aliciacoach

  Segons les darreres dades aportades la Societat Espanyola d’Estudis de l’Estrès, al voltant del 28% de la població pateix estrès, aquesta paraula/concepte tant de moda, però, sabem què és això de l’estrès? I en tot cas, l’estrès és sempre negatiu?

  El mecanisme de l’estrès és, en principi, fantàstic, ja que ens ha permès sobreviure, de fet no és més que la reacció que ens serveix als éssers vius per adaptar-nos als canvis. Quan sentim que un esdeveniment ens exigeix un sobreesforç, posem en marxa tot un seguit de mecanismes bioquímics que ens ajuden a obtenir l’energia que necessitem per afrontar-lo.

  Imagina per un moment que ets al mig de la sabana, i de sobte, sense saber com, tens al teu davant un lleó, una bèstia d’una mida considerable que et mira com si fossis el seu primer plat, amb unes dents més que afilades, i una actitud amenaçant que no fa preveure res gaire bo,... en aquest moment el teu cervell analitza tots els elements de la situació, els compara recorrent a la seva memòria i si entén que no disposa d’energia suficient per respondre, envia ordres per que el teu organisme alliberi adrenalina. El teu cos es prepara per a respondre, augmenta la freqüència cardíaca, els teus músculs es tensen i les petites arteries  que irriguen la pell i els òrgans menys crítics (ronyons, budells) es contreuen per disminuir la pèrdua de sang en cas de ferides i per donar prioritat al cervell i als òrgans més crítics per a l’acció (cor, pulmons, músculs). Estàs preparat per respondre a la situació, bé sigui fugint o lluitant, que són les dues úniques possibles respostes de que disposem. Un cop has aconseguit desfer-te de la bèstia, el teu organisme tornarà a la normalitat.

  A aquesta estratègia bioquímica d’afrontament puntual és el que denominem estrés,  i que quan es perllonga més del necessari es torna perillós, ja que és quan es posa en marxa la fase de resistència. El cos es manté actiu mentre dura l’estimulació i, tot i aparèixer els primers símptomes de cansament, segueix responent bé.  Però si l’activació, els estímuls i les demandes no baixen, el nivell de resistència acaba per esgotar-se i apareix la fase d’alarma. A partir dels efectes d’aquesta darrera etapa és que es comença a parlar de DISTRÉS, és a dir, de les possibles conseqüències fisiològiques negatives d’aquesta reacció corporal.

  “L’estrès es converteix en perillós quan apareix amb freqüència, es perllonga de forma inusual o es concentra en un òrgan del cos”  (Selye).

  Segons Robert Sapolsky , autor del llibre ¿Por qué las cebras no tienen estrés?,  el problema d’avui en els humans és que en comptes d’estar contínuament pendents de factors vitals (alimentació, fugida d’enemics...) estem sotmesos en molta major mesura a factors estressants derivats de les nostres relacions socials,  aquestes respostes es donen davant temors  més indefinits i complexos, i a més, es preparen amb més antelació. Tots aquests factors converteixen l’estrès puntual en estrès global, i per aquest darrer l’organisme està menys preparat.

  Per altra banda, també els darrers estudis deixen clar que el concepte del síndrome  no depèn només de factors externs . En el nostre àmbit vital, els símptomes apareixen més  aviat a partir del sentiment subjectiu que ens produeixen els esdeveniments quotidians. Les preocupacions no ens afecten a tots de la mateixa forma, davant el mateix fet unes persones es senten desbordades, i altres no. Per a les primeres afrontar-lo suposa elevar el nivell de distrès, per a les segones, el d'eustrès,  o estrés positiu.