Amb els anys que fa que em dedico al món de la docència i a l’ensenyament particular, un pot anar diferenciant el diferent tarannà que es dóna a cada escola o institut i quins són els sistemes educatius i les seves particularitats que estan establerts a cada centre.

Avui parlaré d’un fet que a mi em sorprèn una mica, especialment en les escoles de primària. Estic parlant amb la vehemència, des del meu punt de vista, en què es posen els excel·lents, especialment en algunes escoles. Fet que posteriorment porta a un estat de confusió i és quan els pares i mares, amb cara de sorpresos et deixen anar compungits la frase: “Si a la primària tot eren notables i excel·lents, i ara n’hi ha quedat quatre. Com pot ser això?”

Jo, en tota la meva vida d’estudiant, entre l’EGB, el BUP i el COU, només vaig treure un excel·lent, a 3r de BUP i el recordo com una cosa extraordinària, un fet únic, un fet molt especial i que sempre recordaré, ja que l’ocasió s’ho valia, doncs vaig estar, de forma substancial per damunt de la mitja de la classe. No entenc que un nen de 5è o 6è de primària se li doni un full d’estudi de pocs exercicis i se li digui que a l’examen entrarà “allò”, entri “allò”, el crio memoritzi, respongui i se li posi un excel·lent. (Això passa, no m’estic inventant res.)

Però en cap moment se li plantegi qualsevol tipus de reflexió o pensament individual o fins i tot es plantegi un exercici “per nota”. Un exercici que et condueixi a l’excel·lència i et diferenciï de la mitjana.

Potser el meu pensament pot semblar retrògrad però jo m’ho hauria de pensar molt abans de posar un excel·lent a un alumne, no pel que suma sinó pel que resta en el futur. El valor de l’excel·lent ha de ser un valor molt cotitzat, ha de ser una nota insuperable, ha de ser una nota que no condueixi a una frustració futura, ha de ser una nota que ens determini un valor afegit al treball fet o una predisposició innata a una matèria. Ha de ser un premi! Ara bé, si premiem de forma indiscriminada…

Afortunadament hi ha moltes escoles que valoren la importància de l’excel·lent com un fet inusual i que serveix per fer destacar el treball del nen o nena o l’esforç, un reconeixement especial independentment del rigor acadèmic, però n’hi ha algunes que crec que viuen en un món irreal. Iep! estan en el seu dret. Però us asseguro que en l’entrada a l’ESO, especialment quan el nano canvia de centre, on canvien les dinàmiques, els mestres i el companys, aquests excel·lents duen molts cops a estimbades i a frustracions, ja que són excel·lents molts cops posats de “cara a la galeria”.

Per cert, el meu únic excel·lent, va ser de teatre, me’n recordo perfectament.

Publicat dins de General | Feu un comentari

UNS QUANTS MORTS ABANS DE BERENAR…?

 

Avui us deixo un vídeo que m’agradaria que veiéssiu complet.

Fa uns dies, un alumne de poc més de 12 anys em va ensenyar quin era el seu joc d’ordinador favorit i amb el que jugava sovintment, em va ensenyar la demo per internet i jo, que mai he estat fan dels jocs d’ordinador, vaig quedar esmaperdut pel grau de violència que s’origina en aquest joc, un joc on l’únic objectiu és matar i matar de la forma més violenta possible.

Des de fa molt temps que sentim que depèn quins jocs d’ordinador no són aptes o són inadequats per a la mainada, no falta raó, crec. També hi ha els defensors que s’excusen dient que és una recreació i que només és un joc. D’aquesta segona opinió en tinc els meus dubtes. Jo simplement us invito que veieu el tràiler tot sencer, a pantalla completa i a volum fort. A veure com us sentiu.

 

Publicat dins de General | Feu un comentari

El profesor Swartz dice que los exámenes prueban la memoria y no la inteligencia

El profesor emérito de la Universidad de Massachusetts (EEUU) Robert Swartz considera en una entrevista con Efe que el sistema de evaluaciones escolares puede probar puntualmente la memoria del alumnado, pero no muestra su inteligencia y creatividad y tampoco contribuye a su desarrollo.

Swartz, que participa en un seminario en el colegio Peleteiro de Santiago de Compostela sobre “Creatividad, pensamiento crítico e innovación en el currículum”, opina que ese tipo de pruebas “suelen poner a prueba la memoria” de los alumnos, pero no sus capacidades, habilidades y conocimientos.

Advierte además de que a menudo se da la circunstancia de que el profesorado llega, incluso, a “preparar a los alumnos para las pruebas”, mediante un método que consiste en repetir una serie de conocimientos aprendidos, para lo que es necesario que tengan que “repasar”, y eso puede conllevar que olviden luego lo interiorizado para ese fin examinador y que, por ende, “el aprendizaje se vuelva un aburrimiento”.

Filósofo y director del Centro Nacional para la Enseñanza del Pensamiento (NCTT, siglas en inglés), una especie de ‘think-tank’ o laboratorio de ideas para fomentar un aprendizaje más participativo y creativo de los alumnos, Swartz apunta que en Estados Unidos “los exámenes se han convertido en un negocio” para algunas empresas que son vendedoras de ese tipo de productos.

Indica así, con añoranza, que la iniciativa primigenia del programa internacional de evaluación de estudiantes, conocido como “PISA”, estaba inicialmente diseñada por la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) para contrastar los resultados en unos y otros países, y para mostrar “algo más que memoria”.

Confiesa ser consciente de que eso ha suscitado muchas críticas en diversos países de los que ven que esos exámenes obvian, precisamente, muchas de las potencialidades de los alumnos. Sin embargo, estima que PISA es una herramienta indicativa para ver la evolución y los progresos, aunque considera conveniente un debate profundo sobre ese tipo de pruebas para “poder mejorarlas”.

En cuanto al hecho de que los resultados en España figuren en algunos indicadores por debajo de la media de países de la OCDE, que incluye a los estados más desarrollados del planeta, señala que “hay que tomarse seriamente la manera en que se educa” a las generaciones futuras.

Swartz explica que hace medio siglo que visitó España como estudiante y tuvo la oportunidad de viajar a diversos puntos de la Península Ibérica, aunque nunca a Galicia, pero observa que en los últimos años, en los que ha regresado para impartir programas de formación dirigidos a profesores a cargo del NCTT, ha constatado que los educadores aseguran que el modelo actual “no está funcionando”.

“Algunos me dicen incluso que es un fracaso completo”, comenta el profesor estadounidense, que trata de persuadir de que el papel del docente sea más de “guía de aprendizaje” para “abrir la mente” a los alumnos e invitarlos a tener “capacidad crítica” y a descubrir por sí mismos.

Afirma este especialista que las tecnologías han permitido abrir nuevas ventanas al conocimiento y constituyen una “verdadera revolución”, por lo que el papel del profesorado está cambiando y debe adecuarse también a proporcionar “referencias” para que los alumnos puedan distinguir por sí mismos, porque “deben ser conscientes de que en internet cualquiera puede poner lo que quiera”.

“No se trata de censurar” sino de facilitar que esas nuevas tecnologías, que entrañan también “riesgos”, puedan ser “herramientas útiles” que susciten el interés por el conocimiento, enfatiza. Swartz asegura que sus propuestas de aprendizaje, que impartirá en un taller junto a la profesora Carol McGuinness de la norirlandesa Queen’s University, llevan a los alumnos a estar “más felices, más comprometidos y más interesados en sus tareas” y, asimismo, a tener “mejores resultados en los exámenes”.

Enllaç: http://www.noticiasgalicia.com/index.php/educacion/19487/el-profesor-swartz-dice-que-los-examenes-prueban-la-memoria-y-no-la-inteligencia

 

Publicat dins de General | Feu un comentari

Una qüestió d’espectatives

Un altre problema recurrent que m’he anat trobant amb els anys és la relació (acadèmica) entre pares, mares i fills i com aquesta relació és a la vegada conseqüència i causa de conductes traumàtiques i que es tradueixen en dificultat d’alguns alumnes a l’hora de seguir el dia a dia del curs.
Jo em poso en el lloc dels pares quan em diuen, algun cop amb certa sensació de tristesa: “Jo vull el millor per a ell…” o “primer que sigui feliç, però també ha d’estudiar…” o “és que no ho veu! no se n’adona que està arruïnant el seu futur!” Els crec i entenc aquestes exclamacions quan les notes són dolentes. Però amb el que he anat observant amb el temps, crec que hi ha un fet que tot i subtil, és molt important a l’hora d’entendre aquests casos i aquestes conductes en la relació d’alguns estudiants amb els seus pares. Em refereixo a les expectatives que normalment, i de manera inconscient els pares posen en els fills però que no són correspostes per aquests, provocant un cert desequilibri o guirigall emocional i que en alguns cops és la gènesi de conflictes que no greus, sí poden convertir-se en traumàtics.
En cap moment culpo als pares de res, el que sí crec és que alguns cops, les expectatives que aquests tenen posades en el rendiment escolar dels seus fills no casen amb les capacitats o voluntats d’aquestos i aquest fet comporta problemes. El fet d’exigir un i un altre cop unes millors notes, més temps d’estudi, amb els corresponents càstigs i enrabiades de forma constant i implacable dels pares, no sempre acostuma a ser profitós perquè condueix a una incomunicació i un allunyament o tancament del fill i que normalment està acompanyat per una disminució de les estones d’oci i joc conjunts, una disminució de les hores d’activitats familiar o un augment dels incentius per notes (regals o premis) I és el moment on apareixen les que jo en dic les grans frases: “Ens pren el pèl a tots” “És llest però és un dropo” “Fa el que vol”… fet que condueix a un estat que molts cops es converteix en traumàtic a nivell familiar, ja que els nanos tendeixen a transformar aquest estat en diferents conductes d’evitació: Aïllament, falta de respecte, mals de cap, migranyes…
No estic descobrint res de nou en referència a les conductes d’evitació sinó que hi ha moltíssims articles que fan referència al tema, però el que sí voldria seria que penséssim quan exigim alguna feina a un alumne ja que primer de tot hem de pensar si és capaç de fer-la perquè en el cas que no (no vol dir que no ho sigui en un futur) com hem de reaccionar?
Igualment amb els pares a l’hora de crear expectatives en els seus fills. Són possibles d’acomplir aquestes expectatives? Coincideixen les expectatives de pares i fills?
Pensem-hi…

Publicat dins de General | Feu un comentari

MAL D’ESCOLA, Daniel Pennac

Ara que s’acosta la setmana de Sant Jordi, us presento un dels llibres que més ha influït en la meva carrera de docent.

Daniel Pennac ha viscut la cara i la creu de l’ensenyament. A Mal d’escola parla de la seva experiència docent, però també del fracàs escolar, que va patir en pròpia pell quan era un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que afecta l’aprenentatge de llengües. Pennac sent tenir més en comú amb els nois víctimes del fracàs escolar que no amb l’enginyós professor que els vol treure del forat.

Pennac es meravella que ell mateix, una nul·litat acadèmica, es convertís amb els anys en professor de secundària i en un novel·lista de renom internacional. En aquest text, a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia, fa un homenatge als educadors i als nens que sempre han estat els últims de la classe. Una obra plena de reflexions pedagògiques que no deixarà a ningú indiferent.

El llibre ha arrasat a França, potser perquè el seu autor sap dosificar, com pocs, l’assaig més acadèmic amb els records autobiogràfics. Entre aquests últims, la narració del miracle: com s’ho va fer aquell col·leccionista de suspensos per convertir-se en professor de literatura. Un professor, per cert, obsedit a fer aprendre textos de memòria als seus alumnes.

 

Publicat dins de General | Feu un comentari

Qè faig, multiplico o divideixo?

En aquesta nova entrada vull parlar d’un problema que any rere any i de forma recurrent em vaig trobant en molts alumnes en tots els cursos i en la majoria d’escoles i instituts, és el tema dels problemes de matemàtiques i la dificultat de molts alumnes a entendre el plantejament. El problema no rau en la dificultat operacional dels problemes en si, sinó en la dificultat de comprensió dels anunciats i per mi aquesta és la clau del problema, ja que l’experiència dels anys d’afrontar de forma repetitiva el mateix tema, m’he adonat que quan un nen que té dificultat percep un problema el primer amb què pensa és en operacions matemàtiques i normalment deixa de banda el què és la resolució de l’enigma que se li planteja, és en aquell moment que un cop llegit l’anunciat el que et pregunten no és sobre el problema en si, sinó que la seva màxima és saber si han de sumar o restar, multiplicar o dividir. Jo mai dono la resposta, si la pregunta és: “He de multiplicar?”  acostumo a fer cara de migpocker o migsorprès i la contrapregunta de l’alumne és: “Doncs dividir, no?”

És en aquest moment quan em plantejo un i un altre cop aquest sentiment de frustració quan me’n adono el poc èmfasi que s’acostuma a fer en la comprensió pausada i racional d’un text, ni que siguin les dues línies d’un problema matemàtic i l’interès simplement per trobar l’operació adequada, per fer-la i expressar un resultat, sense haver tingut en compte en cap moment que el que s’està fent és la resolució d’un enigma a partir de diferents possibilitats operacionals ja apreses.

Puc semblar un pèl primmirat, i algun cop ho sóc, no me’n amago, però el que sí sé és que quan l’alumne arriba a 3r o 4rt de l’ESO la dificultat de plantejament del problema ja és més gran, on hi apareixen figures geomètriques o problemes amb incògnites, on la dificultat mai rau en l’execució, però sí i de forma repetitiva en la comprensió del text i el plantejament per articular una hipòtesi, correcta o no, del problema en si a partir de les diferents variables aplicades. I la falta de comprensió del text de poques línies es repeteix.

I és quan dubto de moltes coses…

Dubto que si no ensenyem bé a pensar per poder resoldre un problema de caixes i ampolles o de setmanes i dies, aquests alumnes, un cop siguin grans, puguin resoldre moltes de les situacions que ens porta l’edat adulta.

Però aquí hi serem, mentre hi som, un i un altre cop i els que calgui. Seguirem intentant fer veure que pensar de forma pausada i reflexiva per resoldre un problema a partir de la bona i repetida lectura de l’enunciat, i del plantejament indicat no és cap pèrdua de temps.

Publicat dins de General | Feu un comentari

El Mètode MAIÈUTIC

L’escola d’Atenes, Rafael Sanzio (1510/1512)

En aquest apartat un faig cinc cèntims de quina és la metodologia de treball que utilitzo o que principalment em baso a l’hora de treballar, tant en infants com en adolescents. El mètode que intento aplicar, sempre que les circumstàncies ho permetin, és el MÈTODE MAIÈUTIC i que es basa no a donar respostes sinó en fer preguntes.

La definició clàssica de maièutica és: Que consisteix a ajudar l’interlocutor, especialment interrogant-lo, a descobrir la veritat. És a dir, estem parlant d’un mètode d’estimulació intel·lectual de l’infant amb l’objectiu poder obtindre una resposta a un estímul/pregunta, fet que a la llarga ajudes a l’infant a poder preguntar-se a ell mateix a l’hora de poder resoldre un problema dotant-lo d’una certa autonomia.

Un exemple pràctic i domèstic seria quan plou. A l’infant, un cop ja coneix la pluja, l’hi podem dir dues coses: “Agafa el paraigua” (l’infant obeeix, però no busca ni troba cap solució al fet de mullar-se, aquest fet es pot repetir fins que l’infant és adolescent o fins i tot adult) o també pots diu: “Plou” (I ell ja ha d’interpretar què necessita, i de forma autonòma ja el va a buscar)

Una de les respostes amb què més em trobo en molts alumnes és:“no ho sé”, una resposta que sembla que utilitzen com el pla A,B,C,D… ja que sovint, en cap moment es pregunten si poden trobar per ells mateixos la resposta, sinó que esperen que algú els la doni i sinó és el cas, s’atura la recerca. La maièutica ens permet a poder trobar respostes a partir d’una o diverses preguntes que permetran estimular la capacitat resolutòria de l’alumne.

Recordar cada dia que plou que el nen o nena agafi el paraigua perquè és despistat, no ajuda més que recordar simplement que plou.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Educar con el co-razón.

Bones, crec que aquest vídeo de José María Toro és essencial per aquells que ens dediquem a aquesta feina d’educar canalla. Us aconsello que també llegiu el llibre Educar con el co-razón.

Publicat dins de General | Feu un comentari

DONCS SI TINDRE UN BLOC ÉS SER BLOCAIRE…

Doncs això, que ja tinc bloc. Per què? No ho sé, però suposo que la barreja de vanitat i vitalitat m’han portat a prendre aquesta decisió i iniciar un nou camí en les xarxes socials. Què hi trobareu? Bàsicament escrits propis sobre ensenyament i educació (lligats al meu espai web) També cosetes de conducta humana i psicologia en general i potser de tant en tant cau alguna cosa de cine o de documentals (que com molts de vosaltres sabeu, hi sóc aficionat) i potser alguna cosa de castells (però ho veig difícil, ja que és probable que perdés amics). També algun plagi, és a dir algun article d’altra gent (però us prometo que no els signaré amb el meu nom i posaré el nom de l’autor)
Doncs això,  mentre hi som…

 

Publicat dins de General | Feu un comentari