Confessar la fe

Tinc la sensació
que, als cristians i cristianes d’avui, ens ve molt costa amunt això de
confessar la fe, especialment els cristians i cristianes del nostre país, que
ens vàrem fer grans, després de la Guerra
Civil, en el règim de cristiandat o, més exactament, de
nacionalcatolicisme. Tot era molt fàcil, massa fàcil. Els exercicis espirituals
de sant Ignasi, les missions populars, les setmanes de joventut i les
concentracions de signe religiós ho facilitaven, amb l’ajut indiscutible de les
escoles religioses i de l’ensenyament de la religió a les escoles públiques i
als instituts, a més de les emissions radiofòniques i les publicacions
periòdiques que ho deixaven molt clar. Tots érem cristians i catòlics i, per a
expressar-ho, n’hi havia prou a deixar-se endur per aquest ambient.

 

En els dies difícils de la revolta de
l’any 1936, confessar la fe comportava, especialment si es tractava de
capellans o de religiosos, l’execució per la via ràpida, sense cap mena de
judici i sovint amb unes nivells de crueltat inimaginables. En aquest cas,
confessar la fe volia dir simplement manifestar de paraula  – sovint no calia ni fer-ho -  que un era cristià, capellà o religiós. No
calia res més, malgrat que en els anys previs de la revolta ser cristià,
capellà o religiós no estava exempt  – o
així era percebut per un sector important de la gent del poble -   d’un cert compromís, diguem-ne, ideològic i
d’una certa complicitat amb les classes benestants. Més que anar contra
corrent, ser cristià, capellà o religiós volia dir formar part d’un sector de
la població que, en els anys complicats de la Segona República, maldava per
instaurar o per mantenir un tipus de societat que, sota la bandera de Crist
Rei  – i, per tant, sota l’empara de
l’Església -, es declarava clarament bel·ligerant contra els avenços de les
anomenades esquerres.

 

La tragèdia d’aquells dies   – en definitiva el martiri de molts germans
nostres en la fe -   ha deixat de formar
part d’un passat que a tots ens costa molt d’evocar i s’ha convertit en un
tema, diguem-ho així, d’actualitat. Fa uns dies, l’Església celebrava el
martiri de sant Carles Luanga i vint-i-un companys que per llur adhesió a la fe
catòlica foren assassinats a Uganda entre els anys 1885 i 1887. El papa Pau VI,
en l’homilia pronunciada en la canonització d’aquests màrtirs, l’any 1964,
deia: “És ben cert que aquests màrtirs africans són al començament d’una època
nova (…). Perquè Àfrica, regada per la sang d’aquests màrtirs, els primers
d’aquesta època nova (i Déu vulgui que siguin els últims, tot i que llur
holocaust és tan gran i tan preciós!), Àfrica, dic, reneix lliure i mestressa
dels seus drets”. En canvi, l’holocaust de 1936, en lloc d’assenyalar l’inici
d’una nova època, va ser un retorn a un passat obscur i ferotge on la sang
reclamava sang, el retorn d’una Església ancorada en el model de cristiandat
que fa difícil ser cristià per opció pròpia.

 

Confessar la fe és un dels reptes del
nostre temps. La fe, dic, i no les creences; i em sembla que, en un proper
article, hauré d’explicar millor la diferència entre fe i creences. La fe que
s’instal·la en el cor de les persones i que alimenta un estil de vida que produeix,
si més no, admiració en els no creients. El bisbe (i monjo) sant Bonifaci, que
morí màrtir l’any 754 mentre evangelitzava els frisons, deia als seus
deixebles: “No siguem gossos muts, no siguem espectadors silenciosos que quan
ve el llop fugen; siguem pastors sol·lícits que vigilen el ramat de Crist.
Prediquem tota la doctrina de Déu a grans i a petits, a rics i a pobres, a tots
els estaments, a gent de qualsevol edat, prediquem tant si és oportú com si no
ho és, mentre Déu ens doni forces”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>