No ho entenc

Acabo de llegir a La Vanguardia que l’Església catòlica rebutja que s’escampin les cendres dels difunts. Si es tractés d’evitar problemes ecològic, si és que aquesta pràctica crea aquesta mena de problemes, ho entendria. Però la raó d’aquesta disposició sigui “teològica”, simplement no ho etenc. Segons la nota informativa, Monsenyor Angelo Lameri, de l’oficina litúrgica de la Conferència Epicospal Italiana (CEI), “si bé l’Església no s’posa a la cremació dels cossos quan no és in odium fidei, per odi a la fe, continua considerant que la supultura del cos dels difunts és la forma més adequada per expressar la fe en la resurrecció de la carn, així com per afavorir el record i l’oraci de sufragi de familiars i amic” (certament, no sé a què ve la suposició del odium fidei, en aquest cas, si no és que perdura en la ment dels eclesiàstics italians  – i vaticans -  l’obsessió dels enemics de la fe que tant de relleu han donat a l’apologia del martiri).

No ho entenc, perquè a hores d’ara em semblava  que tothom tenia clar que la “resurrecció de la carn” no té res a veure amb la “carn i la sang” dels nostres “cossos mortals”; em semblava que, finalment, s’havia mig entès l’explicació de sant Pau en el capítol quinzè de la seva primera carta als Corintis. La “resurrecció de la carn” no té res a veure amb la “reanimació del caràver” o la “reperació del carn mortal”, sinó que es tracta d’una “creació nova”, operada per Déu en la “persona” que ha mort i, per tant, una “situació” d’allò creat  – que inclou tota la vida de la persona que ha mort -  en l’àmbit de la definitivat pròpia de l’esdeveniment final de la història.

Tampoc no acabo d’entendre la segona raó, també suposadament teològica: “afavorir el record i l’oració de suragis de familiar i amics”. O és que els qui incineren els seus difunts, no els recorden? D’altra banda, l’oraci de sufragi no pot o no hauria de poder disminuir ni un milímetre, la convicció que els qui han mort en Crist, són amb Crist en Déu. O és que perdura encara, en la ment de tan il·lustres teòlegs, la imatge d’un “purgatori” postmoral i previ al “cel”, com a “camp de concentració” dels qui han mort no del tot nets de culpa  – és a dir, tothom, humanament parlant -, per tal de ser “purificats” (amb què’) i alhora per a rebre el favor dels vivents que, amb els seus sufragis, alivien les penes del purgatori o en disminueixen la seva durada?

Cada vegada em sembla més que aquests mena de discursos estan simplement fora de lloc. Crec que en la mort de cada persona hi hauríem de veure un “signe” de la malícia i de la tragèdia d’un món que s’entesta en crear gulags, camps de concentració i lumpens indefinits i interminables per a molts dels nostres conciutadans planetaris. Per a un creient en el Senyor ressuscitat, la mort no perd res del seu caràcter catastròfic, principalment perquè posa al deascobert la insuficiència d’un amor humà que no pot retenir en vida la persona que ha mort, però situa el qui ha mort directament sota la influència vitalitzadora del Ressuscitat. Els cristians hauríem d’aprendre el siginificat profund del “In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum”, i deixar els nostres morts, tranquil·lament en les mans de Déu, que són unes bones mans. La resta, mirar els sepulcres o mirar el cel, no cal niés del tot bo: val més mirar enllà, mirar el “futur que ve” i posar-ho tot a punt per a la seva arribada. Aquest és, al meu entendre, el granb missatge de l’esperança cristiana.

Aquesta entrada ha esta publicada en Religió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>