La “mort de Déu”, programada i
proclamada pel primer profeta laic de finals del segle XIX, Friedrich Wilhelm
Nietzsche (1844-1900), ha planejat damunt la cultura del nostre temps. Però la
“mort de Déu” va fer possible la presència de la “discreta elegància del
Ressuscitat”, una presència que va ajudar a descobrir l’enorme potencial de la
bellesa en un món substancialment caòtic i desesperat. Testimonis d’aquesta
presència silenciosa són, entre altres, Maurice Blondel (1861-1949) i Vladimir
Soloviov (1853-1900).
Parlo de testimonis d’una època
marcada per la sensació de fracàs de la metafísica i la proliferació de les
filosofies existencialistes; i, tot això, mentre continuaven vigents – i, pel que sembla, insensibles als canvis
que s’anaven produint – els esquemes de la neoescolàstica. Són
testimonis i exponents d’unes tendències filosòfiques que centraren el seu
interès en l’anàlisi del fenomen humà i que obriren camins nous per a la
recerca del que és humà, unes tendències que introduiran un factor absolutament
determinant pel que fa al desenvolupament del pensament cristià, com és ara el
factor de la “sospita”, i neutralitzaran, si més no, l’eficàcia del llenguatge
de la fe.
El pensament, conseqüència dels fets,
ha hagut d’avançar deixant enrere conviccions i seguretats que semblaven
indiscutibles i situant-se en els límits de la inseguretat i de la precarietat. No és
fàcil pensar “després d’Auschwitz” i no ho és menys, fàcil, fer-ho “en
cristià”. Aprendre a fer-ho vol dir aprendre a descobrir en el cor de
l’essència del cristianisme el paper decisiu de l’esperança cristiana, una
esperança que només té sentit quan sap mirar totes les coses a través de les
nafres obertes i sagnants del cos del Ressuscitat (Jn 20,27), és a dir, els
sofriments del món. Si la “llum” del Ressuscitat permet orientar-nos enmig de
la foscor, sense anul·lar-la, la força de l’esperança que neix el matí de
Pasqua permet descobrir en l’horitzó de totes les coses, a l’altra banda dels
cims que semblen inaccessibles, el retorn del Vivent i la Pasqua nova de tota
la creació.
Aquesta mena d’experiència i, per tant,
aquesta renovació del pensament cristià, l’han fet de forma eminent els homes i
dones “convertits” al catolicisme, que, amb aquesta conversió, han assolit una
percepció dels fets viscuts de forma no menys eminent; homes i dones que, en
convertir-se, han posat al descobert les espurnes de veritat i sobretot de bellesa
que hi havia en el món que visqueren. Són homes i dones que han saludat amb un
“bon dia” la “tristesa” del nostre món, són homes i dones que “han davallat als
inferns”. Curiosament, els textos autobiogràfics d’aquests convertits no parlen
de la veritat o de la bondat del catolicisme o, si ho fan, no és
pel convenciment degut als arguments apologètics emprats. Parlen sobretot de la
bellesa del catolicisme, talment com si haguessin captat la “discreta
elegància del Ressuscitat”. Són textos que manifesten la foscor de la nit d’uns
homes i dones, lliurats a la literatura, a qui res no els ha convençut fora de
l’espurna de bellesa que, de tant en tant, esclata quan hom malda per
acostar-se a la realitat per tal de discernir-hi els autèntics valors.
Em refereixo als lletraferits i als
artistes en general que o bé han excel·lit per raó de la temàtica religiosa, o
bé han estat i són els profetes que, actuant com a sacerdots del temple de la
bellesa, expressen la glòria, és a dir, la irradiació captivadora
del misteri de Déu.