Prescindibles

Acabo, de moment, la sèrie de comentaris que he fet sobre les revoltes al nord d’Àfrica i al món islàmic. Ho faig en un doble vessant. Per una banda la constatació que el món occidental ha estat agafat amb els pixats al ventre, mirant cap a una altra banda. Els serveis secrets i els analistes internacionals d’occident sembla que ni s’ensumaven el que s’ha produït, cosa que diu ben poc al seu favor. Europa i tot el poderós Occident ha quedat fora de joc. Els ciutadans magrebins han decidit tirar pel dret mentre Occident seguia anant de bracet dels nombrosos dictadors que oprimien els seus pobles. Tota una lliçó. Això ens fa més prescindibles cosa que és bo pel món i és pèssim per nosaltres, perquè si Europa ja fa aigües per tot arreu, ara, en política internacional encara s’enfonsa més. Com sempre ara mirarem de veure com hem de dissenyar les nostres estratègies per tal que aquests països no ens acabin de girar l’esquena. De fet, no hem sabut jugar ni les millors cartes que històricament hem utilitzat, és a dir, la dels interessos propis. I ja està bé, ja està bé que hagi quedat, una vegada més, en evidència la nostra inutilitat. Aquesta vegada, al soci americà li ha passat el mateix.

Bé, abreujo. Ho celebro pels ciutadans del Magreb. Ells sols han dissenyat i traçat el seu camí que encara estan refent. Semse la nostra tutela. Em trec el barrret. Han iniciat un  camí sense retorn. Tant de bo puguin establir les seves relacions amb nosaltres de tu a tu, sense complexos. L’actual situació ens ha fet més prescindibles. Ara tenen la possibilitat de recuperar la seva dignitat, la llàstima és que havent-los pogut ajudar en allò que necessitessin, nosaltres els havíem venut als nostres interessos, ni que aquests passessin per deixar-los durant desenes d’anys a la sort de dictadors delerosos de poder unipersonal i assot dels seus pobles. Tota una lliçó per al totpoderós occident.   

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.