La carta web d'en Duran

07 Desembre, 2007 18:02
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La setmana no ha tingut activitat parlamentària al Congrés. Això m’ha permès assistir a diverses assemblees intercomarcals per elegir les candidates i els candidats a la properes eleccions a Corts espanyoles. També m’ha permès fer visites socials, com acostumo a fer quan no tinc Congrés. En aquest cas, vaig estar al barri del Raval, al centre L’Hora de Déu. Es pot pensar que, en funció de l’alta immigració estrangera que hi ha al barri, el col•lectiu de persones que més atenen són magrebins. Doncs no és així: el col·lectiu de persones més atès per aquest centre són dones espanyoles, mares de nens i nenes, famílies monoparentals, per tant. És a dir, una de les conseqüències de la desestructuració familiar que viu la nostra societat. Això ratifica un cop més allò que ja he dit en altres ocasions: la pobresa va adquirint cara de dona i d’infant.

Malauradament, hem hagut d’expressar novament el condol per l’assassinat de dos guàrdies civils a França per ETA. Sobre la banda terrorista i l’actitud dels partits, expressament no en vull parlar. Només manifestar que el govern i les forces de seguretat de l’Estat i les altres policies, particularment l’Ertzaintza, sempre tindran el nostre suport en la lluita contra ETA en pro de garantir-nos una societat lliure i ajustada en l’estat de dret. A aquesta primera afirmació, cal afegir-hi el sentiment de reprovament que em provoca el que directament o indirectament el fet que sempre hi hagi algú disposat a utilitzar el tema d’ETA com a instrument d’erosió a l’adversari. ETA es frega les mans; a mi, senzillament em fa fàstic.

De la manifestació de dissabte a Barcelona, sí que voldria parlar-ne una mica. D’entrada, vull remarcar un fet prou conegut: érem molts, moltíssims... Pel que sembla no ve d’un pam, és a dir, d’uns centenars de milers de persones a l’hora de quantificar els que hi vam participar. Però torno a dir que érem moltíssims. Va ser una manifestació pacífica, sense incidents. Hi havia gent gran i molta gent jove, gent coneguda i moltíssima gent anònima, famílies senceres i altres persones que anaven soles. Hi havia banderes estelades, però n’hi havia moltíssimes de catalanes, és a dir, senzillament amb les quatre barres que constitueixen la nostra senyera nacional. Al llarg de la longitudinària manifestació hi havia persones que corejaven unes consignes i persones que en cantaven unes altres. Certament hi havia gent que cridava allò de ‘in-inde-indepedència’, però altres, la majoria, simplement reivindicaven decidir sobre infraestructures des de la dignitat nacional.

La manifestació, en contra del que ha interessat fer veure al PSOE i al PP (cal que reconeguem que el PSC, que va cometre el gravíssim error de no ser-hi, ha reaccionat amb més intel•ligència, és a dir, ha entès que ni podia ignorar-la ni manipular-ne el significat) no va deixar de ser una manifestació per dir prou al tracte rebut pel govern de l’Estat en matèria de rodalies i per demanar decidir sobre aquesta qüestió. I no una manifestació independentista. Òbviament que hi havia independentistes i van cridar a favor de la independència. Ja ho he dit abans. Però hi havia altra gent, moltíssima, que no es van posar el nom d’independència a la boca.

A mi no em preocupa gens la manifestació sinó que es canalitzi el neguit social que hi ha darrere de tot el que ha passat, i per tant també darrere de la manifestació. Si després de tot el que ha succeït en els darrers temps, les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya es queden a casa a l’hora de votar o voten reforçant el PSOE o el PP, el poble de Catalunya s’entrega lligat de mans i peus. Catalunya necessita reaccionar i fer-ho amb dignitat. Si no ho fem, si sentim al•lèrgia a les urnes i ens confiem al PSOE o al PP, que només els interessem com a instrument i no com a objectiu, ni raó d’ésser, ho patirem molts i molts anys.

Aquest dies, a més, parlo sovint que, malgrat les distàncies i la confrontació lamentable que protagonitzen el PSOE i el PP de manera permanent, el pacte que realment em preocupa és el pacte entre ells. Sí, heu llegit bé, entre el PSOE i el PP! Mireu, ahir se celebrava el 29è aniversari de la Constitució. Jo no vaig anar als actes oficials, no perquè em produeixi cap urticària el text constitucional, sinó perquè aquests tres dies els dedico a la família. Estic, per tant, ocupant-me dels meus deures com a pare i marit, i fins i tot dels deures constitucionals que els poders públics no compleixen. És a dir, també estic complint amb el valor que l’article 39 dóna a la família. Ara bé, si us parlo de la Constitució no es per parlar-vos de la família en general, i menys de la meva en particular, sinó per parlar-vos dels perills d’un pacte PSOE-PP.

Per ara només el PP proposa una reforma de la Constitució. Entre d’altres articles, d’alguns molt importants del títol VIII, és a dir, del que estableix l’organització territorial de l’Estat, i amb ella l’estat de les autonomies. El PP vol menys poder en mans de les comunitats autònomes. Per exemple, proposa modificar un precepte que només un govern del PP ha utilitzat. Em refereixo a l’article 150.2, que estableix que l’Estat podrà transferir a les comunitats autònomes mitjançant una llei orgànica, facultat de l’Estat. Article que, com deia, només va utilitzar el PP per transferir a la Generalitat la competència de trànsit per a la policia de Catalunya, o sia, per als Mossos d’Esquadra.

Fins aquí podríem pensar que són coses del PP, i com que el PSOE no pot posar-ho en el seu programa electoral, no cal patir. Compte però! Hi ha moltes veus receptives d’aquesta tesi en el si del PSOE. Moltes i importants! Algú pot pensar, per exemple, que José Bono, amb el qual tinc una bona relació personal, no ha posat condicions a Rodríguez Zapatero per tornar a la política activa? Una reforma constitucional pactada amb el PP i el PSOE i que exclogués el catalanisme polític seria tant com dinamitar per sempre més les bases de la transició. Si en el PP i en el PSOE algú té aquesta temptació, està jugant amb foc. Per això, moltes vegades he dit que nosaltres continuem tenint la millor garantia en la Constitució. Tothom hi troba defectes, però ningú es posa d’acord per dir quins continguts han de reemplaçar els actuals. Si algun dia el PP i el PSOE s’hi posen, tots en sortirem malparats. Ells, també. Però el petit sempre hi surt perdent. Per això, David només va guanyar Goliat una sola vegada, i per aquest motiu és històrica la seva victòria.

Però pensem també en altres aspectes que no signifiquen ni necessiten reforma constitucional. Nosaltres demanem una nova llei electoral que permeti més intervenció dels ciutadans i les ciutadanes en les eleccions i disminueixi la monopolització dels partits a l’hora d’elegir els parlamentaris. Heu sentit algun discurs al voltant del PP o del PSOE sobre la reforma de la llei electoral? L’únic que he sentit són veus que, en un partit i en un altre i en mitjans de comunicació d’àmbit espanyol d’un i altre espectre polític, reclamen cada cop amb més intensitat que el PP i el PSOE s’entenguin i redueixin a la mínima expressió la presència a les Corts Generals de forces polítiques com CiU, PNB, BNG o Coalició Canària.

Òbviament seria un greu error que el PSOE i el PP pretenguessin fer-nos fora o reduir-nos a un no res en la política espanyola. Però són capaços de fer-ho. També s’equivocarien, com ja he dit que ho farien amb la reforma constitucional, però, ho reitero, són capaços d’intentar-ho. L’única manera d’impedir-ho és que quedi clar a les urnes que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, però sí diferent, i que aquesta diferència és la que permet l’existència d’una força política com la nostra, independent del PP i del PSOE. Per tant, ni el PSOE ni el PP, i molt menys el PPSOE, sinó Convergència i Unió.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona 7 de desembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs