El nostre país, té un problema gros. Un només? No, en té uns quants més, però un de vital i endèmic. El nostre sistema educatiu. Parlar tant i tan sovint d’educació podria semblar una característica positiva per a qualsevol país, però fer-ho com ho fem en el nostre és més aviat un símptome de malaltia. Em sorprenc a mi mateix de veure’m afectat per aquest debat etern i sempitern. Ja hauria de tenir la pell curtida per no haver de sentir esgarrifances cada vegada que surt el tema del nostre sistema educatiu a debat. És una afecció que tenim els catalans i les catalanes que ja forma part del nostre ADN. Cada vegada que hi ha un canvi de govern, una nova legislatura parlamentària, sorgeix la necessitat de posar damunt la taula el debat educatiu. Deu ser una herència espanyola, però nosaltres encara hi tenim més dèria que ells a tocar i retocar permanentment el nostre sistema educatiu i tot allò que s’hi relaciona. Realment tenim alguna patologia seriosa en el nostre sistema educatiu que necessita ser revisat constantment. I nosaltres, fruit del nostre procés educatiu, en som un símptome clar.
Des que jo vaig estudiar ja no sé quantes lleis, reformes, i altres coses, ha patit el sistema educatiu. Jo sóc dels que van fer ja no sé quin pla, el que ens portava a fer els estudis primaris, després el batxillerat elemental, el batxillerat superior, revàlides i el COU. Sóc dels que van tancar aquest procés. Darrera meu ja venien els que encetaven l’EGB i el BUP i ara hi ha els que fan l’ensenyament infantil, primari, ESO, Graus formatius i no sé què més.
Al llarg de trenta anys de règim democràtic no hem estat capaços de bastir un sistema educatiu i uns plans curriculars educatius estables. Un dels pilars, en la meva opinió, de tota societat democràtica.
Ara, amb el canvi de govern a la Generalitat de Catalunya, tornem a posar en qüestió el sistema educatiu. Ja toca, clar. I a més sempre ho fem de manera esbiaixada. La consellera de torn va llençant idees soltes a veure qui les compra, a veure com respira el sector i la societat. I es llença amb la idea de reintroduir els uniformes escolars. I utilitza raonaments com igualtat, estalvi en roba per les famílies, com si sota una bata, o durant tota la jornada l’alumnat hagués d’anar uniformat per pobles i ciutats, o que si així no es veurien les calces de les estudiants, etc. Que malament que estem si per a evitar que les estudiants ensenyin les calces o els estudiants els calçotets, l’única mesura que tenim a l’abast és la d’uniformar-los. Ara els directors d’institut s’han afegit al debat amb propostes com la jornada intensiva durant el matí i altres propostes.
Ostres, si no fa gaire es va fer en aquest país un pacte nacional per l’educació i una llei catalana de l’educació. Els sistema educatiu d’un país seriós necessita estabilitat, però això no sabem què és en el nostre país. Deu ser que no som seriosos. Com s’avaluen els resultats d’un sistema educatiu amb pocs anys de recorregut? Ara han d’avaluar els resultats d’una mesura com la implantació de l’ordenador personal a les aules, quan només fa dos anys que s’ha implantat. Una mesura que amb aquest pretext han congelat.
Com pot ser que siguem incapaços de fer un sistema educatiu que duri 15 o 20 anys i que només necessiti petites actualitzacions per a adaptar-lo a cada temps? Tan negats som? Més valdria que passessin el temps parlant, discutint, el temps que faci falta, per a arribar a un consens ampli, sense presses, però sense pauses, per bastir un sistema educatiu amb objectius clars, que formessin persones i ciutadans responsables, amb els coneixements adequats i les habilitats necessàries per a incorporar ciutadans útils a la societat, al món laboral que els espera, a la plena condició de persones responsables. Que passin el temps necessari per discutir, intercanviar punts de vista i opinions, que permetin arribar a bastir un sistema educatiu que agafi des de la infància fins a la mort de les persones. No podem oblidar que en un món tan canviant com el nostre la necessitat d’aprenentatge i formació no s’atura ni després de la formació universitària, sinó que arriba al món del treball, professional, en un reciclatge permanent. Hem de ser capaços de pensar en la seva globalitat tot el sistema i no dedicar-nos a les menudalles que cadascú pugui aportar.
Són massa els interessos particulars que interfereixen en aquest objectiu. Cadascú mirant el seu melic, la seva parcel·la, la seva etapa, cadascú mirant de deixar el seu segell per fer evident el seu pas per la conselleria, més que no pensant en donar a un país un sistema educatiu integral que pugui perdurar anys, adaptant-lo a les noves necessitats però seguint un eix central, un pilar sobre el qual ningú discuteixi. Estic segur que no ho aconseguirem. Seguirem amb les nostres miopies, deixant escapar un temps preciós. Malbaratant generacions de canalla i joves que algun dia ens retreuran la nostra incapacitat col·lectiva per afrontar d’una vegada per totes l’educació al nostre país.