Aconcagua

ACONCAGUA’98

L’Aconcagua és la muntanya més alta d’Amèrica, i tal con diuen ells – i és veritat – és la muntanya més alta del mon, tret de l’Himàlaia. Té 6.959 metres i està enterament dins de territori argentí.

El primer en assolir el seu cim va ser el guia suís Matthias Zurbriggen a l’any 1897, que va haver de deixar enrere el seu cap d’expedició Edward A. Fitz Gerald afectat de mal d’alçada , que allà en diuen “Puna” o “Soroche”. Un mes més tard, dos més del mateix grup de Zurbriggen, també arriben al cim. La tercera ascensió no va ser fins el 1906, 9 anys més tard, va ser Roberto Elbling, que va pujar en solitari. El primer argentí no va pujar fins el 1936. Va ser Nicolás Plantamura, que avui dona nom a un dels campaments d’alçada.

La via que penso fer és la nord-oest, que és la mateixa que va seguir en Matthias Zurbriggen i que és considerada la “normal”.

Amb mi ve el Miguel, un xic que vaig conèixer anant al Balaitús, que és professor a la Facultat de Física de la UB.

DIARI DE L’EXPE

Dimarts 20 de gener: Són les 6 de la tarda, hora de Mendoza, les 10 de la nit a casa. Per fi soc a l’hotel dutxat i descansant una estona.

El viatge a sigut molt pesat. Hem arribat a les 4 de la tarda a Mendoza, amb més de vint hores de viatge, sis aeroports – Barcelona, Madrid, Sao Paulo, Eceiza, Córdoba i Mendoza – i quatre canvis d’avió. I per acabar-ho d’adobar, quan hem arribat a Mendoza, no hi havia ningú esperant-nos… Hem hagut de telefonar i al cap d’una bona estona han vingut a recollir-nos demanat-nos disculpes i dient que creien que arribàvem més tard.

Després d’una bona dutxa i d’anar a comprar quatre coses, hem anat a sopar a una braseria a cruspir-nos un bon “asado”, per si de cas a la tornada no podem…

Dimecres 21: Avui, i encara amb una mica de “jet lag” al damunt, pujarem cap a Penitentes. Abans, però, hem de passar per Andesport per acabar de lligar caps…

Finalment a les 12 del migdia sortim de Mendoza tot seguint un tram de la Panamericana durant uns 200 km.

A quarts de quatre arribem a Penitentes, que és una estació d’esquí que ara, com que aquí és estiu, està tot tancat, excepte el refugi-hotel on hi passarem nosaltres aquesta nit. Només arribar, arreglem els petates per que demà els han de carregar les mules per pujar cap a Plaza de Mulas.

Dijous 22: Ens hem llevat a les 8, hem esmorzat i a les nou ens portaven amb una camioneta cap a Horcones, que és l’entrada del parc i on ens controlen els permisos i ens donen una bossa per les escombraries…

El trajecte és bastant pla, puja suaument i amb tres hores ens plantem a Confluencia que és on es separen els camins que van cap a la cara sur i cap a la cara nord, i que és on passarem la nit.

Je, je… Problema!!! Resulta que quan hi arribem, no hi han els petates amb la tenda i els sacs. Les mules, que es veu que porten la directa, no s’han aturat a Confluencia i han pujat directe cap a Plaza de Mulas… Amb els “walkies” parlem amb els d’Andesport a Plaza de Mulas per que les facin baixar.

No les tenim totes. Ens veiem passant la nit al ras. Però al final, quan ja es fosc, arriben. Ràpidament, muntem la tenda i cap a dins.

Divendres 23: Avui hem d’arribar al CB, i ens queda una bona botifarra. Hem de passar Playa Ancha, la Subida Brava i qualsevol altra sorpresa. Ens posem a caminar a les 9, però aviat es fa pesat. La Playa Ancha no s’acaba mai i al final, la Subida Brava és la pera. Per fi, a les tres arribo a Plaza de Mulas. Munto la tenda i descanso. El Miguel encara trigarà un parell d’hores. A les set i mitja anem a sopar, i després de xerrar una estona, a dormir…

Dissabte 24: Avui toca no fer res, ordenar els trastos, aclimatar, passejar, jaure… etc. Després de dinar he telefonat a casa des de el refugi que hi ha aprop d’on som. Ha sigut una mica embolic, per que era una emissora connectada a un telèfon i per tant amb nomes un canal actiu, i teníem d’anar fent allò de “canvi”, “canvi”. Res, anar passant les hores.

Diumenge 25: Ja som a un altra dia. Aquí, les nits són bastant dures: l’ambient és molt sec i s’assequen la gola i el nas i no puc dormir bé.

Avui fa mal temps: està tapat, fa vent i bastant de fred. Tot el dia fent el gos. Si demà fa bo, pujarem al C1.

Dilluns 26: Més vent i fred… O sigui que no anem bé. A veure si demà podem tirar cap a munt. Ens plantegem anar directes del C1 cap el cim, és a dir, fer un puja-i-baixa rapidet. Ja veurem.

Dimarts 27: No hem dormit en tota la nit. Ha fet un vent molt fort que semblava que s’havia d’emportar les tendes.

Un altra dia sense fer res. Molt de vent i fred durant tot al dia. A veure demà…

Dimecres 28: M’he llevat a les vuit, amb un cel totalment clar i no gaire vent. Avui sembla que si…

Després d’esmorzar preparem les motxilles i a les 11 estem preparats per començar a pujar. Com que la idea és quedar-nos-hi, ja pugem amb tot i a més li diem a un dels nois d’Andesport, a en Matoco, si ens vol pujar una motxillaa amb dues tendes i 15 litres d’aigua, ja que no queda gaire clar com està per allà dalt, això si, esclar, a canvi d’uns quants dòlars…

La pujada és bastant dura, entre l’alçada i el pes de les motxilles, la veritat és que ens costa bastant. Tècnicament, zero. És una rampa que es puja fent esses per un mig camí molt marcat, fin que arriba a un punt on el pendent es suavitza i que com no podia ser d’altra manera, es diu Cambio de Pendiente. És també el lloc on molts grups aprofiten per fer-hi un niu de material entre el CB i el C1. Nosaltres seguim…

Finalment a les 5 de la tarda arribem a Nido de Cóndores (5.500m), que així es diu el lloc, han estat 6 hores de dura pujada. Però ja hi som.

Muntem la tenda, ens cruspim un liofilitzat i a dormir, que el despertador està posat a les 4 de la matinada.

Dijous 29: A les quatre, quan ha tocat el despertador, el Miguel i jo, ens hem donat un dia de pròrroga (je, je), amb l’excusa de millorar l’aclimatació. El que ha passat, és que estàvem molt cansats de la pujada d’ahir i ens ha fet una mandra infinita. Res, a seguir al sac unes hores més.

Quan el sol comença a escalfar la tenda, esmorzem i anem a buscar aigua. Resulta que faig un mal gest i em quedo enganxat de l’esquena – el meu punt feble, bé, el meu punt més feble – , ràpidament m’estiro a la tenda, em “xuto” uns diclofenacs i no em bellugo en tot el dia. Després el Miguel, junt amb els dos de Vilanova – l’Enric i el Paco – , han anat a caminar. Quan tornen, diuen que es cansen molt i que prefereixen esperar un dia més per millorar l’aclimatació. Cosa que a mi em ve molt bé, per l’esquena… Segueixo jaient..

Divendres 30: Igual que cada dia, fa un fred que pela, a les 9, estàvem a menys 14, o sigui que cap el sac una estona més.

Aquesta propera matinada, anirem cap amunt, si Déu vol. Fa un dia molt bo. L’únic que fem és deixar passar les hores. A les tres del mig dia, s’ha tapat, s’ha posat a nevar i la temperatura ha baixat molt. A veure que passarà.

Es passa la tarda nevant i amb núvols bastant negres al damunt. Nosaltres tenim les motxilles preparades per la propera matinada…

Dissabte 31: Són les tres de la matinada i el cel està estel·lat i no fa vent. Fem un te i comencem a caminar. Costa de trobar el camí, però ens en anem sortint.

Arribem a Plantamura (C2) quan encara no son les sis del matí i com que encara no si veu i fa molt de fred, entrem en una de les cabanes a descansar una estona.

A les sis i mitja, comencem a tirar cap amunt, ara ja sense frontals, i és al cap d’una estona que el Miguel diu que torna cap avall, que no es troba bé. Segueixo sol.

Per fi estic passant pels llocs que havia llegit en els llibres: Rocas Blancas, Portezuelo de los Vientos, Ref. Independencia, La gran Diagonal i la temuda Canaleta.

Però m’ho prenc amb molta paciència, i vaig fent. Al final arribo a la cresta del Guanaco i al cap d’una estona al cim. Per fi a les dues del migdia arribo a la famosa creu.

Estic sol, no hi ha ningú més i m’estic a dalt del cim, aproximadament una hora, fent fotos i gaudint del paisatge. Després començo a baixar. Al voltant de les quatre, em creuo amb l’Enric – un dels dos de Vilanova – que puja sol. Encara li queda l’últim terç de la canaleta.

Arribo, molt cansat, a les set a Nido de Condores, em faig un sopinstant i em poso al sac.

Diumenge 1: Amb prou feines he dormit. Entre el cansament, el vent que no ha parat en tota la nit de colpejar la tenda i que a més, se m’ha punxat el matalàs, he passat la nit del lloro.

El Miguel no vol fer un segon intent, per tant tirem cap avall, cap a Plaza de Mulas.

La baixada se’m fa bastant dura, ja que les cames em fan figa, però abans de les 12 ja som a baix. Xerrar, ordenar els trastos, descansar i esperar que arribi demà que baixarem cap a Penitentes.

Dilluns 2: Avui toca baixar cap a Penitentes. Després d’esmorzar, ens acomiadem del Matias i del Matoco – els dos d’Andesport a Plaza de Mulas – i a les nou i mitja, tirem avall.

Dimarts 3: Això s’acaba. Avui baixem a Mendoza i a veure si podem canviar el vol. Hi arribem abans de les dotze, anem corrent a l’oficina de Aerolineas Argentinas i ens donen un vol per avui mateix, per aquesta tarda. O sigui que a córrer: anar a comprar quatre records, menjar quelcom i cap a l’aeroport. A les sis embarquem, ens queden un bon grapat d’hores, d’avions i d’aeroports per arribar a casa. Som-hi dons…

Els comentaris estan tancats.