Que ningú s’enganyi amb el títol d’aquesta entrada. De l’aneguet lleig només en tinc la primera part del conte; la segona, la que resulta que l’aneguet lleig acaba sent l’au més bonica i elegant de totes, com és un cigne blanc, no va amb mi. Ni tinc la pretensió d’arribar-ho a ser, ni per molt que m’hi escarrassés ho aconseguiria. De fet, el bonic del conte és que el petit aneguet lleig tampoc pretén ser el que és, simplement ho és i ja està.
Mentre bona part del país i dels veïns espanyols estan obsessionats amb el futbol de l’eurocopa, dec ser dels pocs ciutadans d’aquest país que no he vist cap dels partits de futbol d’aquesta competició. No és que no m’agradi el futbol, no, m’encanta, però ja porto anys veient bon futbol del Barça i amb això ja quedo prou satisfet. L’altre motiu que m’empeny a interessar-me més per altres coses que no pas per l’eurocopa o el mundial és que la meva selecció no hi juga, no per falta de mèrits, sinó perquè no la deixen jugar. De fet, ja no recordo quina devia ser la darrera eurocopa que vaig veure, ni el darrrer mundial. Les úniques notícies que tinc d’aquests esdeveniments són els comentaris de carrer que sento i els titulars de la premsa que ni tan sols tinc la curiositat de llegir més enllà dels titulars.
Així, doncs, sé que la final de l’eurocopa la jugaran dues seleccions que representen dues federacions de dos estats que malden per la subsistència econòmica. Dos estats que pidolen ajuda i solidaritat perquè han malversat tots els seus cabals en somnis de grandesa quan tenien els peus de fang.
Antigament els governs eren capaços de començar una guerra o un conflicte bèlic controlat per allunyar els seus ciutadans dels veritables problemes que ells mateixos havien generat. En una època més llunyana, posem en l’antiga Roma, els donaven pa i circ per tal que els seus ciutadans es divertissin mentre ells s’ocupaven dels afers importants, tot omplint-se les seves butxaques. Ara, amb l’eurocopa, passa el mateix. Podria entendre que els ciutadans, en determinat moment, decidissin posar-se a jugar un partit de futbol per entretenir-se i oblidar les penes, però posar-se a veure com 11 treballadors esportius lluiten per embutxacar-se milers d’euros mentre els seus conciutadans s’esforcen per passar un dia amb certa dignitat, ho trobo d’allò més grotesc. Ho puc entendre, perquè si tingués algú amb qui lligar-me sentimentalment, potser també jo ho faria, però no evitaria veure’m a mi mateix una mica fora de lloc.
Així, doncs, em sento com un aneguet lleig per partida doble. Perquè vull i perquè encara que no volgués no tindria amb qui aferrar-me. Ja fa temps que vaig deixar d’acudir als partits de costellada que la selecció catalana juga pels volts de nadal. L’ímpetu inicial va anara defallint quan vaig adonar-me que el que estàvem fent era posar el carro davant dels bous. Quan em vaig convèncer que sense independència política i econòmica, no hi ha independència esportiva. Quan vaig adonar-me del ridícul que feia buscant una selecció alternativa a qui aferrar-me per oposar-la a una altra.
No, no sóc un apàtrida, tinc una pàtria molt concreta a qui no deixen ser solidària amb els més desvalguts, sinó que ens obliguen a ser-ho a punta de pistola, i això no és solidaritat.
Aquesta setmana tot haurà acabat i jo estaré content, independentment de si els espanyols o els italians estan contents o si estan tristos. Però la sensació de sentir-me com l’aneguet lleig que tan sols volia ser tan lleig o tan maco, com els altres, però que no ho aconseguia, no me la podré treure del damunt. Espero que, algun dia, pugui ser el que sóc amb plenitud i pugui abandonar la síndrome de l’aneguet lleig en un prestatge de la meva biblioteca. No demano res més, ni res menys.