Carme Mas

Aquesta setmana ha estat marcada, sens dubte, pel debat de política general al Parlament de Catalunya. En el discurs pronunciat en el debat d'orientació de política general, el president Montilla ha parlat del model de país i del seu futur. El seu nord és el de la Catalunya de la llibertat i de la democràcia, del treball, de l’esforç i del mèrit, acollidora, integradora i convivencial,  justa i social, orgullosa de les seves arrels i de la seva identitat lingüística i cultural, oberta a noves veus, segura del seu futur, afermada en la seva singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura universal.

Sembla que aquest horitzó hauria de suscitar consensos entre els grups parlamentaris que representen el nostre país, però ja hem vist que no és així. Novament han rebrotat els  “ismes” defensats o demonitzats per uns i altres. Més que un debat, sovint fa l’efecte que hi ha monòlegs aïllats i discursos monolítics preconcebuts per part de l’oposició. Tan greu seria consensuar el futur del nostre país?

Amb aquesta pregunta ballant pel cap, ahir dijous vaig assistir a la primera Àgora Política de CpC, titulada Democràcia, equitat i pau, a càrrec de Bronagh Hinds, una lluitadora nord irlandesa fundadora del NIWC (Northern Ireland Women’s Coalition), un partit de dones que es va comprometre fortament en el procés de pau de l’Ulster. Lluny de cercar punts de dissensió, les dones nord-irlandeses van cercar els ponts de diàleg amb unes conviccions molt fermes: igualtat, drets humans i inclusió. Ella constatava que en tot el procés de pau, mentre els homes confrontaven les idees, les dones parlaven de futur. No és el mateix, comentava Bronagh, el procés negociador que la construcció de la pau. [Notícia publicada al diari El Punt]

Vull pensar que al meu país encara és possible la construcció de la Catalunya de la igualtat, de la Catalunya dels drets humans, de la Catalunya de la inclusió. I en aquesta comesa, les ciutadanes i els ciutadans hi tenim molt a dir i molt a fer.

Enguany, a Tarragona, l'ofrena floral al monument de Rafel de Casanova ha estat celebrada de manera unitària per totes les forces polítiques de la ciutat.

Josep-Fèlix Ballesteros, l'alcalde, ha sabut trobar el to just en el seu discurs del qual en vull destacar uns fragments que m'han interessat especialment.

Integració i convivència

“La Catalunya d`avui no és la de 1714, ni la de l’oda a la pàtria d’Aribau de 1833. A Catalunya avui es parlen 200 llengües i som més de set milions de persones totes amb els mateixos drets però també amb els mateixos deures i obligacions.

 I estem disposats a renovar-nos, a integrar sempre que hagi voluntat d’integració. Ho diem des de Tarragona que al llarg dels segles ha donat exemple de gresol, de fusió i de  convivència. Volem bastir una convivència que preservi la nostra identitat i aquells elements mes substantius de la nostra manera de viure i d`organitzar-nos, la nostra voluntat de continuar tenint uns valors, uns costums, una cultura a la qual invitem tothom sense exclusions i ens comprometem a posar els mitjans per fer-la possible”

Catalanisme i pluralisme 

Ens cal la unitat dels catalans que no es contradictòria amb el pluralisme. 

L`any passat celebràvem el centenari de la publicació de la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Ell tenia molt clar que a la nació catalana hi havia de cabre tothom. No podia ser una Catalunya pels catòlics o pels lliurepensadors, pels anarquistes o pels conservadors, pels de ciutat i pels de camp, pels uns o pels altres. PER TOTHOM. 

Per això no hi ha un sol catalanisme ni seria bo que hi fos. Catalunya es plural i això es una riquesa.  

Un catalanisme que, com quan parlem de tarragonisme, cal que sigui sempre més ambiciós, de més ”valor afegit “, que aplegui tots els elements tradicionals, però que sempre es proposi afegir i completar les noves demandes socials, que tingui vocació d’adaptar-se als nous temps, perquè si no ho fa així quedarà desfasat i les noves generacions se`n desentendran. I necessitem incorporar tothom al catalanisme. Si no, no en sortirem

 El catalanisme ha de contribuir a cercar l’excel·lència, per una política social avançada, per un medi ambient de qualitat, per la lluita per les causes més nobles: per la pau, per la projecció al món de la nostra nació, per l’ajut als qui més ho necessiten, per ser competitius, per exercir la generositat i la solidaritat, la valoració de la democràcia i  la seva millora i perfeccionament constants.

Mentre, al Parc de la Ciutadella, a Barcelona, l’Escolania de Montserrat, amb acompanyament de Pascal Comelade, ha cantat Els segadors, una versió ben poc convencional.