Quan l’atur truca a les portes de casa

La crisi econòmica persisteix i al nostre país, i a l’estat que ens acull, ho fa encara de forma ferotge. El creixement econòmic no arriba a casa nostra, les empreses no se’n surten, els bancs tenen prou problemes per pensar en ajudar l’economia real i la ciutadania en pateix les conseqüències en forma de pèrdua de llocs de treball, en increment d’aturats. Són moltes i deverses les causes que fan que els nostres índex d’atur dupliquin la mitjana dels països de la Unió Europea. El nostre sistema econòmic i laboral n’és una.

Moltes empreses del nostre país utilitzen de forma fraudulenta els contractes de treball eventuals. Aquests s’utilitzen sovint per ocupar llocs de treball que no tenen un caràcter temporal i que rotatòriament són ocupats per persones diferents al llarg dels mesos. L’atur és un mal propi del nostre model econòmic i social que mai ha arribat a obtenir els estàndars europeus. Fins en els millors moments, els nostres índex d’atur han estat superiors als dels països avançats de la Unió. Calen reformes, sí, però no pas les que s’han dut a terme. La realitat actual ha donat la raó als sindicats com al que pertanyo en el sentit que era una reforma laboral inútil, sinó negativa pel seu contingut.

La meva dona s’ha quedat sense feina en una empresa on hi ha feina. Algunes empreses prefereixen fer una rotació permanent en la seva plantilla abans que fer personal fix. No tenen en compte els costos d’aquesta política. Costos en formació bàsica, experiència malbaratada, riscos en els nivells de qualitat del seus productes. Feta la llei, feta la trampa. I ningú controla la trampa.

Fa uns dies vaig acompanyar-la a tramitar la prestació d’atur i a fer la demanda d’ocupació. Les oficines de treball de la Generalitat són un lloc ben poc acollidor. Alguns funcionaris no estan preparats per a atendre les persones que el que preferirien no haver d’acudir a aquests llocs. Es respira una fredor sorprenent, gairebé insultant. Hi ha, també, funcionaris amables, però cal estar de sort. En general hi ha poca empatia en el personal que hi treballa. Què hi farem! Ara l’ocupació de la meva dona és donar tombs per les empreses de la ciutat per deixar el seu currículum. Si la coneguessin l’agafarien amb els ulls tancats. Mai no he vist persona més activa i més implicada en la seva feina. Se’n sortirà, no en tinc cap dubte. Un moment o altre. En la majoria d’empreses on ha trucat l’han tractat bé. Hi ha persones que estan a l’alçada d’aquest concepte, és una sort.

Tocarà ara estrènyer el cinturó a casa nostra. Refer els nostres comptes, adequar les despeses a uns ingressos més minsos. També en sortirem. Avui vivim una realitat comuna a milions de persones, a milers en el nostre país. El nostre país ha viscut molt de temps amb la filosofia de qui dia passa, any empeny. Hem desaprofitat oportunitats per a dissenyar la nostra realitat econòmica. Aquest disseny calia fer-lo en època de vaques grasses, no quan la necessitat apreta. Però durant molts anys només els sindicats, al menys el meu, han clamat per fer aquest disseny, però era una veu que clamava en el desert. La nostra societat sembla confiar més en els factors externs que no pas en ser protagonista del nostre progrés econòmic i social. Recordaré sempre una entrevista que vaig mantenir amb una primera autoritat del nostre país per reclamar aquest protagonisme en una part del nostre territori que amb anys d’antelació ja preveia que patiria una crisi social i econòmica que li ha arribat. Abans de la crisi general, ja sabíem que es veuria abocat a una crisi pròpia. D’això en fa vuit anys. Els resultats han estat decebedors, molt bones paraules i poca acció. No calia ser cap llumenera per preveure aquesta situació. Incapacitat, despreocupació? No ho sé, però una situació ben real.

Bé, casa meva ha entrat en les estadístiques mensuals decebedores. Però no defallirem, tenim salut, armonia, ganes d’anar endavant. Ja és alguna cosa. Cercarem i esperem trobar l’oportunitat. Conec la meva dona. Ella no és persona que esperi de forma passiva. No en sap. Necessita activitat, a casa ja la té, ara toca cercar-la fora. La resta de la família hi ajudarem i ens aixecarem les vegades que calgui. Un panorama compartit per moltes persones. Abans de la finalització del seu contracte ja buscava, jo crec en ella, en la seva capacitat i la seva empenta. Reeixirà. 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.