Un diumenge d’octubre

Avui un company de feina m’ha dit: et veig molt trist. Jo li he contestat: pensaments que em ronden.

M’ha dolgut que la meva mirada transmetés tristesa als qui m’envoltaven. La veritat, però, és que la meva ànima està realment trista. Portem dies d’indignació, de ràbia continguda. Milers de ciutadans catalans hem mostrat aquests darrers dies una ràbia continguda. Els fets s’han succeït de forma accelerada. La culminació de tot plegat va esclatar el primer diumenge d’octubre. Un diumenge que volíem ple de civisme es va convertir en un exercici continuat per conduir la nostra ràbia per viaranys no-violents i pacífics. Un poble alçat amb la bandera de la dignitat va ser violentat de forma brutal per uns personatges uniformats que no van amagar la bèstia que porten dins. Àvies i avis, persones de mitja edat i joves. Tots, sense distinció, van rebre els cops indiscriminats en diferents parts del cos, des del cap fins als peus. A la humiliació física hi van afegir la intenció d’humiliar-nos com a éssers humans. No ho van aconseguir. Quin poble, el nostre, interposant-se entre uns energúmens i una urna, tot i saber que en pagaria un preu ben alt. Un poble així té assegurat un futur esplendorós. Sí, vam aguantar amb una dignitat que abunda poc al nostre món.

Pagesos, advocats, mestresses de casa, bombers, mossos, professionals, treballadors. Una diversitat de persones que conformen el nostre poble, que construeixen cada dia la nostra nació.

Però no podem negar que tots aquests esdeveniments ens han causat una ferida profunda. No pas física, que a alguns també, sinó una de més interior. Una ferida que costa molt més de guarir. Les imatges que hem vist a la televisió, a les xarxes socials, han calat ben endins de cada un de nosaltres. Tenim dret a tenir por, però hem de mirar que duri poc, tot substituint-la pel coratge que els uns ens donem als altres. Aquesta unió de voluntats ens fa ferms i coratjosos. Però quan estem sols és una altra cosa.

Quan estem sols ens sobresalten  els dubtes, les pors acumulades en totes les nostres experiències viscudes, a les quals hi sumem les imatges que hem vist. Confesso que en els moments de solitud física em passen pel cap, una i altra vegada, les imatges de brutalitat i ploro. Miro de retenir-me i això fa que l’esclat sigui molt més intens. Cada vegada igual, són moments breus, però dolorosos. Veig la bèstia amb escuts, cascs, masses i porres. Veig les ciutadanes i ciutadans, persones que exerceixen la seva ciutadania, amb els caps regalimant de sang, amb les mans a la cara o tapant-se l’ull adolorit per l’atac de la bèstia. Els veig asseguts a terra en resistència passiva i no-violenta. Després els veig colpejats, arrossegats, amb els dits trencats. Ploro. Però tot seguit veig la dignitat davant la bèstia. I això em reconforta. La ràbia es dissipa, el coratge recupera terreny a la por i m’alço físicament i espiritual. No defalliré, no ho puc fer, tal com ells no han defallit. Sé que la meva ràbia es transforma en el coratge necessari per continuar encara més determinat. Me n’adono que la ràbia desfrenada i irracional se l’han quedada ells, els uniformats, la bèstia. Això la fa més perillosa, sí, però tinc el convenciment que la nostra força, la nostra raó, la nostra causa justa és molt més poderosa que la seva ràbia i bestialitat. M’alço amb tot un poble, qui em pot atemorir? I em dic que potser em trencaran tots els meus ossos, m’ompliran de blaus i deixaran el meu cos inflamat, però sé, ho sé amb certesa, que no em venceran, no ens venceran, ni convenceran. Mai, mai, obtindran la meva voluntat. Sé que no estaré sol i això em fa més fort. La confiança en la gent del meu poble, la gent dels pobles i ciutats veïnes i els de tota una nació, no deixarà que em faci enrere. Endavant, sempre endavant.

 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.