La taula parada

Diumenge és Corpus. La festa de
Corpus, especialment quan es celebrava el dijous, tenia el to d’una gran festa.
Les catifes de flors canviaven l’aspecte dels nostres carrers i la processó amb
la custòdia es passejava per tota la ciutat i per tot el poble. De tot plegat,
a casa nostra, en queda molt poc, i em sap greu. La secularització ha penetrat
amb força en el teixit social i les manifestacions religioses han perdut el
significat popular i ciutadà d’altres temps. Això és veritat. Però també ho és
que, als cristians, ens costa de manifestar que en som, i un signe del que som,
no pas el primer ni el més important, és la litúrgia. Tant de bo l’estil del
papa Francesc ens faci perdre la vergonya!

 

L’eucaristia és el memorial del
Senyor Jesús. Abans de morir, va voler deixar-nos, com a memorial seu, l’àpat
eucarístic. Ho va fer en el Sant Sopar. I l’eucaristia, que és comunió amb el
seu cos i amb la seva sang, és a dir amb la seva persona, ens atorga
abundosament la gràcia de la seva mort redemptora, ens dóna com a penyora els
béns que esperem i estreny els vincles que ens uneixen els uns amb els altres
dins la comunitat que és l’Església. Els cristians, enriquits amb aquest
sagrament, ens identifiquem més i millor amb el Crist i prenem força per a
seguir-lo més de prop, i obrim els espais de la nostra caritat per a ser homes
i dones oberts i lliurats al servei dels més pobres i de les seves necessitats.

 

Si voleu que us parli amb el cor a la
mà, em costa d’acceptar la resistència de molts batejats i batejades a
participar de la taula de l’eucaristia. Hi ha molta gent que ha deixat d’anar a
missa, i em sap greu, però em sap més greu que, de les persones que van a
missa, n’hi hagi, moltes o poques, que no combreguen. Segur que tenen raons per
a no participar de l’àpat eucarístic, raons que jo respecto, però penso també
que no totes les raons tenen el mateix pes. Penso, per exemple, que, més o
menys creients, la gent que va de tant en tant a missa, i fins i tot alguns
dels qui hi van cada diumenge (homes, sobretot), veuen en el fet d’anar
combregar un grau de compromís amb l’Església que no estan disposats a
contraure. I penso, evidentment, sobretot en els pobles, en l’anomenat respecte
humà, que sovint paralitza voluntats i reclou en l’anonimat.

 

Combregar no és cap mena de premi a
la bona conducta. És cert que, abans de fer-ho, hem de mirar ànima endins la
nostra consciència per tal de veure si tenim les disposicions necessàries per a
fer-ho. Penso, per exemple, que no té sentit participar en l’àpat eucarístic i
mantenir un rancor personal envers un qualsevol dels comensals. L’eucaristia no
està feta per als bons sinó per als qui volen ser-ho, per als qui volen prendre
seriosament el compromís d’una vida lliurada al bé comú i en el solc obert per
Jesús de Natzaret. Mai com ara no s’ha posat en evidència la vinculació
indiscutible entre l’eucaristia i la caritat o amor fratern, un amor que no ha
de tenir fronteres. Corpus, en aquest sentit, és Caritas, i ho celebro.

 

Deixeu-m’ho dir d’una forma molt
personal. Jo sé que l’eucaristia consisteix a menjar i beure de la taula del
Senyor, per bé que reconec la importància de la “reserva” eucarística en els
nostres sagraris, on guardem el pa consagrat que no s’ha consumit en la missa.
Em sap greu que hi hagi aquestes poques ganes per combregar. Més d’una vegada
he pensat que, sovint, la Primera Comunió
és l’última, o gairebé, i això no m’alegra gens ni mica.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>