Fa trenta anys d’aquesta imatge. Una imatge que a moltes persones avui dia els fa riure, però que a moltes altres, no ens va fer gens de gràcia. Algú es pot quedar amb la caricatura d’un senyor amb tricorni i bogoti, la imatge arquetípica del guàrdia civil de tota la vida, però per a molts la imatge no té, ni tenia, res de caritacaturesca. Van ser unes hores tenses i de gran incertesa. El darrer intent d’un règim que no s’acabava de creure que pogués acabar-se com si res amb la mort del dictador i al qual molts havien fet jurament de lleialtat. La democràcia s’havia instaurat a Espanya no sense dificultats. Recordo l’assassinat dels advocats laboralistes de CCOO a Atotxa el 1977, la matança de Gasteiz l’any 1976 i altres episodis del postfranquisme més immediat. En aquesta etapa convulsa i en un constant soroll de sabres cal contextualitzar els fets del 23 de febrer de 1981. Amb una monarquia que havia jurat els principis del Movimiento i que havia estat designada pel mateix dictador com a continuïtat de la seva obra. Allò no va ser una broma.
Avui, trenta anys després, molts mitjans de comunicació recorden aquells esdeveniments i moltes emissores de ràdio conviden els oients a recordar on eren i què van fer en aquells moments. Vull recordar, primer de tot, que la primera organització que es va postular contra el cop d’estat va ser CCOO. Abans que ningú.
Doncs, bé, la meva situació personal en aquells moments, com milers de catalans, era la d’estar fent el servei militar obligatori. Un servei militar que ara a molts els deu semblar anacrònic, però que en aquells moments obligava a tots els joves a passar llargs mesos de la seva vida a servir a l’exèrcit. En aquella època hi havia un moviment que s’oposava a aquest servei militar obligatori, els objectors de consciència. Jo vaig tenir el plaer de conèixer un dels primers objectors de l’Estat Espanyol, en Pepe Beúnza. El vaig conèixer a l’Hospitalet del Llobregat, a Can Serra. D’origen basc i d’inspiració cristiana, Pepe Beúnza va anar ala presó per negar-se a fer la mili, com en dèiem llavors. Havien arribat a Catalunya moviments com els de la Comunitat de l’Arca, liderats per Lanza del Vasto, deixeble de Mahatma Gandhi. Lanza del Vasto s’havia fet famós a França per oposar-se a l’energia nuclear i a altres polítiques per mitjà de la lluita no violenta. Jo havia participat en algunes de les trobades que es feien a Barcelona, concretament al barri de Can Serra de l’Hospitalet. Estava decidit a fer-me objector de consciència acceptant les conseqüències que aquesta decisió em podien comportar. La primera, amb tota seguretat, anar a la presó. Per qüestions que no vénen al cas ara, no vaig fer el pas, una de les decisions de les quals me n’he arrepentit tota la vida i de la qual no me’n sento gens orgullós. Però aquesta és una altra història.
Em va tocar anar a les Illes Canàries, un mes i mig a Santa Cruz de Tenerife i un any a Lanzarote, a la seva capital, Arrecife. Les meves sensacions del servei militar van ser molt contradictòries. Mai m’han agradat els exèrcits. L’obediència cega, el poder de la pura jerarquia. per més inri un exèrcit amb veleïtats franquistes, etc. Per a una persona com jo, que creia en la lluita no violenta, nacionalista, amb sentiments democràtics, amant de la raó, allò era un calvari. Les meves amistats eren preferentment catalanes i basques. Vaig llogar un piset a Arrecife amb uns companys bascos i amb un altre català. Alguns dels bascos m’atreveixo a dir que eren militants d’ETA. Cal recordar que en aquella època multitud de demòcrates veien ETA amb simpatia per la seva lluita antifranquista. Els criteris sempre són canviants en funció de si la lluita d’uns altres és o no útil a la causa aliena, encara que no coincideixin ni es comparteixin els objectius. Així eren les coses. Quants demòcrates no van celebrar l’assassinat de Carrero Blanco?
Bé, en aquells moments a mi em faltava un any per acabar la carrera de Magisteri. Una carrera que no em satisfeia com s’estava duent a terme a Tarragona i per això no vaig demanar cap pròrroga per a acabar-la. A la caserna, però, em van fitxar per fer de mestre en una escola que es dedicava a fer classes als soldats que no tenien ni el certificat d’estudis primaris, ni el graduat escolar. Això em va permetre de sortir cada dia del quarter a la una del migdia i, vestit de paisà, no tornar-hi fins al matí següent. L’escola era dirigida pel capellà castrense, un tipus amb cara amable però del qual no et podies fiar ni un pèl. tenia graduació d’alférez, em sembla recordar. Jo era un simple caporal a qui m’havien proposat de fer de caporal primer, cosa que jo no volia de cap de les maneres. Vaig aconseguir que em respectessin la meva decisió gràcies al capità de la meva companyia, un home recte, seriós, però pel qual jo sentia un veritable respecte per la seva fermesa de principis. Mesos després el van ascendir a comandant. Crec que ell també sentia alguna cosa similar per mi. Més tard em va tornar a donar un cop de mà quan van sorgir les primeres diferències entre el capellà director de l’escola i jo mateix. Vaig voler marxar de l’escola i el capellà no em deixava fer-ho. Novament, va ser el capità qui va recolzar la meva decisió i va fer possible que m’escapolís de les mans del capellà. En una ocasió, estant de retén a la nit vaig passar amb dos soldats prop de la cuina d’oficials. Des de l’exterior vaig sentir una forta olor de gas. Vaig preguntar als dos companys si ells sentien el mateix i tots dos van dir que no sentien res. El meu nas, però, em deia que sí, que alguna cosa passava. Malgrat que els meus companys castellans em deien que no sentien res, vaig avisar l’oficial de guàrdia i després de comprovar-ho resulta que tots els fogons havien quedat oberts i la cuina era plena de gas. Al dia següent tothom em deia que em llicenciarien abans d’hora per aquest fet, però no va ser així, això només passa a les pel·lícules. El que volia ressaltar era que malgrat ser en un lloc on jo no volia ser, sí que vaig poder ajudar força nois de la meva edat a aprovar l’examen per treure’s un títol escolar que no tenien. Al menys el meu pas per allí tenia una utilitat per algú.
Bé, prou de batalletes. Quan es produeix el cop del 23 de febrer, ens mobilitzen a tot el batalló i ens armen fins les dents. Quedem aquarterats i a l’espera d’esdeveniments. Vaig poder seguir els esdeveniments a través d’un petit transistor, un aparell de ràdio que per a molts pertany a l’any de la picó. La nit va ser llarga. A la llitera no vaig dormir enganxat a la ràdio. Comentàvem la situació amb alguns suboficials a qui no vaig veure cap veleïtat colpista. El capità general de les Canàries, de qui sempre recordaré el nom, era un dels capitans generals de qui es deia que dubtava a llençar-se a secundar el cop. Jo no parava de rumiar de com m’ho faria per travessar els 90 quilòmetres que ens separaven de les costes africanes. Havia de contactar amb algun pescador que m’hi portés si les coses es posaven magres. De fet, no he comprovat mai si realment són 90 quilòmetres els que separen Lanzarote del continent africà, però és la xifra que sempre em va quedar al cap. A la llitera pensava en la família, què podia estar passant a Catalunya, a Valls. No van ser moments agradables. Tot estava disposat per si ens feien sortir del quarter. Sortosament no va passar res. La successió dels esdeveniments tothom els sap. Però en la meva retina va quedar gravada la imatge de que res podia haver estat com ha estat. Que podria haver estat diferent. Sense saber quin hauria estat el meu paper i el paper de molts dels meus companys que no compartíem res del que estava passant, però que la fatalitat havia fet que estéssim lluny de casa, formant part d’un exèrcit avessat a protagonitzar cops d’estat i guerres civils. Avui tot queda en anècdota, però aquella nit del 23 de febrer de 1981, any de decennals de la Candela en les que jo havia pogut participar gràcies a un permís especial, podia haver canviat la història, la nostra història personal i col·lectiva.