Vacances

Les meves vacances d’estiu estan arribant al final. Després del Sant Fèlix, Sant Ramon em donarà l’últim dia de repòs vacacional. Però no estic trist, ni m’agafarà aquella depressió o estrès de després de vacances que diuen que agafa a alguna gent.

Aquestes vacances les he fruit com intento fruir tot el que faig, posant-hi els cinc sentits. Aquest any no he viatjat. Les he passades a casa amb la família. M’agrada viatjar, molt. No m’agrada fer el turista, gens ni mica. Per mi viatjar és quelcom diferent. Els catalans tenim una expressió molt maca que defineix el viatge, en diem “conèixer món”. M’agrada conèixer món, amb tot el que això implica. Nous paisatges, nova gent, noves cultures, també amb els cinc sentits. És tot un plaer. Per alguns, el viatge es converteix en fer el turista. Aquests dies n’hem tingut notícia de primera pàgina a la Barceloneta. Per alguns el viatge és una fugida, una oportunitat per fer allò que no gosaries fer a casa teva. Jo quan viatjo no faig res especial, ni res que no faria estant a casa. Conec món, aprenc i assaboreixo aquest aprenentatge. Enguany, però no tocava. Però hi ha viatges exteriors i viatges interiors, i aquests darrers no els deixo mai de fer.

Durant aquestes tres setmanes he fet de pintor, de paleta, de jardiner, he llegit, he escoltat música, i òpera. Això últim malgrat les queixes de les meves filles, acostumades a un altre tipus de música. De fet, res que no acostumi a fer la resta de l’any. Però durant les vacances el que hi ha de diferent és que deixo les meves obligacions laborals. Això sí que és propi de les vacances. Ben mirat, les vacances no deixen de ser un tast anticipat de la jubilació. Alliberar-se de les obligacions laborals per crear obligacions d’un altre tipus. He llegit molt menys que l’estiu passat. Però no em preocupa, tinc tota la vida per seguir-ho fent. He fet, deia, múltiples coses, però altament concentrades en un breu període de temps. M’he cansat i he descansat.

Però la vida no és tan sols fer. Encara que no ho sé del cert, vacances deu tenir la seva arrel llatina en el verb “vacare“. I això em trasllada al “vacare Deo” monàstic. Una expressió que breument significa buidar-se per omplir-se de Déu. I com que els de casa ja em coneixen prou, també he aprofitat aquests dies per buidar-me per omplir-me de tot. De fet, ho he intentat fer tota la meva vida. A casa els fa gràcia quan els parlo de la “santa vagància”. Del no fer res. D’aturar tota activitat física i mental i observar. Els fa gràcia que quan passegem jo vegi coses que ells no veuen. O quan estem asseguts parlant em fixi en una família d’orenetes que reposen en un fil elèctric i compti els membres familiars i em fixi com es relacionen. O escolti el cant d’una cadernera o vegi una sargantana prenent el sol en un marge en el qual ells ni tan sols s’havien fixat. O em quedi meravellat davant la bellesa d’una flor que aviat es pansirà.

Recordo un estiu que sopant al jardí ens visitava un dragonet que es dedicava a caçar davant nostre tota mena d’insectes. El vam batejar amb el nom de Guillem. En Guillem mai faltava a la cita. Cada vespre apareixia en el mateix punt de la façana, prop del llum que ens donava claror en plena foscor. Allà en Guillem ens instruïa en l’art de la caça. I era tot un artista. Sempre encertava els seus atacs. Tota la família seguia les proeses d’en Guillem. Fins que un dia en Guillem no va aparèixer més. Allò ens va sobtar. Pensàvem que potser s’havia adormit. Però al dia següent tampoc va acudir a la cita. Uns dies més tard el vaig trobar ja mort al jardí, prop de la seva àrea de caça. Ja havia fet la seva funció, l’havia fet bé i podia abandonar aquest món satisfet. Gràcies a en Guillem, la meva família ja no s’esgarrifa quan dins a casa trobem un dragonet, una sargantana o una aranya. Ens va ensenyar allò que mai podrem aprendre en un llibre de text. Sense proposar-nos-ho la família va aprendre a observar sense cap objectiu, per pur plaer i sense finalitat.

Em faig gran, ho sé i penseu bé. A part que desbarro, el meu cos envelleix, necessito menys hores de son, menjo sense excessos. A vegades penso que si visqués a Pennsylvania potser seria un Amish, un home senzill. Un bitxo rar. Bé, això ja ho sóc aquí. Sí sóc feliç perquè acaben unes vacances i es reprèn la rutina necessària que omple els nostres dies. Però ja sigui en la rutina, ja sigui en les vacances, es tracta de ser feliç. Estimar i sentir-se estimat, fins i tot quan no m’ho mereixo. Com podria estar trist davant de tot plegat. I com que ja n’hi ha prou de repapiejar doncs apa, cap a fer el dinar amb els cinc sentits. Tot i que ja sé que les meves filles em diran: “Papa, això hi ha per dinar?”. El que deia, buidar-se perquè elles i la meva dona ho omplin gairebé tot, això sí , deixant un raconet per moltes altres coses meravelloses que la vida ens dóna, tant si estem de vacances, com si estem ocupats, mirant de no estar mai preocupats.