La redacció del diari bull frenèticament. El cap de redacció donant instruccions als seus periodistes, els diferents responsables de departament organitzant els seus recursos materials i personals. El cap de fotografia del diari és conscient que el seu paper és crucial ja que la línia editorial del seu diari el té com a cap de llança per treure rendibilitat de la notícia. A Barcelona s’ha produït un atemptat terrorista. Les populars rambles han estat l’escenari d’un atropellament salvatge. Els vianants, molts turistes, han estat envestits per una furgoneta. L’escenari és perfecte per al diari. Cal arribar-hi de pressa per poder fer les millors fotografies. Cal estar amatents a les xarxes socials. Saben que aviat s’hi penjaran imatges fetes per altres vianants que no se senten interpel·lats a assistir ningú, sinó a gravar-ne i fotografiar-ne el patiment, els plors. Alguna es podrà aprofitar.
– Vinga, nois, tots fora, i us vull enviant fotos impactants, no és l’hora de discursos. Ja sabeu el què la direcció espera de nosaltres. No vull dilemes ètics. Dispareu les càmeres i envieu-les a la redacció.
Ningú pregunta. Tots marxen. A la redacció comencen a rastrejar amb avidesa a Twitter.
L’Enric és al seu despatx. Ja se sap, trucades a tot aquell que representi el poder. Tots eren de l’administració espanyola. Clar, en el cap de l’Enric, el director, no hi cabia la possibilitat que la gestió i investigació anés a càrrec del govern català, ni dels Mossos d’Esquadra. Alguns no li responen la trucada, algun, fins i tot, hi té una gravació a la bústia dient que estaven de vacances. L’Enric es desespera, no pot contactar amb ningú. Mentrestant el centre de Barcelona ple de turistes queda desert. Tothom es resguarda en hotels, restaurants. Els Mossos d’Esquadra els demanen que s’hi quedin i no en surtin. Els serveis d’Emergències estan ja actuant sobre el terreny. Eficients i professionals, prenen el control de la situació. L’escenari és esfereïdor. Les víctimes ocupaven el centre de la Rambla. Els fotògrafs havien començat a actuar. A Twitter comencen a aparèixer moltes fotografies i molts rumors falsos. A la redacció comencen a triar fotografies.
– Collons, que fort, exclamen des d’una taula!
– No crec que això s’hagi de publicar, responen des d’una altra taula.
– Tio, més val que callis, no te la juguis!
N’arriba una que és fenomenal, una noia agenollada davant d’un cadàver plorant pel que devia ser la seva parella. Necessiten una foto d’impacte per obrir l’edició del dia següent. La passen al cap de redacció i aquest al subdirector. El subdirector, l’Albert, entra al despatx del director. L’enric segueix enganxat al telèfon intentant parlar amb alguna autoritat espanyola. Algú li havia dit que eren els Mossos i el govern català qui portaven les regnes de tot plegat, però ell pensava que això canviaria en uns minuts.
– Enric, li diu l’Albert, hem pensat en aquesta fotografia per obrir l’edició de demà.
El director penjat al telèfon li diu que està bé. L’Albert li ofereix la foto perquè hi faci una ullada. Ell diu que no cal. Que tirin endavant, que ja confia que el seu criteri s’adequarà a la línia editorial del diari.
A primera hora de la jornada la Rosa es lleva abans que el seu marit. Engega l’ordinador i vol veure l’edició del diari. L’Enric li havia dit que faria furor i seria un èxit. Mentre espera que s’obri la pàgina del digital pren un cafè amb llet per trencar el desdejuni. La pàgina s’obre i apareix la foto de la portada. No passa un segon i ella vomita sobre la pantalla.
– Enric, Enric, què has fet?
– Que no t’agrada guapa? És fenomenal!
– Com has pogut publicar-ho?
– Què passa?
– Tu has vist la foto? Que no els coneixes? – diu la Rosa amb desesperació.
A la foto hi apareix una noia a qui la Rosa coneix prou bé, la xicota del seu fill. La seva cara és un poema mentre acarona el cap del Ferran, el fill de la Rosa estès al seu davant.
– Com has pogut fer això, Enric? Els meus no!