Hi ha milers de seguidors blaugranes que han nascut i crescut amb l’èxit. Per ells la derrrota pot ser una cosa difícil de pair. Però per als que ja tenim una edat sabem què és això de veure escapar trofeus de les mans. Hem viscut més temps sense grans èxits que no pas amb la situació contrària. El Barça dels darrers anys, no només els de Gruardiola, ens ha donat noves eines i instruments per a afrontar aquestes derrotes. No hi ha ningú que gaudeixi amb la derrota, però, la maduresa es demostra, sovint, en com s’afronta una derrota. L’esport té aquestes coses. Hi ha un moment en què tot es juga a una carta. I això es dóna en una final.
Ahir es disputava el torneig menys important de tots els que el Barça podia guanyar. I vam perdre. Ara és moment de demostrar la nostra maduresa. La derrota no té remei, pertany al passat. Tenim reptes importants a l’abast. La lliga la tenim a tocar i la Champions depèn de nosaltres. Cal mirar endavant. El compromís i la qualitat de l’equip barcelonista són garanties suficients per a afrontar aquests campionats. No caiguem en les misèries pròpies dels febles. Som forts. Tenim confiança. Valorem les coses en la seva justa mesura. Ens hauria agradat guanyar, és clar, però una de les possibilitats era que no ho féssim. És important el com.
Tenim una senya d’identitat, un estil de joc que enamora. A vegades les coses no surten del tot rodades. Però si no perdem la nostra personalitat no passa res. La tristesa em va durar un instant. No vaig quedar emmirallat pel triomf del rival. Vaig quedar emmirallat pel joc desplegat pel Barça de la segona part. Ens va faltar encert en la finalització de les jugades i saber protegir millor la nostra defensa. Tan important com l’aspecte físic és l’aspecte mental. Si el Barça manté el seu cervell ben despert no hem de tenir por. Essent la copa la menor de les competicions que estem afrontant, no la menysvalorem. Això ho fan els perdedors. L’hem perdut, sí, doncs passem pàgina. Amb dignitat i sabent que és més important el que vindrà que no pas el que ja ha passat. Donem escalf a aquest equip i ens correspondrà. Amb orgull de qui és respectat.
La copa sembla que tampoc va quedar massa satisfeta d’anar cap a Madrid. Aixafada per l’autobús de la celebració, semblava dir: em tindreu, però no em gaudireu. I això és el que busquem o hem de buscar nosaltres, gaudir, i serà gaudint que arribarà la recompensa. Aquesta ha de ser la nostra senya d’identitat. Hem d’estar per damunt de la victòria o de la derrota. Aquesta és la nostra força i no l’hem perdut pas. La meva confiança segueix intacta. Espero que els que no havien tastat el sabor de la derrota fins ara, també la mantinguin. La victòria es gesta dia a dia, amb el treball constant i seriós. I ja s’ha demostrat que això ho sabem fer. Apa, doncs, a passar pàgina i mirar endavant. Mirar enrere no faria res més que frenar les nostres expectatives. Mirar endavant amb maduresa, sense revenges, assumint la possibilitat que es pot perdre, però confiats que això, treballant amb encert és un risc que podem minimitzar.