Qui és que truca a la porta?

 

A Joan, la veu de la “revelació” li
diu: “A l’àngel de l’església de Laodicea, escriu-li: <… Mira, sóc a la
porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva
i soparé amb ell, i ell amb mi>” (Ap 3,14.20). L’àngel, en aquest cas, no és
un estadant del cel sinó el bisbe d’una església, la de Laodicea, que és
una de les set de l’Àsia Menor.

 

Però, qui és el que truca a la porta?
De portes, a l’Església, n’hi ha, i el papa Francesc les voldria ben obertes,
per bé que no puc deixar de pensar que el problema no és pròpiament que les
portes estiguin tancades, que també ho és, sinó que, per molt obertes que
siguin, ningú o gairebé ningú no hi vol entrar! Podem endolcir la qüestió dels
divorciats tornats a casar, cercant una fórmula que no els privi dels
sagraments, i cal fer-ho. Però, a quants dels divorciats tornats a casar els
interessa “tornar” a l’Església?

 

Però, qui és el que truca a la
porta?  Qui truca a la porta de
l’Església, avui, és el món, un món que ha esdevingut adult, un món
secularitzat que, malgrat les seves flagrants contradiccions, posseeix uns béns
i ha privilegiat uns valors – com ara la laïcitat – que no aniria gens malament
que l’Església, certament des d’un discerniment clarament i purament evangèlic,
fes seus. Qui truca a la porta és l’”altre”; i no podem oblidar que allò que el
cristianisme pensat i viscut és  – per
tant, la seva identitat -  s’alimenta de
l’experiència de l’Altre, una experiència que només pot afectar profundament
allò que és cristià si passa per l’experiència de l’”altre”. Sovint he remarcat
la importància de “creuar fronteres”. En aquest cas, la frontera és el món de
la descreença, al qual els cristians hem de saber i hem de voler oferir, qui
sap si només amb el nostre testimoniatge, els valors evangèlics; però ho hem de
fer amb la clara intenció de dir, als de fora, que els seus valors  – en definitiva, “les llavors del Verb”, de què
parlen els textos antics -  són valors, i
que són valors perquè Déu els estima.

 

També truca a la porta la “crisi” de
tot tipus (també eclesial!) que estem vivint i patint. El cristianisme ha
d’oferir a tothom el seu missatge d’esperança, és a dir, la seva manera de
mirar i de veure el present des de la perspectiva de futur, d’un futur que ve i
que anuncia la seva vinguda precisament en les situacions de
discontinuïtat  – en el fons, això és la
“crisi” -  que es donen en la història
humana. També en aquesta segona manera de creuar fronteres els cristianisme ha
de ser expert, perquè, si penetrem amb els ulls de cor i mirem sense prejudicis
el teixit més profund de l’experiència cristiana, hi veurem sempre “situacions
de frontera”, situacions, vull dir, que, del costat de dins, reclamen una
fidelitat sense restriccions a allò que hem rebut i, del costat de fora,
reclamen una fidelitat no menor als “signes dels temps” que parlen d’una altra
cosa o parlen del mateix amb un llenguatge diferent.

 

A
qualsevol col·lectiu cristià, des del més petit al més gran, jo li diria que,
si sent que algú truca a la porta, deixi el que està fent, per sagrat que
sigui, i vagi o obrir (potser no estaria malament que primer preguntés, des de
dins, “qui hi ha?”). I demanaria que, abans de pensar què ha de donar al qui
truca, busqués en el seu interior les immensitats de la seva pobresa, per tal
d’enriquir-se amb allò que el qui truca acostuma a portar. No és exactament
això l’evangelització?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>