És cert que el papa Francesc, encara que en forma més matisada que els papes anteriors, continua negant l’accés de les dones al
“sacerdoci”. Ho fa, però, des de la perspectiva “clerical”, és a dir, des de la mateixa perspectiva del Nou Testament, que exclou els “sacerdots” com a “intermediaris consagrats” entre Déu i els homes i com a “clergues”. Goso dir que el “clergat”, com estament dins l’Església, diferent i superior al laïcat, és antievangèlic.
Una cosa molt diferent és el “ministeri ordenat”, és a dir, el ministeri que neix d’un sagrament específic, que és el sagrament de l’orde. Aquest ministeri sacramental forma part del teixit més profund de l’Església entesa com a “gran sagrament” o “sagrament
originari”, un ministeri que no exigeix un estament específic dins l’Església (el “clergat”), de la mateixa manera que el sagrament del matrimoni no fa dels casats un estament específic dins l’Església. Estic convençut que no hi ha raons per a negar a les dones l’accés al ministeri ordenat, de la mateixa manera que, segons el Papa, no hi ha raons perquè les dones siguin excloses dels llocs de decisió, els més alts possibles, dins l’Església, llocs que, ara com ara, només
ocupen els homes.
De la mateixa manera que el Papa ha pronunciat un no a l’Estat confessional i un no al proselitisme, també ha pronunciat un no rotund al clericalisme. Simplement, perquè el clericalisme fa
dels ministres ordenats una estructura de poder i no uns autèntics servidors dels seus germans, tot situant-los, de fet, per damunt del Poble de Déu.
Sempre he cregut que cal una seriosa feminització de l’Església, i no ho penso ni ho dic per ganes de fer-me el simpàtic a un sector, els de les dones, que malden des de la teologia i des de la praxi per sortir, si més no, de l’anonimat. Ho penso i ho dic perquè crec que
l’Església, si en alguna cosa ha d’excel·lir, és en l’atenció oient i obedient a la Paraula; en aquest sentit, Maria la mare de Jesús, és no sols model sinó arquetipus de l’Església. La dona té una capacitat, diguem-ho així, natural per escoltar la Paraula o el batec de la vida, que és el mateix, des de dins d’ella mateixa. La dona, en aquest sentit, és, de forma excel·lent, profeta, molt més que els homes profetes. I en un moment en què la profecia, si més no a nivell d’institució eclesial, ha emmudit, segur que les dones retornarien a l’Església la veu que mai no hauria d’haver perdut.