Qui atura un poble disposat a avançar?

La situació política a Catalunya és apassionant. Res és el mateix després de la manifestació independentista dels passat Onze de setembre. Aquella manifestació va ser un èxit popular que va tenir conseqüències immediates. Per exemple, va aconseguir que CiU que va dir que no hi assistiria hi enviés un personatge com Duran i Lleida, tot i que aquest va intentar canviar el sentit de la manifestació, cosa que de cap manera va aconseguir.

Va propiciar la convocatòria d’eleccions avançades a Catalunya en les quals tothom es va haver de mullar. Va propiciar uns resultats molt clars de suport al lema de la manifestació. Els partits que van assumir les aspiracions de bona part del poble de Catalunya van guanyar les eleccions. Amb una gran participació de la ciutadania, les eleccions van configurar un parlament diferent de l’anterior. La ciutadania va desplaçar la centralitat política en unes forces polítiques que no feien de l’ambigüitat la seva raó de ser. La ciutadania va donar suport a la claredat i va castigar la indefinició.

De llavors ençà, han aparegut veus en tertúlies que han dibuixat un panorama allunyat de la realitat que viu la ciutadania. Alguns segueixen jugant a la confusió. Volen traslladar a la societat el seu descol·locament particular. Les coses no segueixen el rumb que ells voldrien i es dediquen a extrapolar el seu nerviosisme a la societat.

Alguns partits polítics han seguit un camí paral·lel. Han vist fracassar els seus postulats i no han sabut percebre i adaptar-se als canvis socials. Arran de la declaració de sobirania del Parlament, confonen la tensió interna en el si dels seus partits amb una tensió imaginària en el si de la societat catalana. Una tensió que no existeix, però que vodrien que existís. Les seves contradicions les voldrien traslladar a la ciutadania catalana, aquest és un dels seus objectius. Penso que van errats.

Aquesta clarificació i determinació de la ciutadania de Catalunya els ha deixat fora de joc. Ara han adoptat la tàctica del govern espanyol. I quina tàctica és aquesta? Doncs esperar que el pas del temps dilueixi la determinació que bona part de la ciutadania catalana està mostrant. Pensen que la crisi els ajudarà. S’equivoquen, o potser m’equivoco jo, però jo crec que són ells els que s’equivoquen.

La ciutadania en general està passant per moments molt durs. La crisi econòmica fa que molta gent estigui passant els moments més durs de la seva vida. Però malgrat aquesta situació, la ciutadania resisteix. Les famílies se solidaritzen amb els membres del seu nucli que ho passen malament. La societat civil intenta suplir un estat incapaç d’ajudar els seus ciutadans, les ONG i el teixit associatiu estan més compromesos que mai amb el conjunt de la ciutadania. Una societat que amb un quart de la seva població activa a l’atur es manté serena és una societat madura. Madura sí, però no estúpida.

Amb un estat que ha dimitit de les seves funcions, la ciutadania catalana ha sabut teixir complicitats que l’enalteixen. La ciutadania catalana ha sabut bastir un projecte engrescador que ha animat milions de ciutadans. L’únic projecte que ha animat la ciutadania a mirar el futur amb esperança. Aquesta ciutadania és conscient que el procés engegat no és fàcil, ans al contrari, és tot un repte. El que estem vivint ha nascut de baix. Aquí hi ha la seva fortalesa. Una fortalesa que alguns no volen veure, limitats per la seva visió endogàmica que no els deixa veure més enllà dels conflictes interns que estan visquent fruit de la seva incapacitat per adaptar-se a les demandes de la ciutadania.

La ciutadania catalana i la societat és madura. No es deixarà emportar pels que clamen i desitgen que la seva tensió es traslladi a la ciutadania. Aquesta és la miopia d’alguns representants polítics. Pensen que tot plegat és una flamarada. Possiblement, anys enrere, això hagués estat així. S’equivoquen, des del meu punt de vista, perquè són incapaços d’ofertar una alternativa. No la tenen. Tan sols la por i esperar que ens cansem.

Alguns articulistes semblen no conèixer la història. Mai el món ha progressat per decisions unànimes. El progrés sempre comença en el moment que uns pocs s’adonen que cal fer un pas endavant. Sense saber com, aquest anhel creix ajudat per contextos determinats. El context actual és el que no és una flamarada. La crisi econòmica, política i social és el que no és cap flamarada. Ningú sap quan passarà, però tothom sap que empitjorarà. Precisament aquest context, aquesta conjuntura ha actuat d’espoleta per obrir els ulls a aquells que estaven còmodes malgrat que veiessin la raonabilitat dels arguments d’aquells pocs que durant anys denunciaven la injustícia que en tots els àmbits l’estat espanyol tractava i tracta els catalans. Ara ja n’estan convençuts.

Els britànics mai havien imaginat que un impost sobre el te podia ser el desencadenant de la revolució americana. La revolució no es va produir per l’impost del te, però aquest va actuar d’espoleta que va fer aflorar els greuges permanents que els britànics inflingien als americans del nord. Els britànics van menysprear uns pobres pagesos de l’altra banda de l’Atlàntic, com anys més tard van menysprear un home primet i vestit amb quatre parracs que va aparèixer a la joia de la corona, a l’Índia.

Els ciutadans de Catalunya no afluixarem, vencerem els obstacles i les dificultats. La nostra determinació és ferma. Els nostres representants només tenen dues alternatives, ho saben. Han de decidir si es posen al nostre costat o al nostre davant contracorrent. Si es posen al costat dels poders fàctics, econòmics i financers o al costat del seu poble. Han de triar i això els incomoda. Aquest és el seu repte. El nostre, el tenim clar, avançar amb determinació i serenitat.

 

 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Catalunya, General, Personal i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.