Per què no féu la prova?

 

L’escena és literalment impressionant.
Ja sé que el relat del quart evangeli és fet a mida. El relat parla de dues
aparicions seguides del Ressuscitat, les dues el diumenge, i ho fa per a
transmetre un convenciment “cristià” arrelat en els orígens: la “institució”
del “diumenge”, el dia del Senyor, “dies dominica”, l’endemà del “dissabte”, el
dia sagrat dels jueus. La comunitat celebra la presència viva i dinamitzadora
del Senyor Jesús fins que no torni. El relat, en qualsevol cas, vol que centrem
l’atenció en el fet que, per a ser creient, cal ficar els sentits de l’ànima en
les nafres del Salvador: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i
posa-me-la dins el costat: Sigues creient!”

 

Ja sé que costa molt de creure, ja sé
que la nostra vanitat i el nostre orgull ens parla a cau d’orella i ens
ensinistra a dubtar de tot i a no fer cas d’aquesta mena de missatges que,
examinats amb la lupa de la nostra autosuficiència d’homes i dones que hem
arribat a ser adults, o així ens ho sembla, sonen a mite i a llegenda. Ens
costa de reconèixer que, més enllà de les evidències de la raó  – si és que la raó pot presumir d’evidències!
-, a l’altra costat del mur, hi ha realitats amagades, a les quals només podem
accedir pel camí d’una experiència interior il·luminada per la llum de la
gràcia, una experiència que necessita un clima de silenci i de pregària i una
disponibilitat sense condicions. Perquè això és exactament el que vol dir-nos
el text: que fem l’experiència d’entrar en l’absurd del sofriment humà i en la
contradicció permanent de la condició humana.

 

Efectivament, les nafres de les mans i
del costat que ens surten a l’encontre en la persona del Ressuscitat són les
nafres de tanta gent que viu, en el cos i en l’ànima, sota mínims, gent que
pateix i que pateix molt i que se sent sola i abandonada; però també són les
nafres de la mediocritat d’un Església que, en lloc de despullar-se de tota
mena de poder i d’assajar de viure a la intempèrie, prefereix mantenir
immutables i al marge de la llum de la raó tot un seguit de conviccions que,
d’altra banda, no sé si resistirien incòlumes glopades d’evangeli. I costa molt
entrar en aquestes dues menes de nafres!

 

Costa, ja ho sé, i costa molt més
acceptar les nafres de la mediocritat de l’Església que les del sofriment humà,
per molt absurd que sembli.  Però, per
què no ho proveu? No em digueu que no s’hi val, que primer cal fer que les
ferides es cicatritzin i que voleu viure tranquils i que no us maregin. No em
digueu que aquesta mena d’experiències només serveixen per a domesticar rebels
i convèncer crèduls, que no és veritat. Què us estic dient? Que abandoneu el
vostre esperit crític, si és que en teniu? De cap manera! Us dic simplement que
proveu d’entrar en l’Església tal com és, tal com tots plegats l’hem anat
configurant amb covardies i traïcions. No us dic que aplaudiu amb entusiasme i
amb unanimitat indiscutible fets, com ara els de diumenge vinent, al Vaticà,
simplement perquè no cal, simplement perquè, tot i reconèixer les ambigüitats
de decisions que duen a actes d’aquesta categoria, hi ha, esperant amb
paciència en el fons de l’absis del gran temple de la fe, el Senyor Jesús que
ens diu i ens dirà sempre el mateix: “Porta el dit aquí i mira’m les mans;
porta la mà i posa-me-la dins el costat. Sigues creient!”.

 

Per que no ho proveu? M’atreveixo a
dir que, si ho féu, potser començareu a sentir l’autèntic i veritable batec de
la sang d’aquell que ens va redimir amb la seva sang; començareu a entendre la
importància de sentir lliscar per la nostra ànima el pecat de l’Església.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>