Arxiu de l'autor: Josep gil ribas

  L’escena és literalment impressionant. Ja sé que el relat del quart evangeli és fet a mida. El relat parla de dues aparicions seguides del Ressuscitat, les dues el diumenge, i ho fa per a transmetre un convenciment “cristià” arrelat … Continua llegint →

  La “mort de Déu”, programada i proclamada pel primer profeta laic de finals del segle XIX, Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900), ha planejat damunt la cultura del nostre temps. Però la “mort de Déu” va fer possible la presència de … Continua llegint →

L’evangeli de Mateu, en el relat de l’entrada de Jesús a Jerusalem, fa que tota la ciutat, inquieta i inquietada, es pregunti: “Qui és aquest?”. La multitud havia aclamat Jesús com “el qui ve en nom del Senyor”, i ho … Continua llegint →

  A Joan, la veu de la “revelació” li diu: “A l’àngel de l’església de Laodicea, escriu-li: <… Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i … Continua llegint →

Parlar del pecat no és fàcil. Si l’entenem com un acte contrari a la Llei divina (i, per tant, un acte “penable”) es confon fàcilment amb un delicte, la malícia del qual s’ha de mesurar d’acord amb la transcendència d’aquesta … Continua llegint →

    Que simplement m’afegís a les veus – que són moltes i polifòniques – que enalteixen la figura del papa Francesc, seria no dir res de nou. Sóc un creient en nostre Senyor Jesucrist i formo part de la … Continua llegint →

Vull parlar de la complaença de Déu. A Déu, què el plau? Acabem de celebrar el Nadal, i en el cor de Nadal apunta ja l’horitzó de la Pasqua. L’escena del baptisme del Senyor és el relat anticipat de la … Continua llegint →

El camí de la bellesa La bellesa és esplendor, és llum, que ens atrau i ens fascina. Hi ha la bellesa petita, la que es troba, amagada, rere qualsevol cosa, una bellesa que només l’ànima de l’artista és capaç de … Continua llegint →

El dit del papa Francesc.   I quan dic “dit” vull dir més coses: vull dir el seu tarannà, la seva manera de parlar i de fer, els seus tics, el seu somriure, els seus silencis o les seves mitges … Continua llegint →