No em digueu indignat!

Amb aquest comentari no pretenc valorar la intervenció policial a la plaça de Catalunya de Barcelona, ni a la ciutat de Lleida. Cadascú tindrà la seva opinió respecte a l’oportunitat i la conveniència de l’actuació policial. Les imatges televisives són colpidores, com sempre, però també és cert que mostren una part de la realitat. No, no vull parlar de l’actuació policial. Vull parlar del que mediàticament s’han anomenat “els indignats”. Estic convençut que moltes persones no compartiran la meva opinió, però com que estem en un país on encara tenim llibertat d’opinió, espero que ningú no em crucificarà per tenir la  meva opinió.

Primer de tot he de confessar que no m’agrada l’adjectiu amb que s’ha conegut les persones que porten dies concentrats en diferents places del nostre país. Encara que jo no sóc dels que s’han concentrat enlloc. Jo també em sento indignat, però no m’agrada que em qualifiquin permanentment d’indignat. Com ja he ressaltat en altres apunts d’aquest bloc, Hessel no reclama un estat permanent d’indignació per a instal·lar-s’hi. Hi ha qui ha escrit que n’hi ha prou amb indignar-se, jo no ho comparteixo. Més aviat m’alineo amb Hessel en el sentit que la indignació pot ser un motor, una causa que ens dugui a l’acció, a la participació. Els concentrats a les places del país porten dies d’estada en aquestes places, molts dies, però encara no he sentit res d’interessant que proposin a la societat. Unes directrius o unes conclusions a les que hagin arribat per a canviar allò que els ha portat a indignar-se. Cap proposta, des del meu punt de vista, interessant. Jo estic indignat per la poca qualitat democràtica de la nostra societat, per les deficiències del nostre sistema polític de representació, pel nostre sistema econòmic injust i que juga a favor dels especuladors i poca-vergonyes. Algú diu que amb la indignació n’hi ha prou i que són uns altres els que hi han de posar remei. Mala solució. Aquest és el motiu de la meva indignació, el fet de què qui havia de resoldre les desigualtats i cercar mesures per millorar la qualitat democràtica de la nostra societat no ho ha fet. Per això cal fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions. Dotar-nos d’instruments de participació democràtica que no deixin exclusivament en mans de la democràcia representativa la configuració d’una societat més igualitària i justa, políticament i social.

Avui sentia el respectat Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau i catedràtic d’economia, explicant que havia aconsellat als concentrats que sortissin cap als barris a explicar les seves propostes. No és un mal consell, el compartiria si hi hagués propostes.

Les concetracions em recorden aquelles persones que en petits grups semblen estar més per passar-s’ho bé que no pas per aportar quelcom a la societat. No tinc res en contra dels moviments assemblearis. De fet he militat desenes d’anys en un partit de caire assembleari. Però el caràcter assembleari pur fa inviable l’assumpció de responsabilitats individuals. Tot queda diluït en la massa. Algú ha de poder liderar i executar les decisions assembleàries. Algú ha de poder actuar com a portantveu o interlocutor de l’assemblea.

Més de deu dies de concentracions al carrer no han servit per a assolir concrecions del què es pretén. Els concentrats a les places tunisianes i egípcies sabien què volien, tenien objectius, hi havia compromisos personals. Les concetracions no eren una finalitat, eren un mitjà. Les concentracions d’aquí no em semblen un mitjà, sinó una presència més o menys festiva sense objectius clars. Una ocupació d’un espai públic sense finalitat a la qual semblava no saber posar fi sense ser un fracàs. Si la finalitat era mostrar la indignació, aquesta simplement es pot expressar amb una manifestació. Si es pretenia fer alguna proposta concreta i viable, hi ha hagut temps per fer-ne alguna. Potser els objectius no eren prou clars.

La intervenció policial d’avui haurà donat aire a una cosa que estava en vies de dissolució. Crec que finalment estarem davant d’una cosa que podia ser i que es va desinflar. Difícilment des de quatre places es pot millorar un sistema democràtic. Aquí no havíem d’enderrocar cap règim dictatorial, havíem de proposar un model que superés un model d’organització social i democràtic únic que s’ha imposat després de la caiguda del mur de Berlín. I aquesta feina no es fa ni en un dia, ni en una setmana, ni en un mes. Es fa amb un treball permanent i constant, amb la participació activa en barris, sindicats, ajuntaments, etc. És un procés progressiu que necessita feina, compromís i esforç.  

La indignació és útil si és un punt de partida, no pas un punt on instal·lar-se. 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>