Començar de nou a la meva edat: El nen adormit

Sempre has estat una fotografia: Petit, cabell fosc, vestidet blanc, potser de crepe i amb puntes. Dorms, pensava jo, o no…. Germà gran, on ets? Una ombra, un bri d’aire tocant el cabell o l’indecís raig de llum que per la matinada em desperta. Ets aquí, amb mi? La vida t’hauria d’haver donat una oportunitat d’exercir el càrrec de germà gran. Estendre la mà per a que jo te l’agafés, parlar per a que jo t’escoltés o esbrocar-nos tots dos, de tant en tant, perquè ho portem a la genètica familiar. Però el destí cruel va decidir per tu, per la nostra família i per mi, la única que queda per plorar-te. Reduït a una fotografia fins fa uns dies, ara ni això. Ja no et puc veure, algú ha decidit que estaràs millor en mans foresteres, un nom més en un peu de fotografia. Pensen que arrabassant aquestes fotografies extingeixen els meus records. Fatuïtat i prepotència perquè mentre hi hagi ombres, fines brises que m’acaronin la cara o humils lluïssors que em despertin a la matinada, allí et trobaré i estaràs al meu costat, aguantant-me.

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

Començar de nou a la meva edat: La música estranya

Es de nit, estic sola, la meva música sona per mi ja que només a mi m’agrada. Els meus fills diuen que és estranya i que no tinc criteri perquè sento des de música medieval, a bandes sonores, cantants actuals una mica ensucrats o el Antonio Orozco. Que hi puc fer? M’agraden moltes coses i les barrejo amb un plaer infinit. Ara ja no tinc ningú que premi i amb el petit moviment d’un dit es salti els acords del Llibre Vermell de Montserrat, Haendel, Mozart o l’etèria Enya. Els sento a l’habitació, a la terrassa, al menjador, al cotxe. La meva música i el meu plaer: una dansa renaixentista de jovenalla a la vora del foc, càntics religiosos que em transporten cap a dins de la meva ànima o marxes encarcarades però delicioses de palaus d’opereta. I les bandes sonores d’aquelles pel·lícules que tan em van agradar i plorar perquè jo, malgrat que més d’un ho posa en dubto, ploro. Plora per la soledat d’aquella que me va deixar abans de temps i, a mesura que arribo a la maduresa de la meva vida, més trobo a faltar. Avui estic sola però fa tants anys que ho estic! El destí o la fatalitat va assenyalar el camí que havia de seguir i el vaig acceptar. Ara he arribat a un encreuament de camins. Hauria estat fàcil seguir el més planer, aquell que et permet albirar gairebé el final de la travessa com aquelles carreteres del desert americà rectes sense fi però amb garbelles d’espines que et van passant empentades pel vent. L’altra drecera és estreta, només hi passa una persona i té revolts que no et deixen veure més enllà d’uns metres. Què m’espera al final de la volta! Argilagues espesses que m’esgarrinxaran la pell i em faran penosa la caminada o camps de roselles i farigoles que em recrearan la vista i m’ompliran d’olors el pit. No ho sé. No ho sap ningú, acceptes aquesta inseguretat com a segura. Aquí estic. Començo a caminar i, malgrat tot,  no ho puc evitar, em cau una llàgrima.

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris