Amb els anys que fa que em dedico al món de la docència i a l’ensenyament particular, un pot anar diferenciant el diferent tarannà que es dóna a cada escola o institut i quins són els sistemes educatius i les seves particularitats que estan establerts a cada centre.

Avui parlaré d’un fet que a mi em sorprèn una mica, especialment en les escoles de primària. Estic parlant amb la vehemència, des del meu punt de vista, en què es posen els excel·lents, especialment en algunes escoles. Fet que posteriorment porta a un estat de confusió i és quan els pares i mares, amb cara de sorpresos et deixen anar compungits la frase: “Si a la primària tot eren notables i excel·lents, i ara n’hi ha quedat quatre. Com pot ser això?”

Jo, en tota la meva vida d’estudiant, entre l’EGB, el BUP i el COU, només vaig treure un excel·lent, a 3r de BUP i el recordo com una cosa extraordinària, un fet únic, un fet molt especial i que sempre recordaré, ja que l’ocasió s’ho valia, doncs vaig estar, de forma substancial per damunt de la mitja de la classe. No entenc que un nen de 5è o 6è de primària se li doni un full d’estudi de pocs exercicis i se li digui que a l’examen entrarà “allò”, entri “allò”, el crio memoritzi, respongui i se li posi un excel·lent. (Això passa, no m’estic inventant res.)

Però en cap moment se li plantegi qualsevol tipus de reflexió o pensament individual o fins i tot es plantegi un exercici “per nota”. Un exercici que et condueixi a l’excel·lència i et diferenciï de la mitjana.

Potser el meu pensament pot semblar retrògrad però jo m’ho hauria de pensar molt abans de posar un excel·lent a un alumne, no pel que suma sinó pel que resta en el futur. El valor de l’excel·lent ha de ser un valor molt cotitzat, ha de ser una nota insuperable, ha de ser una nota que no condueixi a una frustració futura, ha de ser una nota que ens determini un valor afegit al treball fet o una predisposició innata a una matèria. Ha de ser un premi! Ara bé, si premiem de forma indiscriminada…

Afortunadament hi ha moltes escoles que valoren la importància de l’excel·lent com un fet inusual i que serveix per fer destacar el treball del nen o nena o l’esforç, un reconeixement especial independentment del rigor acadèmic, però n’hi ha algunes que crec que viuen en un món irreal. Iep! estan en el seu dret. Però us asseguro que en l’entrada a l’ESO, especialment quan el nano canvia de centre, on canvien les dinàmiques, els mestres i el companys, aquests excel·lents duen molts cops a estimbades i a frustracions, ja que són excel·lents molts cops posats de “cara a la galeria”.

Per cert, el meu únic excel·lent, va ser de teatre, me’n recordo perfectament.