Líbia, Bahrain, Tunísia, Algèria, Iemen, Marroc, Egipte, etc. El món àrab i bereber està revoltat. Tot va començar fa unes setmanes a Tunísia i va seguir a Egipte. A partir d’aquí la revolta s’ha anat estenent al llarg del nord d’Àfrica i la península aràbiga. Els resultats de les revoltes encara no som capaços d’entreveure’ls. Egipte i Tunísia sembla que estan a les portes d’una transició ordenada cap a una organització social i política més democràtica. Caldrà veure l’evolució d’aquests dos processos. Als altres països les coses sembla que són diferents. Esclats de violència importants fan témer per unes revoltes amb moltes incògnites.
Avui sentia una anàlisi intressant sobre la qüestió. Es deia que davant la crisi econòmica que assota el món industrialitzat, l’emigració ha deixat de ser una solució a la pobresa de molts dels habitants dels països nord-africans i aràbics. Els joves d’aquests països han intuït que la solució als seus problemes econòmics i socials passen per reformes internes. Això hauria fet esclatar tots aquests moviments als quals assistim. Si ajuntem a aquest fet la globalització del món actual això ens hauria portat a la situació actual. Segur que aquests factors no expliquen tota la realitat que estem visquent, però alguna incidència hi deuen tenir.
La situació que s’està visquent no ens és aliena, tot i que ho poguem creure. De moment, ja tenim el petroli a preus com no havíem vist mai. Això, si s’allarga, tindrà efectes sobre les nostres economies i sobre les nostres butxaques. El món evoluciona a una velocitat que mai no s’havia vist. En alguns aspectes progressa, però en d’altres em temo que recularà. La Xina d’avui no és com la de fa vint anys. Europa tampoc. La Xina ha progressat i nosaltres reculem. Segurament tot plegat forma part d’un moviment bascular. Espero que no sigui pendular. El món, els diferents països, s’ha d’equilibrar. Caldrà trobar un punt d’equilibri en el qual els que hem viscut molt bé reculem una mica i els que no ho han fet progressin. Això que podria ser vist d’una forma gradual i justa s’està accelerant. No és només la Xina, és també la Índia i en el futur potser també els països islàmics i llatinoamèrica. Seria bo que això es produís no només a nivell macroeconòmic, sinó que els ciutadans d’aquests països també se’n beneficïin. Drets humans, drets laborals, socials, etc. Tot això resta per guanyar encara. El moviment, però, sembla inaturable.
El que no sé si el nostre món està preparat per pair és la velocitat a la que això es produirà i el factor demogràfic importantísssim des del meu punt de vista. El nostre planeta no té recursos il·limitats. Crec que el progrés assolit per occident no serà assumible ja més per ningú, ni pel mateix occident. No podem oblidar, tampoc, que el nostre progrés s’ha basat sovint sobre el desenvolupament i l’explotació dels altres. Crec que passarà com en el nostre cas. Vam sortir d’una dictadura de molts anys i just quan vam començar a assaborir els gustos de l’estat social i del benestar, aquest s’ha començat a desmuntar per insostenible amb el model econòmic imperant. Som a les portes d’una nova crisi i em sembla que aquesta serà més profunda i sense retorn. Si el preu de tot plegat és que més persones puguin viure més dignament del que ho han fet fins ara, benvinguda sigui la crisi. Si el preu segueix essent que uns pocs, molt pocs, segueixin mantenint els seus privilegis, malaguanyada crisi. Si els ciutadans són els protagonistes del moment que vivim, hi ha esperances. Si no és així, anem al caos.