Vivim moments convulsos que no ajuden gens ni mica a que ciutadans o ciutadanes honrats tinguin ganes de dedicar-se al servei públic. Plana sobre el conjunt de la societat la idea que qui es dedica a servir la col·lectivitat des d’algun lloc institucional o de representació política és un corrupte mentre no es demostri el contrari. Quan la consideració que hauria de prevaldre hauria de ser la contrària. De seguir així, aviat no trobarem ningú que vulgui dedicar un període de la seva vida a servir la societat assumint responsabilitats polítiques i de servei a la col·lectivitat.
El bon nom i el prestigi social és una consideració que tots volem preservar per a nosaltres mateixos. A ningú li agrada ser assenyalat pel dit de la gent. Hem universalitzat l’ombra de la sospita sobre tot i sobre tothom. Em resisteixo a compartir aquesta visió. Crec fermament que és possible servir la ciutadania i la societat amb honradesa i transparència. Ho crec perquè sinó hauria d’acceptar que la nostra societat és una societat salvatge sotmesa als interessos d’uns pocs, sobretot als dels més forts i poderosos. I perquè, malgrat tot, segueixo creient en l’ésser humà, tot i les greus responsabilitats que tenim en el maltracte a que sotemetem el nostre planeta, els éssers vius, la fauna i la flora, i el medi ambient en general. Malgrat que ens pot ferir més la sensibilitat el maltractament a un animal que a una persona. Som capaços de recollir un animal abandonat i deixar a la seva sort un ésser humà desvalgut i amb dificultats de subsistir.
Hem acceptat convertir qualsevol denúncia en una condemna apriorística. Que això sigui així no és gratuït. Tots, en major o menor mesura, hi tenim alguna responsabilitat. La corrupció és una bomba de rellotgeria posada en els fonaments del sistema democràtic.
La corrupció és un fenomen que mina els fonaments democràtics de qualsevol societat. Fins i tot pot fer saltar pels aires la pròpia societat. És una responsabilitat col·lectiva posar fre a la corrupció. Per això cal una legislació impecable, clara i transparent. No evitarem els comportaments personals indesitjables, però sí que podem desincentivar que algú pensi que es pot emparar en institucions o organitzacions de servei públic per al seu profit personal. Per tant, el primer pas necessari és dotar-nos d’una legislació que expulsi el corrupte. Això encara no ho hem fet.
Després cal que la societat assumeixi que més enllà de fets delictius, hi ha comportaments ètics reprovables. Que poden no comportar penes judicials, però sí penes socials. Tot és prou difícil, però si em feu triar, penso que és més difícil això darrer. Desbancar els comportaments socials reprovables exigeix una integritat major que no pas desbancar la corrupció política.
Hauríem d’acceptar, per exemple, que per dotar-nos d’uns bons serveis públics, d’uns bons serveis socials que atenguin els més desvalguts cal que contribuïm personalment a dotar-nos de recursos econòmics suficients per a satisfer aquestes necessitats. Hauríem d’acceptar que cal pagar impostos, rebutjar una factura en negre perquè va contra la possibilitat real de tenir una societat justa que atengui els dependents, els marginats, els que han quedat sense possiblitat de subsistir amb el seu propi esforç. Hauríem d’acceptar que sense la contribució de tots, sobretot dels que més tenen o tenim, no és possible dotar-nos d’un bon servei de salut pública, o de serveis de transports públics que arribin a tothom i que de retruc siguin respectuosos amb el nostre entorn natural, etc. La veritable revolució comença en nosaltres mateixos. Els coruptes i la corrupció ens serveixen d’excusa per ser els primers que no tenim un comportament social responsable. És un peix que es mossega la cua.
El bandejament de la corrupció i l’exigència personal ètica han d’anar agafats de la mà. Aquests dies hem frivolitzat sobre xarxes socials que ridiculitzen adolescents des de l’anonimat o que calumnien persones de forma covarda i èticament reprovable en l’ambit dels instituts o les universitats, generalment denigrant la condició femenina o al professorat. Ens hauríem de preguntar com hem educat els nostres fills, quins valors els hem transmès, no tan sols de paraula, sinó amb la nostra vida diària. Ens hauríem de preguntar perquè certs programes televisius triomfen tot basant-se en la manca de respecte pels drets més fonamentals de les persones, començant per no enriure’s del feble, del que no ha tingut la possibilitat d’accedir a una cultura mínima i que ha perdut la capacita d’autoestima pròpia.
Tenim molta feina per fer, tots plegats. De baix cap dalt. Potser que hi pensem.