Un dels elements conductuals en el qual més he intentat posar més l’atenció i tindre cura en els anys que porto fent la meva feina, és la forma com em dirigeixo als alumnes i el tipus de llenguatge que crec que és més adient d’utilitzar i la intencionalitat d’aquest. Ja que després de molt de temps de reflexionar-hi, he arribat a la conclusió, que molts dels problemes que emmarquen la relació educativa entre pares mares i fills, i també alguns educadors, és el llenguatge en la seva forma i especialment l’agressivitat reflectida en la transferència i contratransferència d’informació.
Evidentment, sóc humà, i tinc els meus dies bons i no tan bons, com tothom, i algun cop (molt pocs per sort) se m’ha escapat algun estirabot o alguna expressió mínimament agressiva, la qual no he pogut controlar i que m’ha portat a haver de patir un exercici de reflexió que la majoria de casos, s’ha convertit en una demanda de disculpes a l’alumne, en la següent classe. Per sort, com he dit, han estat moltíssim pocs casos i en situacions en què l’alumne en qüestió m’ha posat a prova o simplement ell, tenia un mal dia igualment com jo. El fet posterior de demanar disculpes, em permetia dues coses, una de reconèixer que m’havia equivocat i que el meu interès a revertir la situació era real, i dues, enfortir el vincle amb l’alumne perquè si una cosa he après en aquests anys, és de la necessitat que ha de tindre tot professor de crear un vincle de respecte a el seu alumne, sinó es crea aquest vincle, és gairebé impossible, obtenir resultats positius. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la cara de perplexitat l’alumne, no estan acostumats que se’ls demani disculpes per, un moment donat, haver dit una paraula o expressió, fora de control.
Prop de casa meva hi ha una escola i molts cops quan passo per la vora de les finestres de les classes de primària, sento moltes professores de primària criden, criden molt. Des del meu punt de vista d’una forma exagerada i que sempre m’ha creat el dubte de si és necessari aquesta intensitat de veu. Si creiem que parlar fort, o amb un to desafiant o amb la certesa de tindre la veritat absoluta, ens fa més bons mestres o els nanos aprendran millor.
Amb els anys he pogut anar veient que els nanos amb més dificultats a l’escola, tant cognitives com conductuals, necessiten i a més a més reclamen d’una manera inconscient però constant, SER ESCOLTATS. Estan acostumats al fet que se’ls cridi, se’ls renyi i s’adrecin a ells amb un llenguatge agressiu. Expressions com: “no hi ha manera”, “em té fins dalt de tot”, “a casa tot el dia hi ha crits”, “és un dropo”. Fins i tot, alguns pares o mares, se’m dirigeixen a mi amb expressions com: “a veure si me l’apries”, “matxaca’li les mates tant com puguis”, i així multitud d’expressions que inhibeixen molts cops la voluntat d’un nen de ser nen, i sobretot, la pèrdua de sensació de que ha estat un fill desitjat i volgut, esperat amb tota la il·lusió del món. Però en aquests casos, tinc la sensació que aquesta idea es dilueix des del punt de vista del nano. Volem que els nens siguin i facin, però què volem que siguin i què volem que facin i especialment com? Cridant segur que no, amenaçant tampoc i amb el llenguatge agressiu…, no he vist mai que funcioni.
Però anem una mica més enllà i analitzem el nostre dia a dia i fixem-nos amb el to del llenguatge que utilitzem habitualment, la quantitat de cops que volem tindre raó o entrem en judici d’allò que diu el nostre interlocutor. Quants cops parlem amb una altra persona i de mica en mica anem augmentant el to de la nostra conversa amb la voluntat de sortir vencedors d’un duel dialèctic, la majoria de cops insubstancial.
Tornant a l’aprenentatge doncs, quines conseqüències provoca un llenguatge agressiu i a vegades amenaçador. Primer de tot una falta de respecte cap a qui està aprenent, però no aprenent un exercici de mates, sinó aprenent a viure. També provoca una sensació d’impotència i que es transforma amb menfotisme. I finalment, retorna al nen de forma que aprèn que si “vols alguna cosa has de cridar i ser agressiu.”
Els nanos tenen molts dubtes, com tots nosaltres, però no sempre tenen eines per resoldre’ls i l’única forma que tenim per ajudar-los és amb la paraula, escoltant-los, donar-los l’oportunitat que ens expliquin com se senten sense la necessitat de jutjar-los o voler imposar la nostra raó. Especialment aquells nens o nenes que tenen problemes de conducta, que es barallen, que els castiguen constantment, que molesten…, són aquells que reclamen més ser escoltats i que se’ls parli amb educació, sense crits ni sense amenaces.
Qui som nosaltres per aixecar la veu a una criatura?