Jesús dalt d’un pollí
Escric aquestes ratlles poques hores
després de l’anunci de l’Habemus papam; quan aquest article arribi al
carrer tots sabrem més coses del nou papa, perquè ara com ara, si més no un
servidor, no en sap ni un borrall. L’única cosa que puc dir és que he rebut la
notícia amb la sensació que l’Esperit Sant no estava de vacances, i penso que
el to de la seva veu i la contenció de la seva figura podria ser una invitació
a rebaixar els nivells de devoció clamorosa al bisbe de Roma i a deixar enrere
expressions, al meu entendre, de mal gust com la de “dolç Crist a la terra”.
Penso també que el nom de Francesc, que ha triat, mostra la intenció de fer les
coses amb senzillesa i sobretot d’instaurar efectivament o de potenciar la
fraternitat cristiana entre tots els homes i dones que formen la comunitat dels
deixebles de Jesús i, finalment, de promoure la pau. Tot plegat m’ho ha
suggerit el buona sera de la seva salutació des del balcó de la basílica
vaticana.
Sé el que el papa és dins l’Església i sé el que no és, o crec saber-ho.
Sé que el papa és el bisbe de Roma i que, com els altres bisbes, en virtut del
sagrament de l’orde amb què han estat consagrats, és pastor d’una església
particular i exerceix, en nom de Crist, l’únic pastor, la triple funció de
santificació, de magisteri i de govern que el Senyor li ha confiat; però també
sé que, per ser bisbe de la seu que guarda les despulles martirials, de la seu
que presideix totes les esglésies en la caritat, té l’encàrrec de ser el cap
del col·legi episcopal i de ser pastor de tots els qui creuen en Jesucrist. I
sé, o crec saber, el que no és: no és ni ha de ser l’encarnació del poder
absolut ni menys encara del poder sagrat, ni és ni ha de ser l’oracle
indiscutible de la saviesa divina.
Jesús va fer el darrer tram de la
seva anada a Jerusalem, baixant primer de la muntanya de les Oliveres i pujant
després fins a la muralla de la ciutat, dalt d’un pollí. Per a la nostra
sensibilitat, anar dalt d’un pollí és molt menys que anar dalt d’un cavall, com
ho feien els grans cabdills i com ho féu, posem per cas, el gran Napoleó. El
pollí és una cavalcadura humil, això és cert, però seria un error pensar que és
un animal que va molt a poc a poc. Jo ho sé, això; de petit, havia pujat més
d’una vegada la costa d’Arbolí des d’Alforja dalt d’un pollí, i corria més del
que jo volia. El pollí és un animal que va al ritme de les persones, i això sí
que cal subratllar-ho, un animal que no va ni massa de pressa ni massa a poc a
poc.
Jo sé que, a l’Església, hi ha
problemes que necessiten una solució més aviat ràpida, però penso que el més
important és que l’Església camini al ritme de les persones, dels qui són més
accelerats i dels qui, per les raons que sigui, van més lents i una mica
endarrerits. L’Església serà “des dels pobres” o no serà.
Vull dir una altra cosa. Els fariseus
que anaven amb la multitud digueren a Jesús: “Mestre, renya els teus
seguidors”. I ell els respongué: “Us asseguro que si aquests callessin,
cridarien les pedres”. Jo sóc com sóc, i no estic convençut de com hauria de
ser. A mi em sona excessiva la cridòria que acostuma a acompanyar la figura del
papa i més d’una vegada he confessat que em sembla una mena de papolatria. Però
pot ser que el meu cor no sigui prou sincer ni els meus ulls siguin prou nets
per a veure aquest entusiasme com l’hauria de veure. En qualsevol cas,
prefereixo que cridin els éssers humans a que ho facin les pedres. Que em
caigui al damunt una cridòria humana és sempre més preferible que el fet que em
caigui una pedregada!
ELS
ULLS DE LA FE
La llum del matí de Pasqua va
il·luminar els ulls de l’ànima dels deixebles de Jesús, i amb aquesta llum ho
veieren tot diferent. Els deixebles visqueren la mort en creu del seu mestre
com un fracàs: Déu no podia de cap manera donar la seva aprovació a un home que
havia estat crucificat. Jesús no havia obrat amb mala intenció, però s’havia
equivocat, i entenien que Jesús, a la creu, havia acceptat el seu fracàs i
s’havia lliurat a les mans del Pare. Però, a ells, als deixebles, no els
quedava altra sortida que fugir i tornar a la vida i a la feina d’abans que
haguessin seguit el mestre, i fer com si res no hagués passat.
Però les coses havien passat d’una
manera molt diferent. Déu atorgava a Jesús la seva màxima autoritat, el
constituïa el seu messies i el declarava el seu fill. Déu convertia la mort en
creu en font de vida i de salvació i feia del crucificat el glorificat, és a
dir, l’esplendor de la seva glòria, que vol dir la seva essència més íntima i
amagada. Déu iniciava amb Jesús i la seva mort en creu el món nou anunciat pels
profetes, un món nou que, d’altra banda, no anul·lava el mal del món vell ni la
mort; un món nou que s’instal·lava en el cor de les estructures antigues i
malèfiques del món vell i que, per la força de l’amor, aniria minant el seu
poder.
Aquests són els ulls de la fe. I amb
aquests ulls els deixebles veieren i comprengueren el significat profund de l’últim
sopar. Comprengueren què volia dir “memorial” i quin sentit tenia aquest
memorial del Senyor. Jesús ens deixava la seva vida i la seva mort com a
herència, no els miracles que narren els evangelis, sinó la seva senzillesa en
el tracte amb els altres, la seva fermesa a l’hora de defensar els drets dels
humils i la seva sinceritat a l’hora de relacionar-se amb el Pare. I tot això,
aquesta herència, la va vincular al fet d’un àpat fraternal, en el qual els
comensals, a més de rentar-se els peus els uns als altres, haurien de compartir
els elements, plens de simbolisme, del pa i del vi, als quals Jesús mateix
vinculava la seva persona lliurada per nosaltres.
Els ulls de la fe haurien de servir
per a veure-ho tot d’una altra manera. Les coses són com són, i no es tracta de
veure les coses de color de rosa. Res, doncs, d’operació de maquillatge. Els
ulls de la fe ens permeten descobrir en la realitat, per punyent que sigui, una
llum amagada que hauria de servir perquè els homes i les dones sabessin triar
el camí adient per al redreçament de la humanitat. Els meus lectors i lectores
saben que em resulta difícil, per no dir impossible, no referir-me, en
qualsevol ocasió, a partir de la fe, al tema social, i no cal que els expliqui
per què: no és possible viure la fe al marge del món.
Els tres dies que comencen passat
demà – demà, Dijous Sant, és el dia de
la preparació -, és a dir, el Triduum Pasqual, constitueixen el nucli de la fe
cristiana i la font de la vida cristiana. El Divendres Sant contempla la mort
del Senyor, el Dissabte Sant invita al silenci davant el misteri del sepulcre
buit i el Diumenge de Pasqua celebra, en la gran vigília de la vetlla pasqual i
en la solemnitat del diumenge, la resurrecció de Jesús. Sé que els meus lectors
i lectores són majoritàriament creients, però que n’hi ha que no en són, o els
costa molt de ser-ne, i respecto la seva llibertat de consciència. També amb
aquests i aquestes voldria compartir, tanmateix, la joia de la Pasqua cristiana. Que
aquests amics i amigues invisibles no s’enfadin si els demano que no es quedin
amb la “mona”.