar la pèrdua de capacitat adquisitiva com a conseqüència de l’impacte de la puja dels tipus d’interès. M’hauria agradat més que ara mateix haguessin abaixat un 5% les retencions fiscals per salaris i pensions per facilitar més liquidesa a les famílies. M’hauria agradat més que hagués acceptat la nostra proposta d’imposar a la factura del gas i de l’electricitat el tipus reduït d’IVA del 7 % en lloc de l’actual del 16%, tal com ho fan altres països membres de la Unió Europea. M’hauria agradat més que el PP i el PSOE, en lloc de tirar-se permanentment els plats pel cap, haguessin aprofitat el temps i haguessin donat suport a les nostres propostes. M’hauria agradat més... Però tot i que m’hauria agradat més, no s’ha fet. Per això, ara que serem decisius, serem també més necessaris que mai per refer el camí que el PP i el PSOE no han sabut o no han volgut traçar.

Cordialment,
Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 11 de gener de 2008

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Cooperants i polítics

04 Gener, 2008 16:33
Publicat per csala, General

La diplomàcia espanyola sembla que aquest cop si que ha treballat de valent, i l'alliberament de dues cooperants de Metges sense Fronteres que ja feia una setmana que estaven segrestades a Somàlia ha estat un brillant final a tot un malson.

No obstant, hi ha escenes que resulten desoncertants quan no patètiques, i cal que ens repensem els polítics la nostra forma d'actuar. I és que no hi feien res, o no havien de fer-hi res, els ministres i ambaixador a peu de l'escala de l'avió, en solitari, a rebre a les cooperants. Entenc que la família, (i no hagués estat malament procurar el tresllat dels de la cooperant argentina a Madrid), havia de tenir preferència i intimitat en la rebuda, i per tant, no puc compartir la decisió que els polítics donin la benvinguda a les segrestades i que la família es trobés allunyada de l'emocionat moment que tants dies feia que estaven esperant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Programació de Cap d'Any. Avorrir enlloc d'entretenir.

02 Gener, 2008 16:08
Publicat per csala, General

Abans de res, desitjar que hagueu passat unes Bones Festes de Nadal, i esperar que el nou Any i els Reis Màgics, ens portin a tots molta salut... i millor programació a la televisió.

És habitual que la darrera nit de l'Any les cadenes televisives ofereixin tot tipus de programes especials, amenitzats per convidats de moda, presentats per les cares més populars de la cadena, i amb continguts essencialment d'entreteniment.

Ja fa anys, molts anys que considero que aquesta programació enlloc d'entretenir avorreix als que esperen amb més o menys il·lusió les "campanades" per tragar-se el raim (i dic tragar perquè altra fórmula no existeix per intentar complir amb la tradició, especialment si les "campanades" que és segueixen són les de la televisió catalana, que enguany, i per allò del reequilibri territorial, novament es van retransmetre des de l'opada Torre Agbar). I és precisament a la programació de TV3 a la que vull fer una especial referència, doncs la mitja hora anterior a la connexió essencial de la nit, va omplir-se d'un contingut "abominable" ple de mal gust, on, en una família "peculiar" i especialment "freaky", no sé si representativa de la nova societat catalana, va sobresortir una asquerosa escena de la noia vomitant a saber que... Probablement, és una nit - la nit -, on la programació especial la segueix especialment un públic familiar i especialment infantil, per tant, ja em direu a qui se li va ocòrrer retransmetre un contingut tan essencialment "cutre" com el que es va programar. Però bé, com sempre mai passarà res, ni ningú dirà, ni ningú farà cap escarafall, l'únic comentari serà que el Ramon i la Sara van estar "sosos" en el moment de les campanades, bé, jo més que "sosos" diria que estaven "sorpresos" de tanta cutreria.

El que us he dit. Bon Any!!! i molta Salut!!!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs