Aquests dies s’estan fent públics els beneficis de moltes empreses. Si ens atenem a aquesta dada, hauríem de concloure que la crisi ha passat. Les grans empreses de serveis i industrials estan presentant números espectaculars en els seus beneficis. Segur que hi ha petites empreses que encara tenen problemes en els seus comptes de resultats, però les empreses insígnia mundials i espanyoles van disparades. La crisi se’ls ha acabat.
Aquestes grans empreses i bancs, junt amb els seus beneficis, ens presenten els pagaments de bons multimilionaris que es pagaran als seus directius. Uns pocs directius, generalment els mateixos que van gestionar de manera fatal les seves empreses, ara es reparteixen els bons que els permetrien deixar de treballar avui mateix. Per ells la crisi se’ls ha acabat.
Aquests dies les empreses i bancs estan anunciant el repartiment de dividends entre els seus accionistes. Han obtingut beneficis i els reparteixen amb els seus accionistes. Suposo que una petita part els reservaran per a noves inversions, espero. La crisi, segons aquestes dades, s’ha acabat.
Però, ai làs! Mentre llegim això, ens anuncien que aquestes mateixes empreses i bancs acomiaden gran quantitat dels seus treballadors. Per a aquests, contràriament, la crisi no fa més que començar.
Els govern català anuncia retallades en els serveis bàsics socials: salut i educació. Per als ciutadans la crisi segueix ben viva. Milions d’aturats, milers de persones que no tenen ja cap ingrés perquè han exhaurit les prestacions, persones que han perdut la casa, la feina, la dignitat.
La conclusió de tot plegat és que qui va causar la crisi econòmica i financera segueix vivint a cos de rei i les víctimes de la crisi cada vegada som més pobres i miserables. Quan un sistema social permet aquestes coses és que ha tocat fons, s’ha pervertit, és corrupte de dalt a baix.
A l’estat que ens ocupa van crear això que anomenen FROB, Fons per a la Reordenació Bancària. Diners públics que serveixen per tapar les vergonyes dels pocavergonyes. La ciutadania hauria de dir prou. Les institucions públiques només haurien de garantir els dipòsits dels pobres ciutadans que ja no podem guardar els nostres estalvis, si és que en tenim, sota la rajola i els hem de tenir en un banc o caixa. Com que els serveis de què disposem els hem de tenir domiciliats i no podem anar a pagar-los en oficines del propi poble els hem de tenir en bancs i caixes; el que cal és garantir els dipòsits dels ciutadans i res més. Els de les petites empreses potser també. Res més. Els crèdits que els bancs s’han demanat entre ells i no poden pagar que els paguin aquests que reben bons i dividends. Els que inverteixen i perden especulant ja s’ho faran. A alguns d’aquests se’ls hauria de posar a la presó, però llavors els hauríem de pagar l’estada, potser la presó del ric se l’hauria de pagar ell mateix. Si han de caure bancs o caixes, que caiguin. Garantim el que hem de garantir i res més. No podem donar milers de milions d’euros a bancs i caixes que l’únic que faran és fer-los servir per pagar els seus deutes a altres bancs i caixes, ni un euro no posaran a disposició de l’economia productiva, l’economia real.
El sistema és pervers quan permet retallar el benestar de milions de ciutadans, la seva feina, els seus serveis essencials, mentre donem milers de milions als pocavergonyes. La societat s’hauria de plantar. Tota altra alternativa contribueix a perpetuar un sistema injust i immoral. Cap empresa hauria de poder repartir dividends o bons si aquesta mesura va acompanyada d’acomiadaments. Cap sistema polític hauria de poder retallar serveis públics si regala, ni que sigui a interès que potser no podrà cobrar, diners públics a persones, empreses o bancs que han tingut actuacions irresponsables i immorals. Recursos públics que de cap manera podem dedicar a salvar pocavergonyes.
Els ciutadans podem acceptar retallades, els ciutadans podem acceptar que res no tornarà a ser com abans, però només si aquest sacrifici va acompanyat de mesures que eliminin de socarrel allò i aquells que perverteixen el sistema. Hem d’exigir que es faci. Si ens diuen que no podem perquè sinó cauria el sistema, doncs potser és hora que caigui el sistema. Es pot si es vol. Som nosaltres, el comú dels mortals que ho tenim a les nostres mans. Ens ho hem de creure. Som molts i ens costa d’organitzar-nos, ells ho saben i ho aprofiten. Comença a ser hora de demostrar que s’equivoquen. Si no ho fem, la responsabilitat final recaurà sobre nosaltres. De víctimes passarem a ser còmplices. Ens agrada la comoditat. Ens donen “panem et circenses” i tots contents. Tindrem el què ens mereixem. Deixem de plorar i actuem.