Eleccions 20 N

El proper diumenge la ciutadania del Regne d’Espanya està cridada a les urnes. Ara per ara, mentre no hi posem remei, els catalans també hi estem cridats. Ja sé que emprenya una mica això d’anar a votar per configurar la composició del Congrés i el Senat del regne. Però malgrat aquesta part d’emprenyament crec que cal manifestar amb el nostre vot quines són les preferències dels ciutadans de la nostra nació. Per això, i acceptant que els catalans consideren per primera vegada que les elccions al Parlament de Catalunya són més importants que les eleccions anomenades generals, aniré a votar el proper dia 20.

Vaig néixer en plena dictadura franquista. Vaig fer la meva petita aportació i vaig posar el meu compromís per tal que la democràcia fos el sistema que regulés la nostra vida política, social i econòmica. Per tant, no em quedaré a casa. Llavors lluitàvem per la primera premissa necessària, un sistema democràtic. Era el primer pas. Aquest primer pas ens havia de dur a l’amnistia política, passant per l’estatut d’autonomia i finalment pel dret a l’autodeterminació, això que ara en diem eufemísticament el dret a decidir. Per tant, no hem acabat el nostre camí. Per això crec que no em puc permetre de quedar-me a casa, sinó que encara cal el meu compromís amb el meu país, per tots els ciutadans i ciutadanes catalans i per les meves filles i les generacions venidores.

Per això, tot i l’emprenyament que em causa haver de participar en unes eleccions a les institucions del regne, aniré a votar perquè allà encara s’hi decideixen coses que ens afecten. I, sobretot, perquè vull que hi arribi una veu nítida de les aspiracions irrenunciables que molts catalans tenim. Si una persona com en Moisès Brogi no està disposada a claudicar amb els seus 103 anys, com puc claudicar jo que en tinc la meitat que ell.

En l’apunt anterior he parlat sobre un amic, no pas d’una formació política. Ara parlaré d’uns companys i companyes i d’un projecte. Com ja vaig explicar, després de militar durant 23 anys a ERC vaig deixar la militància activa en aquest partit. No vaig pas renunciar als meus ideals i objectius polítics. Més aviat em costava reconèixer-me i identificar-me amb una estratègia que no compartia i que creia erràtica i errònia. Tot i així, seguia identificant-me amb els meus companys i companyes de base i vaig seguir oferint la meva col·laboració des d’una òptica més independent.

En una de les visites d’Oriol Junqueras a la nostra ciutat, vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell. Li vaig fer cinc cèntims sobre què m’havia portat a prendre aquella decisió. També li vaig dir que creia que ell havia de fer un pas endavant i liderar la renovació de l’equip dirigent d’ERC. Que si així ho feia, el partit podria recuperar la seva força per a representar els milers de catalans que volem la sobirania del nostre país. Ell va dir que ho intentaria i que esperava recuperar la confiança de la gent en ERC com a instrument per a aconseguir aquest objectiu. L’important és l’objectiu, l’instrument només ha de ser això, un instrument posat al servei del país. Mesos després el partit republicà va fer els deures. Aquesta és la meva sensació i la meva satisfacció. Ara em toca complir a mi. El partit s’ha renovat, ha corregit errors del passat i té un objectiu que passa per aglutinar voluntats.

Jo no m’he mogut, però ara em torno a reconèixer amb el meu antic partit. Segueixo amb la meva independència, però m’hi reconec. Vaig votar no a la constitució espanyola, vaig abstenir-me en el primer estatut de l’època actual i vaig votar no al segon estatut retallat no sé quantes vegades. Ara crec que és el moment de posar fil a l’agulla. És el moment que Catalunya faci sentir la seva veu inequívoca. Que els que diem a les enquestes que votaríem sí en un referèndum d’alliberament nacional, siguem coherents amb el nostre vot. La nostra voluntat la comencem a treballar i a guanyar a la nostra nació, però després l’haurem de discutir amb Espanya i Europa. Tot acceptant els errors del passat, ERC s’ha fet digne de rebre la meva confiança i així ho faré.

En un parlament espanyol carregat de nacionalistes espanyols i d’anomenats nacionalistes catalans delerosos de perpetuar i contribuir al menyspreu del nostre poble, cal portar-hi una veu clara i rotunda que els faci saber que més tard o més d’hora la nostra nació els dirà “apa siau” i això passarà quan la majoria de catalans siguem capaços de ser coherents entre allò que desitgem i allò que decidim, quan siguem capaços de no autolimitar-nos. Llavors, ningú, ningú, no ens aturarà.    

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Eleccions 20 N

  1. Josep !

    Encertada reflexió , i saps que la gent com tu es important per seguir construint confiança .

    Espero veure’ns divendres al Principal i la fem petar una estona ;)

    Salut i Republica del Sí !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>