La veu em frisa

29 Abril, 2010 10:19
Publicat per amanye, discursos

Mentre escric aquest discurs, no sé quin dia farà avui, però jo, faci el temps que faci, sempre m’imagino el dia de Sant Jordi radiant, ple de llum i amb molt de color, el dels llibres, el de les roses i el de la gent. Al cap i a la fi sempre he pensat que, de fet, la metereologia no és important durant aquesta diada, perquè la satisfacció que sento és intensa cada any i això fa que per a mi sempre sigui un dia d’un color groc: m’omple d’orgull veure que el nostre país celebra la cultura d’una manera tan popular, veure la bona salut literària que tenim i, per tant, veure la bona salut, ras i curt, de la nostra identitat. I això ho dic perquè, per a mi, la literatura és l’art més intrínsec de l’ésser humà i perquè la producció artística al voltant de la llengua, doncs, marca el pols de la cultura catalana.

 

Des dels Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació no tenim la funció de programar activitats culturals; més aviat, el que hem de fer és propiciar que els ajuntaments i les entitats del territori n’organitzin. Per Sant Jordi, però, no ho podem evitar, i cada any contribuïm en la festa amb alguna inciativa pròpia. Justament pels motius que us deia, per aquesta implicació que ens cal tenir des del Govern de Catalunya en un àmbit disciplinar tan important, tan crucial per a la història del país i de les dones i els homes que hi vivim.

 

Fa tres anys vam omplir els autobusos i taxis de Tarragona amb versos i frases d’autors clàssics de la nostra literatura; i quan dic de la nostra vull dir de la catalana, però, més en concret, de la del Camp de Tarragona: alguns fragments cèlebres de Josep Yxart, Gabriel Ferrater, Narcís Oller, Joan Puig i Ferreter i Domènec Guansé es van passejar durant deu dies per la ciutat.

 

El 2008 vam celebrar els 90 anys d’una poeta extraordinària, la Montserrat Abelló, amb una marató de lectura que va aplegar a la Rambla Nova més de 200 lectors i centenars d’oients. Molta gent va poder dir la llengua d’aquesta poeta de versos aparentment senzills i profudament rics i viscuts, i molts altres van sentir la seva veu punyent, feta d’entranyes, feta de mots presents en les nostres converses quotidianes que agafen una dimensió desconeguda en el marc de la seva poesia.

 

D’altra banda, l’any passat vam donar la veu a periodistes, escriptors, esportistes, gestors culturals..., molts ciutadans de Tarragona, a qui vam entrevistar també al mig de la Rambla perquè ens fessin recomanacions, perquè ens diguessin els títols d’alguns dels llibres que més els han agradat i parlessin de la lectura.

 

I, finalment, enguany hem decidit enegar un nou projecte, La veu em frisa, i, d’aquesta manera, allunyar-nos del carrer per portar-lo a l’interior de vuit residències i centres de dia de gent gran. La intenció que sempre tenim i que té aquesta programació és apropar al màxim la literatura a la quotidianitat i ens agrada apropar-la a les persones que no tenen tantes possibilitats de viure, precisament, aquest color groc que inunda les ciutats en un dia com aquest. Durant aquest matí ja hem organitzat tres recitals als centres de Constantí, dels Pallaresos i de la Pobla de Mafumet, i a la tarda, hi haurà més actuacions a les residència de La Mercè, Santa Tecla Llevant i Les Alzines, al centre de dia L’Onada i a la Llar d’Avis Rambla Nova.

 

Avui tenim, doncs, fins a 10 actors i actrius diferents que recorren aquests espais per recitar per a un total de 400 persones, i en els poemes que diuen hi ha, sobretot, paraula de dona: Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, Cinta Mulet, Roser Guasch, entre altres, i també, és clar, Montserrat Abelló, de qui hem agafat el títol del programa. Cadascun dels assistents als recitals rebrà com a obsequi un dels dos llibres de relats de Puig i Ferreter que ha editat Cossetània, un llibre, doncs, que està en molt bona sintonia amb el caràcter modernista d’aquesta recepció que organitza l’Ajuntament de Tarragona al Teatre Metropol.

 

La veu em frisa és el primer vers d’un poema de Montserrat Abelló del volum Són màscares que m’emprovo, amb el qual voldria acabar la meva intervenció i desitjar-vos una molt bona diada:

 

La veu em frisa.

I em pregunto quin seny

m’obre el camí

 

fins a l’extrem ocult

on regna el sentit,

i no deixa que estranys

 

pressentiments se m’enduguin

enllà del llindar

de la bogeria.

 

Perquè ja fa massa anys

que espero i el temps

se m’ha fet extrem. I ja no sé...

 

Potser és la força del costum

el que em manté o aquella espurna

d’esperança que no em deixa.

 

I tossuda m’aferro a

aquestes mans que escriuen

sense gosar mirar-les.

 

 

Moltes gràcies per convidar-me i per escoltar-me.

 

[Discurs de Sant Jordi (23 d'abril de 2010), llegit durant la recepció de l’Ajuntament de Tarragona al Teatre Metropol.]

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

LA LLIBERTAT NACIONAL NO TÉ TOPALLS

11 Setembre, 2009 08:22
Publicat per amanye, discursos

 

Vivim un temps en què serà cabdal la unitat, però també el coratge, la valentia i la humilitat. És important que tinguem el convenciment, que ja ningú no gosa sostenir sense enrojolar-se, que la llibertat no té topalls. La realitat és tossuda i aquests dies assistim a l’espectacle en què cauen els qui des de diversos àmbits seguen la llibertat nacional amb excuses de mal pagador. Afirmar que la llibertat nacional no cap a la constitució és com negar que el català i el valencià són la mateixa llengua. Ens dóna molta informació sobre qui ho diu. Per mitjà de la legalitat, tot sovint s’ha volgut emmascarar la realitat, però és impossible, i tard o d’hora cal admetre els fets. La democràcia es basa en el govern del poble i per tant allò que el poble decideix és el fonament del nostre statu quo polític, i si un text no s’hi adiu, és el text en qüestió que s’ha de corregir. L’Estat espanyol ha exhaurit el model abans de poder consolidar-lo. No n’han sabut, què hi farem, a alguns els deu saber greu i a d’altres ja ens va bé. Em sembla que va ser Voltaire qui va dir que donaria la vida perquè un ciutadà pogués expressar la seva opinió encara que ell pensés el contrari. Doncs és això.

Cada cop som més els qui pensem que cal forçar els textos perquè cal deixar fluir la llibertat. I això que pot semblar molt eteri també té a veure amb la grip A i amb la defensa de la cultura del foc, i amb la gestió de les escoles i de les infraestructures, etcètera. Sense sobirania la vida es complica enormement. És per això que la independència acaba sent per molta gent una qüestió pràctica. No ens enganyem, l’aspiració final de tothom és viure amb la màxima satisfacció i el màxim benestar possible. I la satisfacció ciutadana és una qüestió del dia a dia i també una qüestió emocional i col·lectiva. Per nosaltres la llibertat pren forma en l’esperit del republicanisme.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya al Camp de Tarragona us testimonio la nostra fidelitat a la terra i els qui van lluitar i lluiten per defensar-la. Treballem i treballarem per l’alliberament nacional.

L’actualitat ens dóna l’oportunitat de construir un horitzó de futur des del pensament de tradició republicana del qual som hereus, i assumint els reptes que planteja el present, per tal de donar continuïtat a una tradició cultural potent de la qual podem sentir-nos orgullosos.

Ara, amb el suport de tots els sectors socials sense exclusions, hem d’assumir el repte de la direcció del país per construir socialment un món més lliure, més just, més cohesionat i més equilibrat. Per fer això, diades com la d’avui hi contribueixen perquè singularitzen i individualitzen amb noms i cognoms aquesta manera de veure el món i ens cohesionen al voltant del projecte singular i únic pel qual lluitem: la llibertat com a poble, per la qual ens mantindrem fidels per sempre més.

  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

President Companys

15 Octubre, 2008 17:51
Publicat per amanye, discursos

 

 Us adjunto el text que llegiré avui a les 19.30h, a Cambrils, en un acte en memòria del president Lluís Companys:

 

Benvolgut president Companys,

Som aquí per preservar la teva memòria.

Avui fa 68 anys que el genocida més ignominiós de l’estat espanyol et va assassinar. Em sembla que va ser Mahatma Gandhi, el pare de la no-violència, qui va dir que no hi ha crims més atroços que els que es perpetren en nom de déu o en nom de l’estat.

Tenies 58 anys la tardor de l’any 40.

Avui, però, volem celebrar el teu capteniment, la lluita per la vida i la lluita pels drets individuals i col·lectius. Avui testimoniem la teva empenta i proclamem el teu mestratge.

Han passat anys, però nosaltres continuem i continuarem preservant la teva memòria i lluitant pel mateix que lluitaves, la represa nacional, l’avenç democràtic i la reforma social. Són paraules teves que avui encara tenen tot el sentit per nosaltres.

No ens aturarem fins a restituir la teva memòria.

Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Benvolgut president Companys!

Gràcies!

Visca la república i visca Catalunya Lliure!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Onze de Setembre

12 Setembre, 2008 13:36
Publicat per amanye, discursos

Reproducció del discurs fet al Parc del Pescador de Cambrils amb motiu de l’Onze de Setembre 

Bona diada a tothom, 

Voldria aprofitar l’oportunitat que em dóna l’Ajuntament (a qui li agraeixo) de parlar davant de tots vosaltres per fer-vos una reflexió sobre la cultura i la identitat justament en un 11 de setembre. Tenint en compte que els discursos d’enguany estan marcats pel finançament, d’aquesta manera varien una mica. 

Les comunitats culturals expressen la seva singularitat a través de la cultura, de la producció cultural, del desenvolupament d’un mercat cultural i, esclar, també del consum cultural.  

Però hi ha encara un altre factor molt important que és el que podríem anomenar punt de vista, els integrants d’una mateixa comunitat cultural també ens identifiquen per una mateixa manera de mirar. Diguem-ne una mateixa plataforma des de la qual es mira el món.  

Des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació estem intentant ajudar a la societat civil, per entendre’ns, en la la recuperació o la reconstrucció de l’espai català de cultura i comunicació.  La construcció d’aquest espai i de la fonamentació d’un punt de vista singular i peculiar de veure el món ha d’anar també acompanyada dels llenguatges amb els quals es vehicula i aquests llenguatges només es poden crear des de la societat, des de la col·lectivitat, des de les relacions, de les xarxes i dels vincles. És per això que és un bon moment perquè des del catalanisme popular convidem la nova ciutadania que ens arriba del món global a incorporar-se al país a través de la cultura.  

Per això és tan important tenir en un món global la capacitat col·lectiva de reassignar sentit a allò que ens arriba des de la cultura de masses des del nostre punt de vista, la nostra manera de mirar. Això vol dir que la nostra manera de mirar es pot trobar també per exemple en el hip-hop, que no és un ball de la tradició autòctona. És més, en la mesura que assignem la nostra manera de mirar i el nostre llenguatge a les propostes que ens arriben de la globalitat continuarem preservant la nostra singularitat. Ens haurem apropiat d’un producte cultural que ens era aliè col·lectivament. 

Ja per acabar, convidar-vos a aquesta apropiació de la cultura global i a preservar i a sumar persones a aquesta manera de mirar, aquest punt de vista i aquests llenguatges nostres per mantenir la nostra singularitat. Per continuar sent nosaltres mateixos. 

Moltes gràcies i Visca Catalunya!

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs