La fi d’una era

Fa una setmana a Madrid parlaven de la fi d’una era. Es referien a la fi del domini futbolístic del Barça. Jo penso que s’havien de referir a la fi d’un èxit efímer com és la victòria madridista en la final de la copa espanyola. Estic orgullós del meu equip. Estic orgullós d’aquests jugadors, del nostre entrenador. Dins al camp i fora del camp. Són bons futbolistes, bons esportistes i bones persones.

Aquí podria acabar aquesta entrada, però no ho faré. Ja vaig dir ahir que Guardiola, en la meva opinió, va estar brillant ahir. Sempre elegant, va sorprendre quan tocava sorprendre. Un cop de puny a la taula d’una persona que no acostuma a donar cops de puny a la taula va desconcertar el món madridista. Avui calia tornar a l’elegància. Guardiola és intel·ligent. En tots els àmbits. I entén de futbol. És constructiu.

Els diaris internacionals ja passen de l’entrenador del Madrid, del seu discurs ploraner i de queixa permanent. Passen també del seu futbol, si hom pot anomenar futbol a això que fa jugar als seus jugadors. L’entrenador madridista empetiteix als bons jugadors que té el Madrid i un club com el que el paga. Crec que ells també en comencen a estar cansats. Guardiola ha parlat de futbol i dels seus jugadors. L’entrenador del Madrid ha parlat d’ell mateix i de les seves frustracions. Si jo fos afeccionat madridista, estaria molt emprenyat amb la trajectòria a que aquest entrenador aboca el seu equip, el club que el paga. El portuguès és egocèntric. Només li importa el seu currículum. Si per a augmentar-lo ha d’avergonyir el seu equip davant de tot el món no dubta a fer-ho. Avui a la roda de premsa no ha fet res més que parlar del seu egocentrisme. El Madrid i qualsevol equip que ell entrena només és un instrument per a alimentar el seu egocentrisme. Avui es preguntava molts perquès. Fa dies que es pregunta perquè el seu equip acaba sovint amb deu jugadors. La resposta l’hauria de trobar en la forma com fa jugar els seus jugadors. Uns jugadors que els agradaria jugar amb el Barça, n’estic convençut. Que se senten ridículs havent de jugar tan agressivament, tan destructivament, tant a l’estil d’un equip petit. El mateix CR ho ha insinuat. La resposta a totes les preguntes de l’entrenador portuguès les trobarà en ell mateix. I ell ho sap. I ja no vull parlar més d’aquest senyor perquè crec que li fem massa cas, no diu res interessant. Avui ha parlat del Chelsea, de l’Inter, de Van Percie, i poc del Madrid i el seu joc. Un equip tan defensiu és normal que en més d’una ocasió perdi els papers i es quedi amb deu jugadors.

I del Barça què puc dir. És el viu retrat d’un poble. Lluitador, amant de la qualitat en el què fa. Fidel. Cruyf, Richjart (no sé si ho escric bé), Guardiola han connectat amb aquest poble. Sabem guanyar i sabem perdre perquè en la nostra història hem tastat sovint el gust de la derrota.

Tenim l’eliminatòria ben encarrilada. Molt ben encarrilada, però no guanyada. Mantenim la confiança alta. Però hem de seguir amb el nostre estil. Respecte pel rival, un respecte que es mereix tothom i que cal contenir la nostra alegria perquè som davant d’una fase eliminatòria. El Manchester ens espera, però mentre hi ha vida hi ha esperança. El portuguès diu que ja no poden passar. Si això ho digués el meu entrenador jo el faria fora abans d’una hora. Alegria, doncs, continguda. No fem pasqua abans de rams. Respecte i pit i amunt. Orgull dels que defensen els colors amb qui em sento identificat. Passo del portuguès. No té cap proposta positiva, ni creativa. Una era no és cosa d’un partit. És un període llarg de bona feina que dóna els seus resultats. I a més ens fa feliços, què més podem demanar.