Vídeo d’inici de “Maduixes Salvatges”(1957)
Com haureu pogut observar els qui amablement llegiu les meves dilatades aportacions en aquest bloc, darrerament estic relacionant aspectes conductuals i de comportament humà amb al món de l’educació. El fet que la meva formació acadèmica com a psicòleg ja comença a albirar un final proper, provoca que vagi definint aspectes concrets relacionats amb la conducta humana, tot i que en cap moment els allunyo del món de l’ensenyament, al qual em dedico, o al món de l’antropologia social i cultural, que segueix sent la base metodològica en el meu objecte d’estudi.
Avui agafo com a referència el text dels primers 14 primers segons de la pel·lícula de 1957 “Maduixes salvatges” (Smultronstället), dirigida per Ingmar Bergman. Una pel·lícula de la qual se n’ha escrit molt, especialment a través de la teoria psicoanalítica de la interpretació dels somnis, però de la qual jo aquí no en faig referència, sinó que em quedo en aquests primers instants del film, i que fan referència a una conducta adquirida; que no condició humana, que és el judici vers “l’altre”.
El doctor Isak Borg, protagonista de la pel·lícula, està a punt d’emprendre el seu darrer viatge vital i que l’inicia amb la següent reflexió: “Les converses, solen reduir-se a comentar i censurar la forma de ser del proïsme (en castellà prójimo) i és aquest fet, el que m’ha dut a renunciar de forma rotunda a aquesta vida social…”
* Torna-la a llegir i pensa un minutet.
Aquesta afirmació, que no hauríem d’entendre com un universal sinó com la interpretació del comportament humà que fa aquest experimentat doctor, després tota una vida al servei de la medicina i a punt de ser distingit com a doctor honoris causa. És una crítica a la crítica, és censura a la censura, un esglai de necessitat de llibertat en enfront del món acadèmic, representat per la distinció honoris causa. Perquè distingir, també és censurar.
Fem una mica d’autoanàlisi, quants cops durant un dia comentem, retraiem o reprovem, la forma de ser de l’altre: de la parella, pare, mare, del company de feina, de l’amic de la família, d’aquell qui… O quan estem en una conversa i només pensem a tallar l’altre interlocutor per exposar-li les nostres idees i fer-li veure que són millors. Seríem capaços de veure el món sense filtres? Seríem capaços de dir en públic “no, d’això no en tinc opinió”.
Podem posar com a exemple un fet que aquests darrers dies ha estat notícia: la possible paternitat de Salvador Dalí i l’exhumació de la seva tomba. Recordem tot allò que s’ha opinat, s’ha dit, s’ha comentat i s’ha censurat? Val la pena tindre sempre opinió de tot? Passar-ho tot per aquest filtre postmodern de la vanitat intel·lectual?
Els qui heu anat seguint una mica els meus darrers escrits, haureu pogut veure que per a mi hi ha uns aspectes que són innegociables en l’ensenyament i que resumiria en: escoltar a l’alumne, utilitzar un llenguatge adequat i respectar a l’alumne, sense fer-ne mai un judici de valor. I és en aquests aspectes on relaciono les paraules del Dr. Borg. Eduquem als alumnes a estar en silenci i a obeir, però no a escoltar i si no saben escoltar simplement repetiran allò que hauran sentit, però tots sabem que no és el mateix sentir que escoltar. El primer és una funció sensorial fisiològica, i el segon és un raonament cognitiu. Perquè a moltes classes castiguen al qui parla o al qui molesta i premien el que fa silenci (si és que el silenci es pot fer)
Una vegada, a una alumna li vaig explicar l’Edat Mitjana. Jo, cofoi de la meva explicació sobre la piràmide de les classes socials, el vassallatge i el paper de la noblesa amb els camperols i bla bla bla…, un cop acabat li vaig preguntar si l’hi havia quedat clar. La seva resposta va ser literalment aquesta: Sí, ara ja ho entenc, l’Edat Mitjana és com el cole.