L’altre dia vaig anar d’excursió a un poble de muntanya conegut per les seves rutes senderistes i les seves vistes de la Serra de Guara. L’entorn estava farcit de petites formiguetes en forma de cossos humans, la majoria guarnits amb roba esportiva i que circulaven amb l’alegria del qui gaudeix d’un dilluns festiu. Uns, que anaven amb esperit caminador i els que no, ens dedicàvem a buscar la millor taula i un bon preu per dinar. Doncs quan s’iniciava la dura feina de decidir en quina terrassa en fotríem l’àpat, vaig quedar-me fixat amb les dues senyores que caminaven uns metres davant meu, eren del primer grup, del senderista, pel bastó i pel fet que portaven una barra de pa crec que és molt possible que dinessin a l’autocaravana.
El que em va impactar d’aquelles dues dones i que podeu observar a la foto que els vaig fer, per poder posar una imatge al meu pensament, és la diferència de vestimenta a l’hora de fer una mateixa activitat. És evident, pel fet que portaven bastó de caminar, que les dues venien de fer alguna de les rutes que hi ha a la zona i que ja se n’anaven cap a dinar perquè era pels volts de la una. Però centrem-nos amb la roba que les dues dones portaven per fer la mateixa activitat: una, botes altes de muntanya, l’altra, xancles; una, amb mitjons, l’altra, sense; una, pantalons curts, l’altra llargs; l’una, màniga llarga, l’altra, màniga curta; una, motxilla, l’altra, sense; l’una, mocador, l’altra, sense. És a dir que les dues dones van afrontar la mateixa activitat amb estratègies adaptatives completament diferents.
Durant la setmana n’he anat reflexionant i m’he preguntat si a les dues dones els féssim intercanviar la roba, com se sentirien?
Quan parlem de nanos que no s’adapten a les circumstàncies de l’escola, amb l’experiència, he vist que l’ambient (pares, mestres, avis…) el que exigeix és que el nen s’adapti a l’escola i a més amb la roba que aquest ambient determina (quan parlo de roba faig el paral·lelisme metafòric a l’actitud, és a dir, que segueixin les línies conductuals instaurades i a més de seguir-les, en mostrin vassallatge, ja que sinó l’estigmatitzarem amb algun tipus de trastorn o dèficit.) El sistema educatiu és igual per a tota la canalla, amb les característiques que pugui tindre cada centre, però no tots els crius s’hi adapten de la mateixa manera, cada personeta és un subjecte que afronta la pèrdua de les llibertats i l’inici de les repressions (que representa l’escola, entre moltes altres coses) de la forma que mitjanament pot, amb la roba amb què ell se sent més còmode en cada circumstància, però els problemes apareixen quan als nens els fem anar constantment amb la roba canviada, o que nosaltres decidim sí o sí la que s’han de posar. Però a més al moment que es posen la roba amb què ells se senten més còmodes per afrontar el seu dia a dia particular, ens pertorba i els estigmatitzem, ja que els assenyalem amb malalties per ser com són.
Molts cops me n’adono que el que més agraeix la canalla és sentir-se escoltats i respectats i no renyats, intimidats o amenaçats en convertir-los en deficitaris o defectuosos perquè no són (és a dir, no es vesteixen i per tant no s’adapten) com demanda el que posa les normes.
Com diu José Ramon Ubieto quan parla del llenguatge i comportament de les criatures diagnosticats amb tdah:
Es un lenguaje que perturba, de algún modo, lo que sería el ritmo programado de los aprendizajes porque es una manera de no responder del todo a la demanda del otro. En la demanda que se formula en relación a los aprendizajes, el sujeto puede reservar una posición de desafío, de provocación o de rechazo. Esa posición introduce un elemento que no figura en el programa. No está en el guión. Y eso, claro está, perturba de algún modo. http://www.lacasadelaparaula.com/es/jose-ramon-ubieto-psicoanalista-el-tiempo-hiperactivo-anula-el-tiempo-para-comprender-y-con-el-la-creacion-y-el-pensamiento/
Perquè de les dues dones, quina porta la roba adequada per fer senderisme?