Començar de nou a la meva edat: El nen adormit

Sempre has estat una fotografia: Petit, cabell fosc, vestidet blanc, potser de crepe i amb puntes. Dorms, pensava jo, o no…. Germà gran, on ets? Una ombra, un bri d’aire tocant el cabell o l’indecís raig de llum que per la matinada em desperta. Ets aquí, amb mi? La vida t’hauria d’haver donat una oportunitat d’exercir el càrrec de germà gran. Estendre la mà per a que jo te l’agafés, parlar per a que jo t’escoltés o esbrocar-nos tots dos, de tant en tant, perquè ho portem a la genètica familiar. Però el destí cruel va decidir per tu, per la nostra família i per mi, la única que queda per plorar-te. Reduït a una fotografia fins fa uns dies, ara ni això. Ja no et puc veure, algú ha decidit que estaràs millor en mans foresteres, un nom més en un peu de fotografia. Pensen que arrabassant aquestes fotografies extingeixen els meus records. Fatuïtat i prepotència perquè mentre hi hagi ombres, fines brises que m’acaronin la cara o humils lluïssors que em despertin a la matinada, allí et trobaré i estaràs al meu costat, aguantant-me.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.