Disset anys

Avui fa disset anys, sí. Fa disset anys que la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, també va caure en dissabte. Aquell dia a l’església de Santa Magdalena del Pont d’Armentera vaig donar un si i em van donar un sí. Ho féiem davant de tota la família i de tots els amics i amigues. No era un compromís privat. Va ser un compromís públic, no fet d’amagat. No era un simple contracte entre dues persones, era l’expressió d’un desig mutu. Un compromís per a tota una vida, no pas efímer i temporal. Malgrat aquest desig de perdurabilitat, ningú és capaç d’assegurar que aquell compromís perdurarà. Però el vam prendre amb aquest objectiu.

Amb aquell sí donat i anunciat arreu féiem públic el nostre amor apassionat de joves amb tota una vida per endavant. Era la rúbrica a un temps de tempteig. Un temps en què sense pensar massa en el futur ens havíem anat coneixent poc a poc, amb les pors de qui no té l’experiència assumida, sinó que just la comença a escriure. Ara, disset anys després, crec que aquest amor s’ha renovat. Ja tenim una experiència adquirida, un bagatge important. Sabem que la vida, i l’amor, no és un camí de roses. Les roses neixen d’un petit capoll, que es converteix en una ponzella i esclata amb una bellesa admirada. Després la flor madura i es merceix. Però fructifica. Res no és perenne, es transmuta. Amb l’amor passa el mateix. Ens coneixem les nostres virtuts, però també les nostres mancances. L’amor ho pot tot. Sí. L’amor no és un regal que se’ns dóna, sinó un present que hem d’abonar. Canvien les formes, però, si perdura, és més incombustible. Ni les ventades, ni les tempestes poden abatre’l. El poden trasbalsar, fer tambalejar. Però si la tija aguanta no es trenca.

Disset anys són anys, però en poden ser molts més. La voluntat de caminar junts es manté, no és cap suplici. Feliç recordo que fa disset anys vam donar-nos un sí. Feliç perquè segueixo volent donar felicitat a qui estimo. No en sé gaire, ho he d’admetre, però ella supleix la meva poca traça. Ella és el meu puntal. Tant de bo ho vulgui seguir sent durant molts anys més, els que la vida ens doni. Sant Jordi m’ho recorda cada any. Hem d’anar apartant els dracs que ens volen entrebancar. Pot ser que ens deixin alguna ferida, però les ferides guareixen i fins i tot curteixen. Disset anys amb un bon balanç. Gràcies Montse.