Teologia a l’abast
Teologia a l’abast. A l’abast de
qui? L’autor pensa que, d’aquest projecte, tothom n’ha de ser el
destinatari, és a dir, totes les persones, de les més joves a les més grans,
que tinguin inquietuds religioses o simplement culturals, tinguin estudis o no,
siguin practicants o no, siguin creients o no.
L’autor d’aquest projecte vol oferir
a tothom una reflexió teològica seriosa sense entrar en tecnicismes ni
en discussions d’escola, una reflexió que vol dur les veritats del credo
cristià, degudament actualitzades i explicades amb un llenguatge planer, a la
comprensió de tothom. I ho vol fer en unes sessions vespertines sabatines,
cada primer dissabte de mes, a la parròquia del Catllar, un cop acabada
la missa de vigília, que comença a les set de la tarda (per tant, a tres quarts
de vuit del vespre, si fa o no fa).
Una reflexió teològica, qualsevol
reflexió teològica, ha tenir com a objectiu el Déu en qui creuen els
creients. La teologia és el llenguatge de la fe i, per tant, ha de saber
analitzar i ha de saber verbalitzar els continguts d’una determinada fe
religiosa. Fa molts anys que Comte va formular la tesi de les tres etapes del
pensament humà: el pensament mític, el pensament religiós i el pensament
científic, etapes que, cadascuna de les quals superava l’anterior. Així, si la
religió va superar el mite, la ciència ha superat la religió, i no hi ha marxa
enrere. O, si voleu, hi ha saber que té el seu origen en el mite, la mitologia
(o en l’ésser, la filosofia), un saber que té el seu origen en la
religió, la teologia, i un saber que té el seu origen en les dades de
l’experiència, la ciència.
Avui són molts els qui pensen que la tesi de Comte és falsa (o, si més
no, no totalment certa i demostrable) i que la ciència no és capaç de
pronunciar la darrera paraula sobre la realitat, que la religió supera la
ciència i que el mite, que alimenta la religió, és l’autèntic nucli originari
de la realitat. Des d’aquesta perspectiva, la teologia és un saber que reclama
el dret d’ocupar un lloc en la universitas scientiarum, en el conjunt
del saber, com a reflexió sobre l’experiència religiosa (que inclou la fe en
l’existència de la divinitat), entre l’experiència primordial de l’ésser i l’experiència
científica.
És en aquest sentit que la teologia és una reflexió sobre Déu, teo-logia,
sense la mediació de l’ésser (i per tant, no és una teo-onto-logia, un
saber que divinitza l’ésser). En l’àmbit de la filosofia, Déu ocupa certament
un lloc eminent, però el Déu de la filosofia és un Déu que se situa davant del
tribunal de la raó, i prou, un Déu que pot ser afirmat, negat o ignorat
(filosofia teista, filosofia ateista, filosofia agnòstica). La ciència,
pròpiament no és competent a l’hora d’afirmar o de negar l’existència de Déu,
encara que sovint negui, en nom de les dades científiques, la seva existència
(o la consideri negativa per a l’home); però la ciència mai podrà dir-nos com
és Déu.
La teologia, com a gramàtica de la
fe, no pot parlar d’un Déu “vàlid per a tothom”, sinó del Déu de la fe de la
qual és gramàtica. En el nostre cas, en el cas, vull dir, de la fe cristiana,
la teologia ha de saber dir qui és i com és el Déu dels cristians, un
Déu que bàsicament és el Déu de nostre Senyor Jesucrist, per bé que és
un Déu que ha experimentat les adherències positives i negatives del pensament
hel·lenístic. Només a partir d’aquest “concret” – el Déu de nostre Senyor Jesucrist – la teologia maldarà per oferir la imatge (o
la idea) d’un Déu, diguem-ho així, vàlid per a tothom.
No cal dir que una reflexió teològica
d’aquesta mena ha de començar per a investigar i presentar amb el màxim rigor
possible la figura de Jesús de Natzaret i ha de subratllar la seva experiència
religiosa. Per a fer-ho, la teologia ha d’emprar la documentació que ens ha
arribat sobre aquest personatge, bàsicament els textos del Nou Testament, però
també ho pot fer i també ho ha de fer a partir del Déu de d’Israel que
havia de ser necessàriament el Déu de Jesús.
Finalment, la teologia ha
d’investigar i presentar amb el màxim rigor possible la figura del Déu dels
cristians ja aclimatat en la fe eclesiàstica, la que ha quedat
concentrada i xifrada en l’anomenat Credo cristià