Fidelitat amb sentiment

 

Amb aquesta imatge de l’Ot, el Border Collie de la família, reüllant la plana de l’Alt Camp, canvio el to dels darrers apunts que he dedicat principalment a comentar l’actualitat internacional. Aquest dissabte a la nit, mentre el Real Madrid no passava de l’empat a la Corunya i Mourinho buscava una nova excusa per a justificar el seu fiasco, nosaltres ens hem posat a veure una pel·lícula còmodament des del sofà de casa. Jo havia advertit a tots els membres de la família que calia que preparessin el llençol per a eixugar els seus llagrimots. Ells pensaven que estava exagerant, però la veritat és que la realitat va superar totes les previsions. Ostres, sabia que els tocaria el voraviu, però no imaginava que tant. Després rèiem del bledots que arribem a ser, però va ser tota una experiència.

La pel·lícula era un remake d’una producció japonesa dels anys 80 basada en fets reals. No crec que fos una cinta que tingués molt d’èxit, però era una pel·lícula ideal per veure en família. Els fets sobre els que es basa van passar els anys 20 a Tòkio. El protagonista és un gos i un enginyer que exerceix la seva docència a la universitat. El gos era un Akita Inu, una de les races autòctones del Japó, la de més gran tamany. Un cadell que era el vuitè de la ventrada. El nom que li van posar fa referència a aquest fet, Hachikó. L’enginyer cria el gos a casa seva, com faria qualsevol persona, i es crea un lligam emocional entre els dos molt fort. El professor cada dia va a l’estació de tren per a anar a la feina. El gos l’acompanya i torna cap a casa. Cada tarda Hachi va cap a l’estació i s’asseu en un lloc determinat tot esperant el seu amo. Això crida l’atenció dels passatgers i dels treballadors de l’estació  i el seu voltant. Un dia, però, l’amo no torna. Mentre estava donant classes pateix un vessament cerebral que li causa la mort. M’estalvio els detalls perquè si algú vol veure la pel·lícula, no li vull aixafar la guitarra. El fet és que Hachi, el gos, passarà deu anys anant cada dia a la mateixa hora a l’estació a esperar el seu amo. Ho farà fins a la seva mort. Hachi va ser enterrat als peus del seu amo. Es va construir una estàtua de bronze del gos que es va instal·lar davant de l’estació de tren, just al lloc on Hachi s’asseia a esperar dia rere dia. Amb l’arribada de la guerra, l’estàtua va ser fosa per la necessitat bèl·lica, però passada ja la guerra es va fer una nova estàtua de Hachikó que encara es pot veure avui dia. Aquest fet no és un fet excepcional de fidelitat d’un gos envers el seu amo, però no és habitual.

El guió de la pel·lícula és senzill, la banda sonora acompanya al llarg de tota la pel·lícula. Mentre l’estàvem veient, les meves xiquetes i la meva dona m’anaven dient: “I això fa plorar, papa?” Jo callava. Vaig pensar que potser havia exagerat una mica massa, però no. A meitat de la pel·lícula, la meva filla petita s’incorpora sobre el sofà i esclata en un devessall de llàgrimes. La vaig abraçar i la vaig intentar calmar. La meva filla gran, que és més dura de pelar, feia estona que s’anava mocant, tot madurant el seu plor impossible. Finalment va arribar després de diversos intents per no donar-se per vençuda. I ja ens veieu a tots quatre com unes magdalenes, barreja de plors i de riures de veure’ns tots plegats en aquella situació. Sort que érem a casa. No em fa cap vergonya. Ho prefereixo així. Veig que no som de pedra. No hi un moment determinat, un fet que faci esclatar. És com un procés que va madurant. Cadascú té el seu.

Sigui com sigui, així vam passar el dissabte a la nit. Després dels plors van esclatar les rialles. Moltes. Vam enriure’ns de nosaltres mateixos. Al dia següent, al matí, les meves dues filles van passar una bona estona amb l’Ot, que ja té un any i mig. La meva petitona ho fa habitualment, però la gran, tot i que se l’estima amb ganes, no li dedica massa temps. Era una reacció normal. El nostre Ot es fa estimar amb les seves ganes de jugar, els seus gestos, les seves mirades. Vam ser fora tota la tarda del diumenge i en arribar a casa, totes dues cap a veure l’Ot i jugar-hi una estoneta. En la producció americana, l’home té una retirada a la meva manera de ser, encara que més guapo, ell vull dir, i la dona a la meva dona. Ella no sent pels animals el mateix que jo, però sempre claudica i se’ls estima, encara que de forma diferent. Ara tinc la producció japonesa. No sé si la veurem plegats. Potser sí. Hi he fet una ullada ràpida i em sembla que no és tan emotiva. La tinc en versió original i subtitulada. Ja ho veurem. Ah, per si algú té ganes de provar-ho, la pel·lícula americana es titula en la versió catalana “Sempre al teu costat” i la japonesa “Hachickó Monogatari”.        

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General, Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Fidelitat amb sentiment

  1. Xènia Climent Masdeu diu:

    Papa, que mono l’Ot a la foto. Es el gos mes maco del món!!!!!

Els comentaris estan tancats.