Aquesta vegada no és Pau sinó Jaume qui ens alliçona; aquesta vegada la Carta amonesta dient que cal tenir paciència “fins que vingui el Senyor”, i ho fa en un context clarament de persecució o, simplement, en un context de maltractaments. La Carta posa l’exemple del pagès, que espera els fruits preciosos de la terra prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada; i afegeix: “Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop”.
El consell que cal tenir paciència és la solució sovint invocada quan ens cau a sobre una situació de la qual no sembla que ens en puguem sortir. Davant del “no hi ha res a fer”, els benpensants i els benestants de torn aconsellen a tort i a dret a les víctimes de la situació que tinguin paciència. Paciència, en aquestes circumstàncies, vol dir simplement resignació; i no és difícil d’endevinar en els qui aconsellen paciència una manera de rentar-se les mans davant la situació. El “no hi ha res a fer”, com a motiu invocat, es transforma en la justificació per a no fer res.
No és aquesta la paciència invocada
en la Carta. En aquest cas, el “tingueu paciència” és una disposició de la persona que té com a perspectiva la “vinguda del Senyor”, que és a prop. I la paciència, en aquest cas, pren el to de la profecia, perquè la paciència facilita el “camí del Senyor” i accelera el seu retorn. I és possible mantenir aquesta paciència, passi el que passi, perquè, davant la incertesa de si el qui ha de venir ja ha
vingut o n’hem d’esperar un altre, el pacient sap veure en el seu entorn que els cecs comencen a veure-hi i que els invàlids comencen a caminar. I sabeu quan ens adonem que, en el nostre entorn, els cecs comencen a veure-hi i els invàlids a caminar? Quan ens convertim en ulls dels qui no hi veuen i en crosses dels qui no caminen!
Jo no sé si el que us estic dient us serveix d’alguna cosa: no em puc posar sota la pell del qui està clavat en un llit d’hospital o del qui no troba feina, se li acaba l’atur i té a casa una família que ha d’alimentar. Però a mi sí que em serveix, i em serveix en un doble sentit: en sentit de país i en sentit d’Església. Em serveix, en el
primer cas, perquè veig la situació extrema a què estem arribant com un punt d’arrencada per a donar un pas endavant, com mai no l’havíem donat, socialment i políticament; em serveix, en el segon cas, perquè veig en la situació no menys extrema de desafecció que l’Església ha concitat el punt de partença d’una renovació de l’aparell eclesial que pensi i ajudi a pensar i a viure la fe de sempre “des” d’aquesta mateixa desafecció i “des” de la maduresa,
certament incerta, d’un món que ja no suporta tuteles.
Ja sé que la meva experiència no serveix per a tothom. Ha de ser així. Però deixeu-me dir que, des de l’atalaia dels meus vuitanta-cinc anys, en què he fet de tot i m’ha passat de tot, estic veient amb ulls esperançats el món que m’envolta. Els qui em coneixen de temps saben que he estat un home impacient, però els anys – i penso que també la gràcia de Déu – m’han fet pacient. I us puc dir que la meva paciència no és la del pescador de canya, que espera que els peixos piquin, sinó la del pescador d’altura que, malgrat el temporal, tira la xarxa i torna a tirar la xarxa. Sé que, de peixos, n’hi ha. Encara que, pensant en els peixos i en el respecte que em mereixen, no m’acaba d’agradar això de “pescar”: a mi, m’agradaria més canviar l’aigua dels peixos. La meva paciència és la de la canya del desert sacsejada pel vent…