Mourinho i el bulling.

Fa uns dies, en un partit internacional de futbol, succeí un fet que em va cridar força l’atenció, no pel simple fet en qüestió sinó pel ressò que se’n va fer per la premsa, tant per l’entitat del personatge com la manera que van tindre els mitjans de fer-ne rellevància intencionada i les conseqüències en el conjunt de l’imaginari col·lectiu que té aquest cas.

Tots sabem qui és el Jose Mourinho i crec que per la majoria de vosaltres no és una persona amigable, per les circumstàncies que tots sabem i que no és el moment de recordar. Doncs aquest senyor, a l’entrada del partit de futbol que es celebrava a l’estadi de Wembley a Londres, va ensopegar i es va “fotre una tarrascada que va quedar planxat a terra” (La veritat és que no he vist el vídeo i ni m’interessa veure’l ja que sempre que hi ha un fet així, penso que podria ser jo el qui ensopegués i passar el ridícul espantós que provoca una situació així)

L’endemà els diaris digitals se’n feien ressò en espais destacats perquè els lectors es poguessin recrear un i un altre cop d’aquesta caiguda accidental, fins i tot amb to burleta de la situació, preguntant si havia estat penal?

El que jo em pregunto, és si això és notícia? Ens enriem d’una caiguda accidental d’una persona pública, en fem una notícia, però per altra banda la societat reclama respecte en l’esport i joc net i tot un conjunt d’idees de bondat que si més no, muden molt. Però treure les imatges d’aquesta caiguda no és joc net; no és respecte; fins i to podem dir que és una gran falta de respecte per la imatge d’una persona que no es pot defensar d’una situació que és totalment innoticiable.
Imaginem un institut de secundària, ple d’adolescents i en un moment de màxima afluència d’aquests, coincidint amb l’entrada o la sortida a les aules, un nano ensopega davant de tothom i justament és enregistrat amb un mòbil i aquestes imatges comencen a córrer i al nano en qüestió es converteix en un cos extraviat del conjunt, al qual se li poden començar a practicar vexacions verbals, burles i derivar amb un episodi de bulling, amb tot el que comporta. Aquest nano ja no es pot, ni podrà defensar de cap atac durant molt de temps. Després, si aquest episodi deriva en un fet traumàtic “la societat” es preguntarà què hem fet malament? Que si sistema educatiu…, que si valors…, que si bla bla bla… I la premsa posarà el crit al cel, i buscaran especialistes i reportatges i històries d’altres casos…

Però amb en Mourinho la notícia ven molt més que el joc net i el respecte.
Com acostuma a passar: “la doble moral”.

Publicat dins de General | Feu un comentari

La realitat del TDAH. Nens “hiper”. Per J.R. Ubieto.

Publicat a “Culturals La Vanguardia” 05 maig 2018

Publicat dins de General | Feu un comentari

Sí tenim por!

No tinc por! o No tinc por a la por!
Però realment no tenim por? Doncs jo crec que sí que tenim por, tenim por a convertir-nos en dolents.
Por a la mateixa angoixa a que allò que fem i que allò que hem fet fins ara, no sigui el correcte. Tenim por a que el nostre model integrador i voluntariós s’esquinci i personalment o grupalment acabem satisfent els nostres impulsos d’ira, ràbia o decepció, acceptant o entenent discursos d’odi com a no tan radicals.
Tenim por a la nostra pròpia existència, a reconèixer que a la vida passen coses bones i que també de dolentes i que tot i que intentem tenir-ho tot controlat gràcies als mitjans que disposem i a la tecnologia, vivim a la deriva a expenses de la casualitat de la finíssima línia que separa la vida de la mort. Aquesta por ens obliga a haver-nos de reinventar constantment en allò que fem, en les nostres famílies, en les nostres feines, a buscar reptes i esperances per crear noves formes d’existència que mitiguin aquesta “angustia”. Però a més a més ens autodilapidem amb el debat moral entre el principi innat de la venjança, que hem de controlar i apaivagar amb la bondat, i certament crec que sí tenim por a no poder-nos controlar o a tindre instants de flaquesa.
Tenim por a allò que és desconegut, a allò que hem de desxifrar sense tenir-ne el codi. Perquè podem desxifrar tot allò que ens ha passat aquests darrers dies? Tenim alguna clau semàntica que verdaderament ens permeti afirmar que no tenim por! O simplement amb aquests tres simples monosíl·labs n’hi ha prou? Personalment, crec que s’haurien de complementar amb un quart dient: No tenim por a la por!
Perquè sí: “estem angoixats perquè estem vius, perquè tenim un cos al que li afecten les paraules i els fets, i sobre el qual no en tenim domini” *

*Miedo al miedo. Antoni Vicens (Barcelona)
http://blog.elp.org.es/all/cat15/miedo-al-miedo-antoni-vicens/

Publicat dins de General | Feu un comentari

“… és com el cole”

Vídeo d’inici de “Maduixes Salvatges”(1957)

Com haureu pogut observar els qui amablement llegiu les meves dilatades aportacions en aquest bloc, darrerament estic relacionant aspectes conductuals i de comportament humà  amb al món de l’educació. El fet que la meva formació acadèmica com a psicòleg ja comença a albirar un final proper, provoca que vagi definint aspectes concrets relacionats amb la conducta humana, tot i que en cap moment els allunyo del món de l’ensenyament, al qual em dedico, o al món de l’antropologia social i cultural, que segueix sent la base metodològica en el meu objecte d’estudi.

Avui agafo com a referència el text dels primers 14 primers segons de la pel·lícula de 1957 “Maduixes salvatges” (Smultronstället), dirigida per Ingmar Bergman. Una pel·lícula de la qual se n’ha escrit molt, especialment a través de la teoria psicoanalítica de la interpretació dels somnis, però de la qual jo aquí no en faig referència, sinó que em quedo en aquests primers instants del film, i que fan referència a una conducta adquirida; que no condició humana, que és el judici vers “l’altre”.
El doctor Isak Borg, protagonista de la pel·lícula, està a punt d’emprendre el seu darrer viatge vital i que l’inicia amb la següent reflexió: “Les converses, solen reduir-se a comentar i censurar la forma de ser del proïsme (en castellà prójimo) i és aquest fet, el que m’ha dut a renunciar de forma rotunda a aquesta vida social…”

* Torna-la a llegir i pensa un minutet.

Aquesta afirmació, que no hauríem d’entendre com un universal sinó com la interpretació del comportament humà que fa aquest experimentat doctor, després tota una vida al servei de la medicina i a punt de ser distingit com a doctor honoris causa. És una crítica a la crítica, és censura a la censura, un esglai de necessitat de llibertat en enfront del món acadèmic, representat per la distinció honoris causa. Perquè distingir, també és censurar.

Fem una mica d’autoanàlisi, quants cops durant un dia comentem, retraiem o reprovem, la forma de ser de l’altre: de la parella, pare, mare, del company de feina, de l’amic de la família, d’aquell qui… O quan estem en una conversa i només pensem a tallar l’altre interlocutor per exposar-li les nostres idees i fer-li veure que són millors. Seríem capaços de veure el món sense filtres? Seríem capaços de dir en públic “no, d’això no en tinc opinió”.
Podem posar com a exemple un fet que aquests darrers dies ha estat notícia: la possible paternitat de Salvador Dalí i l’exhumació de la seva tomba. Recordem tot allò que s’ha opinat, s’ha dit, s’ha comentat i s’ha censurat? Val la pena tindre sempre opinió de tot? Passar-ho tot per aquest filtre postmodern de la vanitat intel·lectual?

Els qui heu anat seguint una mica els meus darrers escrits, haureu pogut veure que per a mi hi ha uns aspectes que són innegociables en l’ensenyament i que resumiria en: escoltar a l’alumne, utilitzar un llenguatge adequat i respectar a l’alumne, sense fer-ne mai un judici de valor. I és en aquests aspectes on relaciono les paraules del Dr. Borg. Eduquem als alumnes a estar en silenci i a obeir, però no a escoltar i si no saben escoltar simplement repetiran allò que hauran sentit, però tots sabem que no és el mateix sentir que escoltar. El primer és una funció sensorial fisiològica, i el segon és un raonament cognitiu. Perquè a moltes classes castiguen al qui parla o al qui molesta i premien el que fa silenci (si és que el silenci es pot fer)

Una vegada, a una alumna li vaig explicar l’Edat Mitjana. Jo, cofoi de la meva explicació sobre la piràmide de les classes socials, el vassallatge i el paper de la noblesa amb els camperols i bla bla bla…, un cop acabat li vaig preguntar si l’hi havia quedat clar. La seva resposta va ser literalment aquesta: Sí, ara ja ho entenc, l’Edat Mitjana és com el cole.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Entrevista amb Claudio Naranjo, psiquiatre xilè.

Una inesgotable font de saviesa, el psiquiatre xilè Claudio Naranjo, explica en la seva entrevista concedida a RT, perquè a dia d’avui només sabem comunicar-nos amb els nostres fills a través de la violència, com es poden curar les ferides de la infància perquè no ens amarguin la vida quan ja som adults i per què l’amor al proïsme no funciona si no es té amor propi. 

Publicat dins de General | Feu un comentari

Si vols silenci…, calla.

Un dels elements conductuals en el qual més he intentat posar més l’atenció i tindre cura en els anys que porto fent la meva feina, és la forma com em dirigeixo als alumnes i el tipus de llenguatge que crec que és més adient d’utilitzar i la intencionalitat d’aquest. Ja que després de molt de temps de reflexionar-hi, he arribat a la conclusió, que molts dels problemes que emmarquen la relació educativa entre pares mares i fills, i també alguns educadors, és el llenguatge en la seva forma i especialment l’agressivitat reflectida en la transferència i contratransferència d’informació.

Evidentment, sóc humà, i tinc els meus dies bons i no tan bons, com tothom, i algun cop (molt pocs per sort) se m’ha escapat algun estirabot o alguna expressió mínimament agressiva, la qual no he pogut controlar i que m’ha portat a haver de patir un exercici de reflexió que la majoria de casos, s’ha convertit en una demanda de disculpes a l’alumne, en la següent classe. Per sort, com he dit, han estat moltíssim pocs casos i en situacions en què l’alumne en qüestió m’ha posat a prova o simplement ell, tenia un mal dia igualment com jo. El fet posterior de demanar disculpes, em permetia dues coses, una de reconèixer que m’havia equivocat i que el meu interès a revertir la situació era real, i dues, enfortir el vincle amb l’alumne perquè si una cosa he après en aquests anys, és de la necessitat que ha de tindre tot professor de crear un vincle de respecte a el seu alumne, sinó es crea aquest vincle, és gairebé impossible, obtenir resultats positius. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la cara de perplexitat l’alumne, no estan acostumats que se’ls demani disculpes per, un moment donat, haver dit una paraula o expressió, fora de control.

Prop de casa meva hi ha una escola i molts cops quan passo per la vora de les finestres de les classes de primària, sento moltes professores de primària criden, criden molt. Des del meu punt de vista d’una forma exagerada i que sempre m’ha creat el dubte de si és necessari aquesta intensitat de veu. Si creiem que parlar fort, o amb un to desafiant o amb la certesa de tindre la veritat absoluta, ens fa més bons mestres o els nanos aprendran millor.
Amb els anys he pogut anar veient que els nanos amb més dificultats a l’escola, tant cognitives com conductuals, necessiten i a més a més reclamen d’una manera inconscient però constant, SER ESCOLTATS. Estan acostumats al fet que se’ls cridi, se’ls renyi i s’adrecin a ells amb un llenguatge agressiu. Expressions com: “no hi ha manera”, “em té fins dalt de tot”, “a casa tot el dia hi ha crits”, “és un dropo”. Fins i tot, alguns pares o mares,  se’m dirigeixen a mi amb expressions com: “a veure si me l’apries”, “matxaca’li les mates tant com puguis”, i així multitud d’expressions que inhibeixen molts cops la voluntat d’un nen de ser nen, i sobretot, la pèrdua de sensació de que ha estat un fill desitjat i volgut, esperat amb tota la il·lusió del món. Però en aquests casos, tinc la sensació que aquesta idea es dilueix des del punt de vista del nano. Volem que els nens siguin i facin, però què volem que siguin i què volem que facin i especialment com? Cridant segur que no, amenaçant tampoc i amb el llenguatge agressiu…, no he vist mai que funcioni.
Però anem una mica més enllà i analitzem el nostre dia a dia i fixem-nos amb el to del llenguatge que utilitzem  habitualment, la quantitat de cops que volem tindre raó o entrem en judici d’allò que diu el nostre interlocutor. Quants cops parlem amb una altra persona i de mica en mica anem augmentant el to de la nostra conversa amb la voluntat de sortir vencedors d’un duel dialèctic, la majoria de cops insubstancial.

Tornant a l’aprenentatge doncs, quines conseqüències provoca un llenguatge agressiu i a vegades amenaçador. Primer de tot una falta de respecte cap a qui està aprenent, però no aprenent un exercici de mates, sinó aprenent a viure. També provoca una sensació d’impotència i que es transforma amb menfotisme. I finalment, retorna al nen de forma que aprèn que si “vols alguna cosa has de cridar i ser agressiu.”

Els nanos tenen molts dubtes, com tots nosaltres, però no sempre tenen eines per resoldre’ls i l’única forma que tenim per ajudar-los és amb la paraula, escoltant-los, donar-los l’oportunitat que ens expliquin com se senten sense la necessitat de jutjar-los o voler imposar la nostra raó. Especialment aquells nens o nenes que tenen problemes de conducta, que es barallen, que els castiguen constantment, que molesten…, són aquells que reclamen més ser escoltats i que se’ls parli amb educació, sense crits ni sense amenaces.
Qui som nosaltres per aixecar la veu a una criatura?

Publicat dins de General | Feu un comentari

La seva mare té càries i la seva àvia tenia els peus plans


Avui, tot esmorzant he quedat impressionat quin pot ser el nivell de certs periodistes i de retruc, la societat en general (perquè sinó es cregués rellevant, no s’escriuria) a l’hora d’estigmatitzar a les persones per la seva condició de patir trastorns mentals. Exactament estic parlant del diari La Vanguardia d’avui dissabte 2 de juliol. En un reportatge sobre aquest polític anglès, partidari d’una tendència política, i que per definir-lo han explicat la feina dels seus pares però en el cas de la mare. Ep! Té depressions…

En quin dret està aquest periodista, no en el fet només de dir que la mare del personatge en qüestió té depressions, sinó en el fet d’utilitzar aquest fet com una categoria explicativa i definitòria de la mare i de rebot el fill. Què vol dir amb aquesta afirmació? Quina és la intenció? Perquè alguna intenció deu tindre no el periodista? Perquè si utilitzem els trastorns mentals dels progenitors per definir els fills, estem insinuant que en aquest cas, la depressió de la mare ha afectat conductualment al fill? O genèticament, aquest està condemnat a patir-ne també? Estarà infectat?

A més utilitza el terme depressions, en plural, com si aquest trastorn fos quantificable, i a més utilitzant el verb tenir. Perquè la depressió no es té, sinó com a molt es pateix de forma més o menys transitòria i en alguns casos crònica. Perquè en el cas que la mare tingui alguna altra malaltia que no sigui un trastorn mental, seria rellevant explicar-ho. No sé…, si té fongs als peus, càries o li fa pudor l’alè o l’àvia tenia els peus plans…

Però crec que la cosa no va per aquí, sinó que ens trobem en un  cas més d’estigma per trastorn mental. Siguem clars, aquest senyor no cau bé, el seu pensament polític de sortir de la Unió Europea l’ha convertit en un senyor que s’ha de demonitzar i apartar. Què farem? El posem bevent una cervesa amb cara que se n’hagi begut mitja dotzena…, té uns trets físics similars al Donald Trump i això ja fa per si sol, i informarem directament de la fragilitat emocional de la mare, fet que sutilment ja ens pot donar a entendre, que aquest senyor, no està del tot “bé”, fa pudoreta, no convé, bruteja… Pobra la seva mare… té depressions, i si les té per culpa del fill..?

Publicat dins de General | Feu un comentari

Senderistes

L’altre dia vaig anar d’excursió a un poble de muntanya conegut per les seves rutes senderistes i les seves vistes de la Serra de Guara. L’entorn estava farcit de petites formiguetes en forma de cossos humans, la majoria guarnits amb roba esportiva i que circulaven amb l’alegria del qui gaudeix d’un dilluns festiu. Uns, que anaven amb esperit caminador i els que no, ens dedicàvem a buscar la millor taula i un bon preu per dinar. Doncs quan s’iniciava la dura feina de decidir en quina terrassa en fotríem l’àpat, vaig quedar-me fixat amb les dues senyores que caminaven uns metres davant meu, eren del primer grup, del senderista, pel bastó i pel fet que portaven una barra de pa crec que és molt possible que dinessin a l’autocaravana.
El que em va impactar d’aquelles dues dones i que podeu observar a la foto que els vaig fer, per poder posar una imatge al meu pensament, és la diferència de vestimenta a l’hora de fer una mateixa activitat. És evident, pel fet que portaven bastó de caminar, que les dues venien de fer alguna de les rutes que hi ha a la zona i que ja se n’anaven cap a dinar perquè era pels volts de la una. Però centrem-nos amb la roba que les dues dones portaven per fer la mateixa activitat: una, botes altes de muntanya, l’altra, xancles; una, amb mitjons, l’altra, sense; una, pantalons curts, l’altra llargs; l’una, màniga llarga, l’altra, màniga curta; una, motxilla, l’altra, sense; l’una, mocador, l’altra, sense. És a dir que les dues dones van afrontar la mateixa activitat amb estratègies adaptatives completament diferents.
Durant la setmana n’he anat reflexionant i m’he preguntat si a les dues dones els féssim intercanviar la roba, com se sentirien?

Quan parlem de nanos que no s’adapten a les circumstàncies de l’escola, amb l’experiència, he vist que l’ambient (pares, mestres, avis…) el que exigeix és que el nen s’adapti a l’escola i a més amb la roba que aquest ambient determina (quan parlo de roba faig el paral·lelisme metafòric a l’actitud, és a dir, que segueixin les línies conductuals instaurades i a més de seguir-les, en mostrin vassallatge, ja que sinó l’estigmatitzarem amb algun tipus de trastorn o dèficit.) El sistema educatiu és igual per a tota la canalla, amb les característiques que pugui tindre cada centre, però no tots els crius s’hi adapten de la mateixa manera, cada personeta és un subjecte que afronta la pèrdua de les llibertats i l’inici de les repressions (que representa l’escola, entre moltes altres coses) de la forma que mitjanament pot, amb la roba amb què ell se sent més còmode en cada circumstància, però els problemes apareixen quan als nens els fem anar constantment amb la roba canviada, o que nosaltres decidim sí o sí la que s’han de posar. Però a més al moment que es posen la roba amb què ells se senten més còmodes per afrontar el seu dia a dia particular, ens pertorba i els estigmatitzem, ja que els assenyalem amb malalties per ser com són.
Molts cops me n’adono que el que més agraeix la canalla és sentir-se escoltats i respectats i no renyats, intimidats o amenaçats en convertir-los en deficitaris o defectuosos perquè no són (és a dir, no es vesteixen i per tant no s’adapten) com demanda el que posa les normes.

Com diu José Ramon Ubieto quan parla del llenguatge i comportament de les criatures diagnosticats amb tdah:

Es un lenguaje que perturba, de algún modo, lo que sería el ritmo programado de los aprendizajes porque es una manera de no responder del todo a la demanda del otro. En la demanda que se formula en relación a los aprendizajes, el sujeto puede reservar una posición de desafío, de provocación o de rechazo. Esa posición introduce un elemento que no figura en el programa. No está en el guión. Y eso, claro está, perturba de algún modo. http://www.lacasadelaparaula.com/es/jose-ramon-ubieto-psicoanalista-el-tiempo-hiperactivo-anula-el-tiempo-para-comprender-y-con-el-la-creacion-y-el-pensamiento/

Perquè de les dues dones, quina porta la roba adequada per fer senderisme?

Publicat dins de General | Feu un comentari

El devorador que ens devora

 

Com a vallenc que parcialment viu fora de Valls, enguany m’he interessat per veure què arribava en forma de notícies de premsa sobre la Festa de la Calçotada de Valls,  perquè ja fa dies que tinc una mica la mosca darrera l’orella sobre el tema del concurs de menjar calçots. Sobre la calçotada no crec que la premsa em descobreixi res de nou, però mai se sap i sobre el concurs de menjar calçots… la mosca que tenia darrera l’orella ara ja la tinc al nas (i vaig dutxat i ensabonat dos cops i els racons nets)

No he estat mai amant dels concursos, no m’agraden, ni els de la ràdio, ni els de la tele, ni el de castells especialment. Crec més en la cooperació que en la competició i personalment estic esperançat en nous punts de vista que va adoptant la societat actual amb les formes de vida que potser ens havien inculcat contràriament en els anys vuitanta o noranta amb el consumisme, els aliments processats o la vulgarització de “lo natural”. M’explico, el conegut sloow food, la cuina i el producte de proximitat, l’eliminació dels processats de les nostres dietes, el fet de menjar com un fet social i festiu i que incorpora uns components de cultura i de transmissió de gustos i de maneres de fer i que la calçotada n’és un exponent claríssim: Una masia al camp, roba còmoda, amics o familiars, celebració, fora normes ni rellotges (quants cops hem començat a menjar calçots a les 4 de la tard a i tan feliços?) Aquests components queden totalment aniquilats pel Concurs de Menjar Calçots i com aquest s’ha convertit amb la marca i senya de la Festa de la Calçotada de Valls.

Quantitat versus qualitat, temps limitat, competició versus cooperació. I el que m’entristeix més com a vallenc i amant de la festa que és una calçotada, és que la feina que fa molta gent (productors, cuiners, restaurants i entitats per representar i millorar les arrels d’aquesta festa) quedi literalment silenciada pels mitjans amb notícies d’avui com la de La Vanguardia, i aquí no em val que és culpa del missatger, la premsa escriu el que creu més rellevant, i avui torna a ser el maleït concurs. Un concurs anacrònic, que potser en els inicis de la festa va servir per dinamitzar i obrir una festa molt endogàmica al país i al món, però avui en dia aquest concurs ens fa molt més mal del què pensem. Veure un humorista japonès vomitat sota la taula (com he vist en un diari digital) és d’una burla i d’una falta de respecte de la nostra ciutat cap al món que a mi m’entristeix. I que la síntesi de la Gran Festa de la Calçotada sigui que “el devorador de calçots” ha guanyat de nou, doncs em fa pena i llàstima. Però si és aquesta la festa que volem…?

Crec que amb la feina i molt bona feina feta per tothom aquestes dues últimes dècades, hauríem de ser prou madurs per eliminar aquest concurs indigne i a més explicar al país i al món perquè s’elimina. Us asseguro que les notícies dels diaris s’acostarien molt més a la realitat de la Calçotada.

Poso la ràdio, comença La Competència a RAC1, primera notícia? Concurs de mejar calçots.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Excuses, excuses i més excuses!

Imatge: El Roto

Els que em coneixeu sabeu que no sóc persona d’excuses ni de queixes gratuïtes, fins i tot sabreu els que em coneixeu millor encara que no sóc gaire amic de la gent que es queixa per sistema o que té excuses per tot, sóc més d’anar al gra, d’anar pel camí directe, de no entretenir-me en subterfugis barats i menys en els tòpics de queixes anomenades “normals”.

Per què començo així? Doncs perquè avui estic calent i no amb el sentit més libidinós de la paraula, sinó amb el conjunt d’excuses que envolta el sistema educatiu. Porto molts anys en això d’intentar ajudar a la nostra canalla a que ens procurin un món millor quan nosaltres siguem més grans, però dia darrere dia em trobo tot un conjunt de bastons a les rodes en forma d’excuses que algun cop em fan perdre la paciència, i si d’una cosa en tinc molta, és de paciència, sinó no em dedicaria a aquesta feina.

Us posaré un exemple, com sempre esteu en el vostre dret d’estar-hi d’acord o de pensar que sóc un torracollons, però aquest problema ja no és meu. Anem al tema. Nen de vuit anys, li miro la llibreta i estan començant amb el tema de l’accentuació i la correcció del mestre (amb aquell to de bolígraf vermell addictiu a més no poder i que dóna a segons quins mestres aquell estatus de jutge del bé i el mal) No has posat l’accent a cap paraula!! (El nen les havia copiat igual com estaven)

1- No és que el nen no sap accentuar bé, és que el nen no sap què és un accent. Ni en té ni idea per què serveixen. Ho sap això senyor mestre?
2- No és que no sap accentuar, és que no sap què són les agudes, planes i esdrúixoles? Ho sap això senyor mestre?
3- No és que no sap accentuar, és que el nen no sap ni què són ni sap diferenciar entre vocal tònica ni vocals àtones. Ho sap això senyor mestre?

Però el més fàcil és posar a la llibreta del nen la “frase en vermell”, en cap moment han pensat segons quins mestres, tatuar-se en vermell allà on sigui visible en el seu cos de funcionari o interí (això sí, cabrejat per les retallades) Si el nen no entén alguna cosa sempre és culpa del mestre, ja que no ha trobat la manera d’explicar-ho millor. I recordar-ho de tant en quan.
Llavors és quan comença la bateria d’excuses i queixes: és immigrant i a casa seva passen, ell passa de tot, molesta els altres, pateix TDAH, el nostre sistema educatiu és obsolet,  que si Finlàndia, té Dislèxia, família desestructurada, classes massificades, les retallades, professors de baixa sense suplència, pressió curricular, bla bla bla bla bla… EXCUSES!

Per cert, el nen fa una lletra impecable, és encantador i si no pregunta a classe és perquè té por que se’n riguin d’ell. Avui ja sap la diferència entre tòniques i àtones, espero que aviat comenci a accentuar, en aquesta edat costa molt.

Publicat dins de General | Feu un comentari