El Dret Internacional Públic fa anys que va desenvolupar el dret a la ingerència per causes humanitàries. Aquest, però, no es va posar en pràctica fins ben bé els anys 90 en el conflicte dels Balcans. Va ser llavors que les organitzacions internacionals com l’ONU o l’OTAN van apel·lar a aquest dret per a actuar. El principi de no ingerència feia anys que estava avergonyint la comunitat internacional davant la mssacre i el genocidi que s’estava produint. Va costar, però, finalment, la situació es va fer tan vergonyant que no van poder restar impassius. Els Estats Units en una primera declaració va dir que l’afer de Líbia actual era un afer intern en el qual no es podia actuar. La cançó es repeteix de nou. Després va rectificar, però la inacció segueix.
Penso que és i serà una nova vergonya per a nosaltres assistir com a espectadors al genocidi que el règim d’Al Gaddafi sotmet al seu poble. En el vídeo d’Aljazeera podem escoltar una interessant anàlis de quina és la realitat líbia i el seu pes mundial, així com on rau la seva riquesa i en qui se suporta el règim de Gaddafi. No tinc ni idea de com acabarà la revolta líbia, si com a Rumania, o d’una altra manera. La presència de mercenaris africans a sou de Gaddafi ho fa imprevisible. El que sé del cert és que Occident tornarà a fer el ridícul. Advocava en un apunt referent a Egipte que calia deixar que els egipcis tracessin el seu propi camí. A Egipte, però, la revolta va mantenir un to eminentment pacífic. En el cas libi les coses no van pel mateix camí. Desenes de milers de desplaçats s’acumulen a la frontena amb Tunísia i els morts es compten, segons algunes fonts, per centenars. I Occident s’ho mira de lluny, mirant-se de nou el seu melic.
El dret internacional humanitari empararia qualsevol intervenció aprovada per la comunitat internacional. Però el dret no ha estat mai la força que ha mogut Occident i la comunitat internacional. El motor que posa en marxa els organismes internacionals sempre ha estat l’interès. L’interès propi, evidentment. Doncs bé, penso que més valdria que l’argument ocult fos aquest que l’actual passivitat. Fins a quin preu caldrà que pugi el petroli perquè la comunitat internacional comenci a apel·lar al dret internacional humanitari? Quant de gas ens ha de faltar perquè la comunitat internacional es posi en marxa per a defensar milers de persones de ser massacrades en nom dels afers interns? Fins quan serà més barat per la comunitat internacional no fer res que fer alguna cosa?
No en tinc ni idea. La realitat ens ho dirà. Llavors veurem el barem que els organismes internacionals utilitzen Veurem on es posa el llistó en aquesta ocasió. Sigui com sigui, em sap greu que el nostre món segueixi sense aprendre dels seus errors passats. I els que sortíem a cridar NO a la guerra, on som? Doncs a casa ben tranquil·lets. Girant l’esquena als principis que vam dir que defensàvem. I els àrabs? Doncs alguns traient suc a la situació. Com tothom.
Hi estic totalment d’acord, una vergonya! Una constatació més de la hipocresia política. Els pobles jugant-s’hi la pell per tal d’assolir la dignitat ultratjada. Morts i més morts. Dolor al fons de l’ànima i després… vés a saber, potser veurem tristament allò de “a río revuelto, ganancia de pescadores”. I ja sabem qui són els pescadors.